L’ONU va instaurar el 3 de desembre com a Dia Internacional de les Persones amb Discapacitat. Aquesta celebració va significar un pas important per aquestes persones i per al compromís dels Governs per a impulsar la igualtat d’oportunitats i la inclusió social per a tothom.

Crec, però, que el que marca un canvi de paradigma envers les persones amb discapacitat és l’aprovació i la signatura de la Convenció sobre els drets de les persones amb discapacitat.

Una Convenció que es basa en aquests eixos:

Per això, des de Convergència i Unió creiem que el proper Govern de la Generalitat haurà d’adaptar tota la legislació i normatives a aquesta Convenció. Cal situar en el centre de l’acció social del Govern la persona amb tota la seva dimensió i actuar des d’una perspectiva global i transversal. Cal treballar amb decissió per la igualtat d’oportunitats, des del dret a triar de cada persona per la seva autonomia personal i pel seu projecte de vida independent, per la inclusió social i laboral (tant a l’empresa protegida com a l’empresa ordinària). Cal entendre a la persona subjecte de drets, no d’assistencialisme.

Calen polítiques que ajudin a fer créixer la persona, no a condicionar-la. Cal parlar més de capacitats diferents que de discapacitats.

Cal parlar més d’autonomia personal i de vida independent que no de dependència.

Amb aquesta mentalitat i amb aquest compromís que consta al programa electoral de CiU, comença a fer-se realitat el canvi en polítiques socials a Catalunya! El Dia Internacional de les persones amb discapacitat, és un bon moment  per explicitar el nostre compromís.

Una nació que situa la qualitat humana com una de les seves prioritats. Ara!

Avui, l’Antonio Centeno, activista social del Foro de Vida Independent, m’ha enviat una comunicació on explica en un text del seu bloc personal titulat “Yo también soy Núria”,  les conseqüències de la intervenció de la Núria Gómez a “Tinc una pregunta per a vostè”.

Després de la pregunta que va fer la Núria Gómez al Sr. José Montilla al programa “Tinc una pregunta per a vostè” sobre l’aplicació de la Llei de la Dependència a Catalunya, dissabte passat van publicar en un diari d’abast català la situació personal de la Núria (persona tetraplègica) com si ella hagués enganyat la gent amb la seva intervenció.

La Sra. Núria Gómez és una activista social del Foro de Vida Independent. Gràcies a la seva lluita, a la del Foro, com també a la de la Fundació ECOM i a la Fundació Autònoma Solidària existeix un programa pilot d’assistents personals que facilita assignar de forma experimental aquest servei a un grup de persones amb gran dependència física. Gràcies a aquest servei, aquestes persones desenvolupen un programa de vida autònoma (vida independent) que els permet treballar i/o estudiar i “normalitzar” la seva pròpia vida.

La Sra. Gómez va plantejar al Sr. Montilla la situació de les persones que han de rebre aquests serveis mitjançant la Llei de la Dependència. En aquest sentit, el que planteja la Núria és cert. Les dades són contundents i clares: a 1 de novembre de 2010, el Tripartit ha atorgat la prestació econòmica de cuidador familiar a 77.153 persones (58,60%) i la prestació econòmica d’assistent personal només a 18 persones (0,01%) a tot Catalunya. I amb una dedicació d’hores d’assitent molt reduïda. Té raó o no la Núria? El problema és que tenim un Govern tripartit i un President Montilla als que no els hi agrada escoltar les veritats i veure com la ciutadania se n’ha adonat que la seva política social és d’aparador, per quedar bé. Ha quedat ben clar que el Govern tripartit, autoanomenat d’esquerres, és un govern d’esquena a la gent.

El 22 d’octubre de 2007, des de CiU vam organitzar un acte sobre els “”25 anys de la LISMI”, l’anomenada llei Ramon Trias Fargas d’integració de les persones amb discapacitat. Va pronunciar una conferència el Sr. Adolf Ratzka, fundador i director de l’Institut de Vida Independent de Suècia, acompanyat del Sr. Artur Mas. Ratzka va parlar de la vida independent de les persones amb discapacitat i del seu dret a triar, entre d’altres. Mas va parlar del nostre compromís en aquest àmbit i que hem demostrat amb les nostres propostes i intervencions en el Parlament en aques sentit. Per això, ara, en el programa per a les properes eleccions catalanes des de CiU ens hem compromès amb la ciutadania pel que fa a les polítiques socials amb el dret a triar i amb el foment de la vida independent (veure www.ideespelcanvi.cat ).

El que des de la política no es pot fer mai és no saber escoltar les demandes i propostes de la gent, i a més prendre represàlies contra qui ho fa.

Tots som la Núria! Núria estem amb tu i la teva (vostra) lluita!!!! 

Dijous passat vaig conèixer la Marta. Una noia que estudia quart de traducció i interpretació a la Universitat Autònoma. Està entusiasmada amb els seus estudis i en la possibilitat de l’any vinent fer un programa Erasmus. La Marta, quan explica  tota la seva trajectòria d’estudis, personal i familiar , transmet il·lusió, esperit de lluita, voluntat d’anar endavant, superació,… La Marta sap el què vol. Els seus ulls brillen quan ho explica.

L’assistent personal de la Marta ha d’anar resituant-la a la seva cadira de rodes. Quan s’expressa es mou tant, ho fa amb tot el cos. Tota la Marta transmet capacitat de superació. La Marta és una persona discapacitada, amb gran dependència. La Marta va anar a l’escola ordinària amb el suport d’una vetlladora. Avui té una assistent personal a través de l’entitat que ha participat des de molt petita, APINDEP (integració de persones amb discapacitat) de Santa Eulàlia de Ronçana, i també de la Federació ECOM i la Fundació Autònoma solidària.

Dijous em vaig retrobar amb el Sergi i em va saludar amb molt d’entusiasme quan em va veure. El Sergi treballa a APINGOS, un altre línia de treball d’APINDEP, on es fa rentat i perruqueria de gossos. Amb quina cura renta els gossos el Sergi. En Sergi és una persona amb una discapacitat física i psíquica.

Dijous, també vaig conèixer el Joan. Una de les seves grans il·lusions era aconseguir el títol de monitor d’educació en el temps lliure. fa un temps va complir aquest objectiu. Em va ensenyar els seus muntatges audiovisuals sobre les activitats d’APINDEP. En Joan és una persona amb discapacitat.

Dijous vaig ser a Santa Eulàlia de Ronçana visitant les activitats i les instal·lacions d’APINDEP. Uns pares i mares que juntament amb els seus fills i filles han decidit que, malgrat tots els malgrats, cal construir una societat d’igualtat d’oportunitats. Aquestes famílies hi han posat i hi posen cada dia tot. Ara estan construint un nou equipament que donarà més oportunitats a les persones amb discapacitat. Un gran equipament amb una ubicació i un disseny molt ben trobats. La Mercè, mare del Sergi i una de les ànimes d’APINDEP, m’ho explicava amb emoció; tanta que se li va escapar una llàgrima. Una llàgrima que vàrem compartir perquè expressava tots els sentiments que es barregen en tot el que està fent amb altres famílies des d’APINDEP.

Dijous vaig visitar APINDEP. Vaig retrobar-me amb persones conegudes que ja sabia del seu compromís. Vaig conèixer a altres persones que lluiten com a mares i pares pels seus fills. Vaig conèixer persones que des de la seva discapacitat lluiten per la seva vida autònoma. Vaig conèixer la Marta.

Dijous, una vegada més, malgrat les dificultats del moment, vaig sentir la joia de servir a les persones des del compromís polític. Quina grandesa té la política quan s’entén com a servei. Aquest és un gran valor de la política, per mi el decisiu.

Conèixer la Marta, el Sergi, el Joan,…. em fa dir: Enhorabona APINDEP!