I és que les persones amb discapacitat, per tal d’aconseguir la igualtat, no només no han de ser discriminades, sinó que hauran de gaudir de mesures dissenyades per garantir la seva independència, la seva integració i la seva participació en la vida social.

I en parlar de la seva independència s’evidencia que el camí que ens marca aquesta Convenció Internacional va en una línia diferent a la que estableix la llei estatal de la Dependència.

És per això que des del Departament de Benestar Social i Família ens hem marcat un objectiu: fer un canvi de paradigma i deixar de parlar de la dependència de les persones amb discapacitat, per parlar de promoció de la seva autonomia personal.

La llei de la Dependència ha volgut ser una eina important per afavorir els drets de les persones amb discapacitat, però la situació que ens hem trobat, el finançament deficient per part del govern de l’Estat i la tendència a donar sobretot prestacions econòmiques, l’han convertit en una eina amb moltes mancances. A més, aquesta llei no té prou en compte que situacions tan diferents com les discapacitats, l’envelliment o les malalties mentals; o el perfil dels beneficiaris, com són la seva edat, la seva situació personal, etc. requereixen també solucions diferents i, per tant, la llei no pot donar les mateixes prestacions i serveis, cal personalitzar l’atenció.

És per això que ens comprometem a donar un gir a aquesta situació i impulsar, en la segona part de la legislatura, una llei en clau catalana que afavorirà l’autonomia personal de les persones amb discapacitat i, en general, en situació de dependència, que els proporcionarà les eines necessàries per a poder estudiar, independitzar-se, treballar i gaudir del seu temps de lleure. Una llei que permeti, realment, desenvolupar plenament les múltiples capacitats de les persones en situació de dependència, que els doni eines per tirar endavant la seva lluita personal. Hem d’aconseguir que les persones s’apassionin per la seva pròpia vida!

Vaig voler deixar molt clar que la prioritat d’aquest govern serà posar per davant les 55.000 persones pendents d’obtenir el servei o la prestació a la que tenen dret, especialment, les 33.000 amb gran dependència i dependència severa que ja han vist superat el  termini legal per a gaudir d’aquest dret.

També hem de donar resposta a les famílies de les 17.000 persones que van morir a l’espera de rebre la prestació o servei corresponents.

I és que, el diputat que em feia la pregunta demostrava certa pressa per a resoldre-ho tot plegat. Llàstima que les presses els hi entrin ara, i no abans, quan estaven al govern. Perquè com deia el Síndic de Greuges en el seu informe 2010, presentat la setmana passada, els retards van d’un any a dos anys en les diverses fases del procés d’aplicació de la Llei de la Dependència i això suposa una vulneració als drets de les persones.

Així que, si bé és cert que des del dia 1 de gener de 2011 ja poden presentar les seves sol·licituds les persones amb dependència lleu, ara mateix hem de prioritzar aquelles persones que no han estat ateses encara, perquè el govern anterior va ser  lent.

Fins el mes de juliol tenim marge per fer les valoracions i el PIA a les persones amb dependència de grau I nivell II, segons els terminis que ens marca la Llei. Però ara mateix, hem de donar resposta a les persones que han vist vulnerats els seus drets per una espera excessiva, perquè aquest govern tenim la voluntat d’humanitzar la gestió.

Una dona de gran vàlua i un exemple a seguir en la lluita per l’autonomia i la vida independent de les persones amb discapacitat.

María José Vázquez ha estat una persona compromesa amb l’associacionisme i amb les persones amb discapacitat, que ha deixat el testimoni d’una gran tasca feta en aquests camps.

Avui moltes persones ens hem reunit en un emotiu comiat, en el que s’han fet paleses l’admiració i l’estimació que aquesta dona despertava entre els qui la coneixien.

I avui en el seu comiat han recordat una frase molt seva: “les lleis ens donen drets, ara només ens falta poder exercir-los”.

Aquesta és una reflexió de María José Vázquez que ens cal fer nostre i, sobretot, que ens cal tenir molt clara a aquells que tenim responsabilitats de govern.

Perquè els drets no són drets de veritat fins que no s’exerceixen. Hem de garantir els drets socials amb drets reals, ajustant les possibilitats reals a les necessitats socials. No podem permetre que, com fins ara, no existeixin realitats, sinó promeses virtuals.

Moltes gràcies María José per la teva lluita, el teu compromís i els teus pensaments. Moltes gràcies pel teu exemple!

Crec, però, que el que marca un canvi de paradigma envers les persones amb discapacitat és l’aprovació i la signatura de la Convenció sobre els drets de les persones amb discapacitat.

Una Convenció que es basa en aquests eixos:

Per això, des de Convergència i Unió creiem que el proper Govern de la Generalitat haurà d’adaptar tota la legislació i normatives a aquesta Convenció. Cal situar en el centre de l’acció social del Govern la persona amb tota la seva dimensió i actuar des d’una perspectiva global i transversal. Cal treballar amb decissió per la igualtat d’oportunitats, des del dret a triar de cada persona per la seva autonomia personal i pel seu projecte de vida independent, per la inclusió social i laboral (tant a l’empresa protegida com a l’empresa ordinària). Cal entendre a la persona subjecte de drets, no d’assistencialisme.

Calen polítiques que ajudin a fer créixer la persona, no a condicionar-la. Cal parlar més de capacitats diferents que de discapacitats.

Cal parlar més d’autonomia personal i de vida independent que no de dependència.

Amb aquesta mentalitat i amb aquest compromís que consta al programa electoral de CiU, comença a fer-se realitat el canvi en polítiques socials a Catalunya! El Dia Internacional de les persones amb discapacitat, és un bon moment  per explicitar el nostre compromís.

Una nació que situa la qualitat humana com una de les seves prioritats. Ara!

Després de la pregunta que va fer la Núria Gómez al Sr. José Montilla al programa “Tinc una pregunta per a vostè” sobre l’aplicació de la Llei de la Dependència a Catalunya, dissabte passat van publicar en un diari d’abast català la situació personal de la Núria (persona tetraplègica) com si ella hagués enganyat la gent amb la seva intervenció.

La Sra. Núria Gómez és una activista social del Foro de Vida Independent. Gràcies a la seva lluita, a la del Foro, com també a la de la Fundació ECOM i a la Fundació Autònoma Solidària existeix un programa pilot d’assistents personals que facilita assignar de forma experimental aquest servei a un grup de persones amb gran dependència física. Gràcies a aquest servei, aquestes persones desenvolupen un programa de vida autònoma (vida independent) que els permet treballar i/o estudiar i “normalitzar” la seva pròpia vida.

La Sra. Gómez va plantejar al Sr. Montilla la situació de les persones que han de rebre aquests serveis mitjançant la Llei de la Dependència. En aquest sentit, el que planteja la Núria és cert. Les dades són contundents i clares: a 1 de novembre de 2010, el Tripartit ha atorgat la prestació econòmica de cuidador familiar a 77.153 persones (58,60%) i la prestació econòmica d’assistent personal només a 18 persones (0,01%) a tot Catalunya. I amb una dedicació d’hores d’assitent molt reduïda. Té raó o no la Núria? El problema és que tenim un Govern tripartit i un President Montilla als que no els hi agrada escoltar les veritats i veure com la ciutadania se n’ha adonat que la seva política social és d’aparador, per quedar bé. Ha quedat ben clar que el Govern tripartit, autoanomenat d’esquerres, és un govern d’esquena a la gent.

El 22 d’octubre de 2007, des de CiU vam organitzar un acte sobre els “”25 anys de la LISMI”, l’anomenada llei Ramon Trias Fargas d’integració de les persones amb discapacitat. Va pronunciar una conferència el Sr. Adolf Ratzka, fundador i director de l’Institut de Vida Independent de Suècia, acompanyat del Sr. Artur Mas. Ratzka va parlar de la vida independent de les persones amb discapacitat i del seu dret a triar, entre d’altres. Mas va parlar del nostre compromís en aquest àmbit i que hem demostrat amb les nostres propostes i intervencions en el Parlament en aques sentit. Per això, ara, en el programa per a les properes eleccions catalanes des de CiU ens hem compromès amb la ciutadania pel que fa a les polítiques socials amb el dret a triar i amb el foment de la vida independent (veure www.ideespelcanvi.cat ).

El que des de la política no es pot fer mai és no saber escoltar les demandes i propostes de la gent, i a més prendre represàlies contra qui ho fa.

Tots som la Núria! Núria estem amb tu i la teva (vostra) lluita!!!! 

L’assistent personal de la Marta ha d’anar resituant-la a la seva cadira de rodes. Quan s’expressa es mou tant, ho fa amb tot el cos. Tota la Marta transmet capacitat de superació. La Marta és una persona discapacitada, amb gran dependència. La Marta va anar a l’escola ordinària amb el suport d’una vetlladora. Avui té una assistent personal a través de l’entitat que ha participat des de molt petita, APINDEP (integració de persones amb discapacitat) de Santa Eulàlia de Ronçana, i també de la Federació ECOM i la Fundació Autònoma solidària.

Dijous em vaig retrobar amb el Sergi i em va saludar amb molt d’entusiasme quan em va veure. El Sergi treballa a APINGOS, un altre línia de treball d’APINDEP, on es fa rentat i perruqueria de gossos. Amb quina cura renta els gossos el Sergi. En Sergi és una persona amb una discapacitat física i psíquica.

Dijous, també vaig conèixer el Joan. Una de les seves grans il·lusions era aconseguir el títol de monitor d’educació en el temps lliure. fa un temps va complir aquest objectiu. Em va ensenyar els seus muntatges audiovisuals sobre les activitats d’APINDEP. En Joan és una persona amb discapacitat.

Dijous vaig ser a Santa Eulàlia de Ronçana visitant les activitats i les instal·lacions d’APINDEP. Uns pares i mares que juntament amb els seus fills i filles han decidit que, malgrat tots els malgrats, cal construir una societat d’igualtat d’oportunitats. Aquestes famílies hi han posat i hi posen cada dia tot. Ara estan construint un nou equipament que donarà més oportunitats a les persones amb discapacitat. Un gran equipament amb una ubicació i un disseny molt ben trobats. La Mercè, mare del Sergi i una de les ànimes d’APINDEP, m’ho explicava amb emoció; tanta que se li va escapar una llàgrima. Una llàgrima que vàrem compartir perquè expressava tots els sentiments que es barregen en tot el que està fent amb altres famílies des d’APINDEP.

Dijous vaig visitar APINDEP. Vaig retrobar-me amb persones conegudes que ja sabia del seu compromís. Vaig conèixer a altres persones que lluiten com a mares i pares pels seus fills. Vaig conèixer persones que des de la seva discapacitat lluiten per la seva vida autònoma. Vaig conèixer la Marta.

Dijous, una vegada més, malgrat les dificultats del moment, vaig sentir la joia de servir a les persones des del compromís polític. Quina grandesa té la política quan s’entén com a servei. Aquest és un gran valor de la política, per mi el decisiu.

Conèixer la Marta, el Sergi, el Joan,…. em fa dir: Enhorabona APINDEP!

El passat 3 de juny, l’Artur Mas i jo vàrem visitar la Residència Els Comtals (Manresa) de l’entitat AMPANS (a la foto es pot veure un moment de la visita), un equipament d’acolliment residencial per a persones adultes amb necessitats de suport limitat amb trastorns de conducta. També conjuntament ja havíem visitat amb anterioritat, l’equipament de Santa Maria de Comabella (Santpedor) que disposa de garden, Residència Julio Payàs, l’Escola Jeroni Moragas, centre especial de treball, centre ocupacional La Llum i els serveis centrals d’AMPANS.

És un goig quan visites entitats com AMPANS! Veure com es gestiona amb criteris d’eficàcia i eficiència per millorar la qualitat de vida de les persones amb discapacitat intel·lectual i donant, també, suport a les seves famílies. La bona gestió i el treball rigorós van acompanyats d’un tasca feta amb una gran qualitat humana d’estimació, dignitat i respecte vers les persones ateses.

Felicitem tot l’equip humà d’AMPANS!!! Enhorabona per la feina que esteu fent!!!

L’endemà mateix, vàrem tenir un dinar de treball a l’alberg Pere Barnés (Fundació Arrels) amb entitats dedicades a la inclusió social a la ciutat de Barcelona, en aquest cas amb l’Artur Mas, en Xavier Trias i en Jordi Martí per analitzar la situació actual de crisi econòmica i per parlar de quines necessitats de futur té el tercer sector social en aquest àmbit de lluita contra la pobresa i l’exclusió social. Una reunió molt profitosa. Cal recordar que des del segon semestre del 2008, l’Artur Mas i l’equip de política social de CiU ens hem reunit dos cops per any amb les entitats socials catalanes dedicades a l’atenció a les persones, per seguir de prop l’evolució i efectes socials de la crisi econòmica.

També darrerament, amb l’Artur ens hem reunit amb la Taula del Tercer Sector Social i  després, amb la Fundació Catalana de l’Esplai, per citar-ne algunes.

Creiem que cal estar a prop de la gent i de les entitats, per poder compartir i valorar com van les coses, com també imaginar-nos conjuntament el futur proper. Cal recuperar la proximitat, perduda amb aquests anys de tripartit, en la política social!!!!

Cal comptar i molt amb les entitats!!! Nosaltres hi comptem!!!

DINCAT neix amb la missió de vetllar per la defensa i l’exercici ple dels drets i la promoció de la qualitat de vida de les persones amb discapacitat intel·lectual i de les seves famílies en l’àmbit territorial de Catalunya, així com els interessos de les entitats associades i la prestació de serveis que els siguin necessaris.

Els seus compromisos es basen en un Projecte de Vida amb: Defensa dels drets, sensibilització social, suport a entitats, programes propis i representació col·lectiva.

Desitjo una gran tasca a DINCAT al servei de les persones amb discapacitat intel·lectual i de les seves famílies. És una gran notícia aquesta voluntat i decissió de sumar esforços, de treballar plegats.

Enhorabona! Llarga vida a DINCAT!!!

Quan tot el dia ens parlen de dependència, especialment amb l’aparició de l’anomenada “Llei de la Dependència”, quin goig sentir parlar de vida autònoma, de vida independent. Quan una persona viu una situació de dependència, li hem d’oferir tots els mitjans possibles (des de les polítiques socials) perquè tingui el màxim d’autonomia personal. Aquests mitjans han de ser individualitzats i diferents en funció de la situació de dependència i en funció de l’edat de la persona. Per això cal poder oferir un ampli ventall de possibilitats, com preveu la Llei de Serveis Socials catalana, que doni el màxim d’independència. Per exemple, aquesta notícia no seria possible aplicant la Llei estatal de la dependència, tal i com s’aplica a Catalunya.

Aquesta notícia és possible gràcies a la bona feina de la Fundació Catalana Síndrome de Down. Gràcies al seu programa pioner “Me’n vaig a casa”, que ofereix l’ajuda essencial i personalitzada a les persones discapacitades per emancipar-se i que ja atén a 42 persones. Enhorabona a la Fundació!!!

Aquest programa posa en el centre de la seva tasca social cada persona: Tots els recursos i mitjans es posen a la seva disposició. Tot busca el millor per a cada persona amb la seva situació individual i familiar. Aquest és l’èxit de la Fundació.

La mare de l’Ariadna, un dia, li va dir: “Has de viure la teva vida, Ariadna”. La noia li va preguntar: “Però… em veus capaç?”. “Clar que si!!!”, li va contestar la mare. Ara, l’Ariadna farà d’amfitriona d’altres joves amb síndrome de Down que vulguin provar l’experiència de viure un temps curt fora de casa.

L’Ariadna, la Clara i l’Eugènia fan la seva pròpia vida. Felicitats!!! Com també a les seves famílies!!!

“El dia que vam marxar de casa els nostres pares es van posar tristos”, diu la Clara. “Si, tristos, però també orgullosos“, continua l’Eugènia.

Sens dubte, una gran notícia!

Fa uns mesos vaig denunciar que des del Departament de Salut de la Generalitat havien passat la confecció i estampació de la roba hospitalària a un organisme propi del Departament de Justícia que es dedica a la reinserció dels interns dels centres penitenciaris. Icària feia l’estampació de la roba des de feia molts anys. Aquest fet va provocar que Icària Gràfiques promogués dos ERO (expedients de regulació d’ocupació).  La Consellera de Justícia, responent una pregunta oral formulada en el Ple del Parlament sobre aquest tema, em va dir “senyor diputat que la crisi no ens faci insolidaris” . El cert és que totes les empreses privades que havien tingut l’encàrrec d’aquesta roba havien confiat l’estampació a Icària. Què li costava al Govern tripartit dividir la feina en confecció, per al Departament, i estampació, per a Icària? Aquest si que seria un bon exercici de solidaritat!

Doncs, casualitats de la vida, el dia anterior de la compareixença, Icària va haver d’acomiadar 21 persones amb discapacitat psíquica per aquesta situació provocada per l’Administració.

A més, tot sembla indicar que la roba ja arriba estampada des del país asiàtic on la compren, fet que estem esbrinant. Per tant, l’estampació sembla ser que tampoc la fan els interns. Sorprenent! Les empreses privades mai van comprar la roba estampada per així oferir aquesta feina a un centre especial de treball. Més sensibilitat i responsabilitat social a l’empresa privada que al Govern tripartit. Sort que s’autoanomenen d’esquerres!!!

La directora general va plorar en la seva compareixença. Aquestes llàgrimes plenes de sentit no poden ser envà. El Parlament no pot donar l’esquena a aquestes 21 persones! És responsabilitat de tots els Grups Parlamentaris trobar una solució atès que no la troba el Govern tripartit. 48 diputats i diputades ja estem disposats a fer-ho!

Maria José, dimarts ens vas donar un bon testimoniatge en la vostra compareixença. Vaig veure, en la teva persona, que la bona gestió no està renyida amb el compromís social, amb el sentiment, amb la convicció. Que, des de la teva responsabiltat de directora general, estimes compromesament les persones que treballen i formen part d’Icària. Endavant! Trobarem solucions!

Les teves llàgrimes estaven plenes de sentit.

La crisi no ens fa insolidaris, qui pràctica la insolidaritat és el Govern que patim!