Des del maig de 1994 se celebra a tot el món un dia per reconèixer el paper de la família. Enguany des de la Generalitat de Catalunya ho varem commemorar en un acte entranyable al Palau Moja de Barcelona, en el qual varem comptar amb la participació de Pilarin Bayés i Blanca Busquets.

D’altra banda, aquest any 2012 celebrem l’Any Europeu de l’Envelliment Actiu i la Solidaritat entre Generacions i he considerat oportú fer una reflexió des d’aquesta coincidència, és a dir, sumar les dues celebracions. Perquè crec que la transmissió dels valors i de l’experiència de les persones més grans de les nostres famílies, mitjançant el diàleg i la convivència mútua, enriqueix als més joves i als més petits d’una forma decisiva. En moments de dificultat com els actuals és molt necessari que la gent que ja ha viscut situacions difícils de la història de Catalunya, ajudin a entendre als més joves com ensortir-se’n: recuperant la vivència de valors com l’esforç, el treball, l’austeritat, la solidaritat, l’autoexigència, la justícia i una actitud optimista per creure en un futur millor.

A més, als ulls dels néts i les nétes, els avis i les àvies són un model d’envelliment cada cop més necessari tenint en compte la creixent esperança de vida a la nostra societat.

M’agradaria trobar-me en un moment on fos possible fer salts qualitatius en polítiques de família, perquè crec que és una de les coses que amb el temps més fruïts donen al conjunt de la societat, però cal ser realistes i esforçar-nos en atendre les necessitats socials més urgents, com la lluita contra la pobresa infantil i familiar, on hi estem bolcant molts esforços.

Amb tot, no deixo de pensar que és una llàstima que durant els anys de bonança econòmica no es fessin passes decidides per incorporar a Catalunya polítiques de família que ens haguessin acostat a models de països europeus on aquestes mesures hi són presents des de fa anys, on la consideració social vers la família és més alta i disposen, en definitiva, de més instruments perquè les famílies tinguin els fills que desitgen tenir i millors condicions per dedicar-se a la seva educació (permisos parentals, llibertat d’elecció en el model de cura de la petita infància, flexibilitat d’horaris laborals, prestacions progressives en funció de les rendes familiars i del nombre de fills i filles…).

No obstant, no hem de renunciar a mantenir un treball en favor de  les conductes parentals que procuren el benestar dels nens i nenes i el seu desenvolupament integral des d’una perspectiva de cura, afecte, protecció, enriquiment i seguretat personal i de no-violència; l’establiment dels límits necessaris perquè els infants puguin desenvolupar plenament el seu potencial i la implicació en la vida quotidiana dels fills i filles.

Per tant, és bàsic enfortir la família com element de transmissió de valors, i per a això és clau la relació entre grans i petits i que els més grans es mantinguin actius. Avançant tots en aquest sentit construïm un futur millor.

Abans d’ahir varem celebrar des del Departament de Benestar Social i Família, el dia Internacional de les Famílies. Amb uns dies de retard, ja que la data real d’aquesta commemoració  és el dia 15 de maig, però no ens va semblar adequat organitzar un acte d’aquestes característiques en plena campanya per les eleccions municipals.

La celebració va ser austera, com correspon a la situació econòmica que estem vivint, però carregada de simbolisme, per la importància cabdal que la família té pel Govern de Catalunya.

Un cop més vaig voler insistir en el paper de la família com a estructura bàsica de la nostra societat, com a transmissora de valors i, en definitiva, com a escola de persones.

I un cop més vaig voler expressar el meu pesar pel fet que la situació econòmica de la Generalitat de Catalunya ens obligui ara mateix a aturar temporalment la condició d’universalitat d’un dels ajuts adreçats a les famílies: el dels infants a càrrec.

És una decisió inevitable, però no per això menys dolorosa, ja que va ser el Govern de CiU el que va crear aquests ajuts i el que va considerar important la seva universalitat. Però és una mesura necessària per poder mantenir unes polítiques de família responsables d’acord amb la situació actual de Catalunya, en la qual inevitablement cal prioritzar les necessitats de les famílies més vulnerables i en risc d’exclusió social o amb majors necessitats de suport per causa de malalties o altres problemes d’algun dels seus membres.

Poder incrementar el 2011 la despesa dedicada a atendre als infants amb grans discapacitats, poder atendre més persones grans en residències, poder disposar de més places per a persones amb problemes de salut mental, donar més prestacions a persones amb gran dependència o discapacitats, millorar la tasca dels familiars que atenen una persona depenent i poder-los facilitar respirs, donar recursos a més famílies molt empobrides, són, al nostre entendre, situacions que cal  prioritzar i són també polítiques de suport a les famílies.

Totes aquestes mesures d’atenció adreçades a la població més necessitada, estan encaminades a millorar la situació de milers de famílies que es troben al límit de les seves possibilitats.

La societat catalana entén que temporalment hem de fer renúncies i sacrificis per poder garantir l’assistència als més febles. Qui no ho vulgui entendre i pensi que els recursos són il·limitats actua irresponsablement, posant en risc el futur de l’estat del benestar, el futur de Catalunya i el nostre autogovern.

Tot i això, impulsarem nous ajuts per fills a càrrec als quals s’hi accedirà en funció del nivell de renda i altres circumstàncies familiars, i mantindrem els ajuts vigents per als parts, adopcions i acolliments múltiples.

En moments de dificultat, les famílies no s’estimen menys, sinó que sovint el seu amor en surt reforçat. En moments de dificultat les famílies no canvien els seus valors, encara que potser, haurà de prioritzar determinades circumstàncies. Així mateix, el govern de Catalunya reitera el seu compromís de restablir el caràcter universal dels ajuts per fills a càrrec en quant la situació del país ho permeti. Fins i tot de reforçar-los. Però ara hem d’assumir la necessitat de realitzar certs ajustaments amb el convenciment, que ara posem un cert fre per agafar impuls i poder fer un bon salt endavant per a la sostenibilitat i el manteniment de l’estat del benestar.

Les persones al llarg de la vida tenim diferents possibilitats d’actuació i en la etapa en què les persones són més grans també hi ha moltes coses a fer.

Hem de veure l’etapa de la maduresa com el inici d’un nou període de la nostra vida ple d’oportunitats que s’han de saber aprofitar.

La gent gran no s’ha d’instal·lar mai en l’afirmació “jo ja ho he fet tot a la vida”, perquè sempre hi ha més per a fer. Cal anar “omplint de vida els anys”.

Sentir-se útil i estimat és sentir-se important, sentir-se protagonista de la pròpia vida. I així és com viuen la seva maduresa moltes persones grans al nostre país, com vaig poder comprovar, una vegada més, aquests darrers dies en la signatura d’un conveni per posar en marxa, juntament amb l’’Obra Social “la Caixa”, una nova línia d’actuació amb l’objectiu de fomentar la participació de les persones grans, i donar valor a la seva experiència a través del voluntariat.

O com ho vaig constatar a Mollerussa el passat dia 14 d’abril, en la 28 assemblea de la Federació d’Associacions de Gent Gran de Catalunya (FATEC), on més de 400 persones jubilades debatien sobre la situació de la gent gran, les pensions i la llei de la dependència.

Sempre dic que sumar esforços entre administracions i sumar esforços entre sector públic i privat és molt important, i encara més en temps de crisi. Però també és molt important saber sumar a les persones en els projectes de país. I, concretament les persones grans, aporten experiència, amplitud de mires i esperança a aquells projectes en els quals participen. Perquè ells les han viscut de tots colors i se n’han sortit.

És per això que hem de situar a les nostres persones grans en un lloc privilegiat, com a co-protagonistes en la nostra societat.