En aquests dies ens ha deixat sobtadament una gran persona: María José Vázquez, presidenta de la Federació ECOM de discapacitats físics.

Una dona de gran vàlua i un exemple a seguir en la lluita per l’autonomia i la vida independent de les persones amb discapacitat.

María José Vázquez ha estat una persona compromesa amb l’associacionisme i amb les persones amb discapacitat, que ha deixat el testimoni d’una gran tasca feta en aquests camps.

Avui moltes persones ens hem reunit en un emotiu comiat, en el que s’han fet paleses l’admiració i l’estimació que aquesta dona despertava entre els qui la coneixien.

I avui en el seu comiat han recordat una frase molt seva: “les lleis ens donen drets, ara només ens falta poder exercir-los”.

Aquesta és una reflexió de María José Vázquez que ens cal fer nostre i, sobretot, que ens cal tenir molt clara a aquells que tenim responsabilitats de govern.

Perquè els drets no són drets de veritat fins que no s’exerceixen. Hem de garantir els drets socials amb drets reals, ajustant les possibilitats reals a les necessitats socials. No podem permetre que, com fins ara, no existeixin realitats, sinó promeses virtuals.

Moltes gràcies María José per la teva lluita, el teu compromís i els teus pensaments. Moltes gràcies pel teu exemple!

Ahir vaig assistir a la inauguració de l’exposició “Parelles artístiques. Experiències creatives per la salut mental”, una iniciativa que s’ha convertit en un molt bon instrument per lluitar contra l’estigma de les malalties mentals i fer visibles les capacitats i habilitats de les persones que les pateixen.

Vull felicitar molt sincerament la Fundació Centre Mèdic Psicopedagògic d’Osona i l’Obra Social d’Unnim per impulsar un any més aquesta iniciativa, i a tots els artistes que han participat d’aquesta experiència perquè amb la seva contribució, la seva sensibilitat i les seves obres ajuden a promoure l’interès, la creativitat i les relacions de les persones amb malaltia mental.

L’art és una via per potenciar el valor de les persones i, per tant, la seva autonomia i la seva qualitat de vida. L’art és una forma d’expressió, el reflex d’uns sentiments, d’uns anhels i d’una força interior. Això és el que jo vaig poder captar ahir contemplant les obres d’art que recull aquesta exposició.

I mentre contemplava aquelles expressions artístiques, que són la suma del treball d’un artista consagrat i d’un artista amateur, em vaig reafirmar en la importància de sumar. Sumar les voluntats, el treball i les iniciatives de les administracions, de les entitats i de la societat en general, per construir dia a dia una societat més justa, en la que tots els ciutadans i ciutadanes gaudeixin d’oportunitats per a sentir-se persones integrades.

I en aquest mateix sentit, amb la voluntat de sumar esforços en favor de les persones amb discapacitat derivada de la malaltia mental, el proper dissabte, 12 de febrer, assistiré a la col·locació de la primera pedra d’un equipament que la Fundació Vella Terra construirà a Gurb. Es tracta d’una residència assistida per cobrir les necessitats d’atenció a persones amb diagnòstic de trastorn mental i altres problemàtiques afegides que requereixen un ampli suport especialitzat. Aquí també sumem esforços, aquí també treballem plegats amb el Tercer Sector.

A més, donada la situació de crisi econòmica i les dificultats pressupostàries de la Generalitat de Catalunya, que ens impedeixen construir equipaments propis, una de les solucions passa per concertar places. Així ho farem a Gurb, així ho hem acordat amb la Fundació Vella Terra, concertant les 45 places de que disposarà aquest equipament. Administració i Tercer Sector de la mà, creant complicitats, sumant esforços, per a donar respostes eficaces a les necessitats de la societat catalana.

Dijous passat vaig conèixer la Marta. Una noia que estudia quart de traducció i interpretació a la Universitat Autònoma. Està entusiasmada amb els seus estudis i en la possibilitat de l’any vinent fer un programa Erasmus. La Marta, quan explica  tota la seva trajectòria d’estudis, personal i familiar , transmet il·lusió, esperit de lluita, voluntat d’anar endavant, superació,… La Marta sap el què vol. Els seus ulls brillen quan ho explica.

L’assistent personal de la Marta ha d’anar resituant-la a la seva cadira de rodes. Quan s’expressa es mou tant, ho fa amb tot el cos. Tota la Marta transmet capacitat de superació. La Marta és una persona discapacitada, amb gran dependència. La Marta va anar a l’escola ordinària amb el suport d’una vetlladora. Avui té una assistent personal a través de l’entitat que ha participat des de molt petita, APINDEP (integració de persones amb discapacitat) de Santa Eulàlia de Ronçana, i també de la Federació ECOM i la Fundació Autònoma solidària.

Dijous em vaig retrobar amb el Sergi i em va saludar amb molt d’entusiasme quan em va veure. El Sergi treballa a APINGOS, un altre línia de treball d’APINDEP, on es fa rentat i perruqueria de gossos. Amb quina cura renta els gossos el Sergi. En Sergi és una persona amb una discapacitat física i psíquica.

Dijous, també vaig conèixer el Joan. Una de les seves grans il·lusions era aconseguir el títol de monitor d’educació en el temps lliure. fa un temps va complir aquest objectiu. Em va ensenyar els seus muntatges audiovisuals sobre les activitats d’APINDEP. En Joan és una persona amb discapacitat.

Dijous vaig ser a Santa Eulàlia de Ronçana visitant les activitats i les instal·lacions d’APINDEP. Uns pares i mares que juntament amb els seus fills i filles han decidit que, malgrat tots els malgrats, cal construir una societat d’igualtat d’oportunitats. Aquestes famílies hi han posat i hi posen cada dia tot. Ara estan construint un nou equipament que donarà més oportunitats a les persones amb discapacitat. Un gran equipament amb una ubicació i un disseny molt ben trobats. La Mercè, mare del Sergi i una de les ànimes d’APINDEP, m’ho explicava amb emoció; tanta que se li va escapar una llàgrima. Una llàgrima que vàrem compartir perquè expressava tots els sentiments que es barregen en tot el que està fent amb altres famílies des d’APINDEP.

Dijous vaig visitar APINDEP. Vaig retrobar-me amb persones conegudes que ja sabia del seu compromís. Vaig conèixer a altres persones que lluiten com a mares i pares pels seus fills. Vaig conèixer persones que des de la seva discapacitat lluiten per la seva vida autònoma. Vaig conèixer la Marta.

Dijous, una vegada més, malgrat les dificultats del moment, vaig sentir la joia de servir a les persones des del compromís polític. Quina grandesa té la política quan s’entén com a servei. Aquest és un gran valor de la política, per mi el decisiu.

Conèixer la Marta, el Sergi, el Joan,…. em fa dir: Enhorabona APINDEP!