I és que les persones amb discapacitat, per tal d’aconseguir la igualtat, no només no han de ser discriminades, sinó que hauran de gaudir de mesures dissenyades per garantir la seva independència, la seva integració i la seva participació en la vida social.

I en parlar de la seva independència s’evidencia que el camí que ens marca aquesta Convenció Internacional va en una línia diferent a la que estableix la llei estatal de la Dependència.

És per això que des del Departament de Benestar Social i Família ens hem marcat un objectiu: fer un canvi de paradigma i deixar de parlar de la dependència de les persones amb discapacitat, per parlar de promoció de la seva autonomia personal.

La llei de la Dependència ha volgut ser una eina important per afavorir els drets de les persones amb discapacitat, però la situació que ens hem trobat, el finançament deficient per part del govern de l’Estat i la tendència a donar sobretot prestacions econòmiques, l’han convertit en una eina amb moltes mancances. A més, aquesta llei no té prou en compte que situacions tan diferents com les discapacitats, l’envelliment o les malalties mentals; o el perfil dels beneficiaris, com són la seva edat, la seva situació personal, etc. requereixen també solucions diferents i, per tant, la llei no pot donar les mateixes prestacions i serveis, cal personalitzar l’atenció.

És per això que ens comprometem a donar un gir a aquesta situació i impulsar, en la segona part de la legislatura, una llei en clau catalana que afavorirà l’autonomia personal de les persones amb discapacitat i, en general, en situació de dependència, que els proporcionarà les eines necessàries per a poder estudiar, independitzar-se, treballar i gaudir del seu temps de lleure. Una llei que permeti, realment, desenvolupar plenament les múltiples capacitats de les persones en situació de dependència, que els doni eines per tirar endavant la seva lluita personal. Hem d’aconseguir que les persones s’apassionin per la seva pròpia vida!

Vaig voler deixar molt clar que la prioritat d’aquest govern serà posar per davant les 55.000 persones pendents d’obtenir el servei o la prestació a la que tenen dret, especialment, les 33.000 amb gran dependència i dependència severa que ja han vist superat el  termini legal per a gaudir d’aquest dret.

També hem de donar resposta a les famílies de les 17.000 persones que van morir a l’espera de rebre la prestació o servei corresponents.

I és que, el diputat que em feia la pregunta demostrava certa pressa per a resoldre-ho tot plegat. Llàstima que les presses els hi entrin ara, i no abans, quan estaven al govern. Perquè com deia el Síndic de Greuges en el seu informe 2010, presentat la setmana passada, els retards van d’un any a dos anys en les diverses fases del procés d’aplicació de la Llei de la Dependència i això suposa una vulneració als drets de les persones.

Així que, si bé és cert que des del dia 1 de gener de 2011 ja poden presentar les seves sol·licituds les persones amb dependència lleu, ara mateix hem de prioritzar aquelles persones que no han estat ateses encara, perquè el govern anterior va ser  lent.

Fins el mes de juliol tenim marge per fer les valoracions i el PIA a les persones amb dependència de grau I nivell II, segons els terminis que ens marca la Llei. Però ara mateix, hem de donar resposta a les persones que han vist vulnerats els seus drets per una espera excessiva, perquè aquest govern tenim la voluntat d’humanitzar la gestió.

Crec, però, que el que marca un canvi de paradigma envers les persones amb discapacitat és l’aprovació i la signatura de la Convenció sobre els drets de les persones amb discapacitat.

Una Convenció que es basa en aquests eixos:

Per això, des de Convergència i Unió creiem que el proper Govern de la Generalitat haurà d’adaptar tota la legislació i normatives a aquesta Convenció. Cal situar en el centre de l’acció social del Govern la persona amb tota la seva dimensió i actuar des d’una perspectiva global i transversal. Cal treballar amb decissió per la igualtat d’oportunitats, des del dret a triar de cada persona per la seva autonomia personal i pel seu projecte de vida independent, per la inclusió social i laboral (tant a l’empresa protegida com a l’empresa ordinària). Cal entendre a la persona subjecte de drets, no d’assistencialisme.

Calen polítiques que ajudin a fer créixer la persona, no a condicionar-la. Cal parlar més de capacitats diferents que de discapacitats.

Cal parlar més d’autonomia personal i de vida independent que no de dependència.

Amb aquesta mentalitat i amb aquest compromís que consta al programa electoral de CiU, comença a fer-se realitat el canvi en polítiques socials a Catalunya! El Dia Internacional de les persones amb discapacitat, és un bon moment  per explicitar el nostre compromís.

Una nació que situa la qualitat humana com una de les seves prioritats. Ara!

Després de la pregunta que va fer la Núria Gómez al Sr. José Montilla al programa “Tinc una pregunta per a vostè” sobre l’aplicació de la Llei de la Dependència a Catalunya, dissabte passat van publicar en un diari d’abast català la situació personal de la Núria (persona tetraplègica) com si ella hagués enganyat la gent amb la seva intervenció.

La Sra. Núria Gómez és una activista social del Foro de Vida Independent. Gràcies a la seva lluita, a la del Foro, com també a la de la Fundació ECOM i a la Fundació Autònoma Solidària existeix un programa pilot d’assistents personals que facilita assignar de forma experimental aquest servei a un grup de persones amb gran dependència física. Gràcies a aquest servei, aquestes persones desenvolupen un programa de vida autònoma (vida independent) que els permet treballar i/o estudiar i “normalitzar” la seva pròpia vida.

La Sra. Gómez va plantejar al Sr. Montilla la situació de les persones que han de rebre aquests serveis mitjançant la Llei de la Dependència. En aquest sentit, el que planteja la Núria és cert. Les dades són contundents i clares: a 1 de novembre de 2010, el Tripartit ha atorgat la prestació econòmica de cuidador familiar a 77.153 persones (58,60%) i la prestació econòmica d’assistent personal només a 18 persones (0,01%) a tot Catalunya. I amb una dedicació d’hores d’assitent molt reduïda. Té raó o no la Núria? El problema és que tenim un Govern tripartit i un President Montilla als que no els hi agrada escoltar les veritats i veure com la ciutadania se n’ha adonat que la seva política social és d’aparador, per quedar bé. Ha quedat ben clar que el Govern tripartit, autoanomenat d’esquerres, és un govern d’esquena a la gent.

El 22 d’octubre de 2007, des de CiU vam organitzar un acte sobre els “”25 anys de la LISMI”, l’anomenada llei Ramon Trias Fargas d’integració de les persones amb discapacitat. Va pronunciar una conferència el Sr. Adolf Ratzka, fundador i director de l’Institut de Vida Independent de Suècia, acompanyat del Sr. Artur Mas. Ratzka va parlar de la vida independent de les persones amb discapacitat i del seu dret a triar, entre d’altres. Mas va parlar del nostre compromís en aquest àmbit i que hem demostrat amb les nostres propostes i intervencions en el Parlament en aques sentit. Per això, ara, en el programa per a les properes eleccions catalanes des de CiU ens hem compromès amb la ciutadania pel que fa a les polítiques socials amb el dret a triar i amb el foment de la vida independent (veure www.ideespelcanvi.cat ).

El que des de la política no es pot fer mai és no saber escoltar les demandes i propostes de la gent, i a més prendre represàlies contra qui ho fa.

Tots som la Núria! Núria estem amb tu i la teva (vostra) lluita!!!! 

És cert que les persones amb determinats graus de malaltia mental pateixen una estigmatització. Cal foragitar les pors, cal millorar la comprensió social de la problemàtica que afecta les persones amb trastorn mental i les seves famílies.

A Catalunya hi ha 77.009 persones amb una discapacitat derivada d’una malaltia mental (43.039 dones i 33.970 homes). D’aquesta xifra, pel que fa al grau de discapacitat hi ha 28.636 persones amb un grau de discapacitat del 33 al 64%, del 65 al 74 % hi ha 34.358 persones, i amb més de 75% de grau de discapacitat hi ha 14.015 persones al territori català.

Les malalties mentals requereixen una atenció molt tranversal i coordinada de sanitat, de serveis socials i també econòmica. Avui, treballar per les persones amb trastorn mental ha de voler dir apostar per la seva màxima autonomia personal. Un aspecte clau, sempre que sigui possible, ha de ser la integració laboral que és la que promou la millor integració social.

En l’apartat social, l’aplicació actual que s’està fent de la llei estatal “de la dependència” a les persones amb malaltia mental, que fa passar a tothom per un únic camí, creiem que s’ha de modificar posant atenció específica en funció de la situació individualitzada que es vol atendre. Cal un model català que diversifiqui l’aplicació distingint entre dependència per envelliment, discapacitat física,  malaltia mental,…amb una gestió ràpida i eficaç.

En la integració social de les persones amb trastorn mental hi tenen un paper destacat les famílies. Cal agrair la seva tasca i des de l’administració cal donar tot el suport que necessitin. Donar-los facilitats i suport, i no generar-los més problemes i inconvenients.

També cal agrair i felicitar a totes les associacions que treballen en aquest camp i als professionals compromesos en aquest àmbit, per la seva bona feina. Una felicitació especial per FECAFAMM, pel seu bon treball.

Cal que des de l’Administració es treballi amb tota la sana complicitat en favor de les persones amb malaltia mental,  amb aquestes persones,  les seves famílies, les associacions i la federació.

Sense por tots contra l’estigma!!!!

Aquesta atenció té el màxim de qualitat, quan reforcem la cura que en té la família (en el cas que tingui família), amb serveis de suport, començant per l’atenció domiciliària.

Una atenció de qualitat també es pot donar o complementar a través del centre de dia. Un servei també professional i de qualitat que es dóna a fora de la llar però que manté l’arrelament en l’entorn habitual i/o familiar.

Aquest primer d’agost una de les patronals del sector d’atenció a la dependència, ACRA (Associació Catalana de Recursos Assistencials), ha fet una nota de premsa on denuncia la situació dels centres de dia: una hora de pàrquing a Barcelona costa uns 3 euros/hora i una hora de centre de dia té un “preu oficial” de 2,5 euros/hora. Aquesta situació està posant en perill la viabilitat de 2.000 llocs de treball dels centres de dia. Cal promoure uns serveis de més qualitat però alhora cal flexibilitzar els serveis d’atenció, com també uns serveis d’inspecció que assegurin l’excel·lència dels programes d’atenció a més de les ràtios de personal i de les condicions tècniques, que també caldrà redefinir.

L’actual política social del tripartit ha fet que, a dia d’avui, encara estiguin pendents de publicar els preus de forma oficial per enguany. Després d’incomplir l’augment pactat a la Taula Tècnica de l’ICASS d’un augment per a les residències assistides per a persones grans del 16% repartit entre el 2009 i el 2010, uns fets que van forçar al sector (ACRA, UPIMIR,…) a denunciar la situació crítica del sector.

Tots aquests aspectes de política tarifària del tripartit, que posen en perill un sector mercantil i no lucratiu de gran importància econòmica i social a casa nostra, queden agreujats per una gestió d’atenció a la dependència que ha prioritzat les prestacions econòmiques (xecs) per sobre de la prestació de serveis.

Des de Convergència i Unió proposem:

*posar la persona amb dependència i la seva promoció de l’autonomia personal en el centre dels serveis socials.

*més informació i orientació a les persones amn dependència i les seves famílies, amb una administració menys burocràtica i més humana i atenta.

*prioritzar els serveis d’atenció i promoció de l’autonomia personal.

*garantir el dret a escollir, entre el conjunt de serveis i prestacions, aquell que més s’adeqüi a la situació de dependència, personal i familiar de cadascú.

*promoure un model d’atenció a la llar, amb serveis i de qualitat, que tingui com a finalitat la promoció de l’autonomia de la persona. Que evidentment és compatible amb la cura i la prestació del cuidador familiar quan aquest sigui el desig de la persona i la seva família.

*promoure un model de centres de dia i de residències assistides que millori la qualitat de l’atenció i la seva viabilitat econòmica.

*definir aquests diferents models tenint en compte la realitat de l’entorn (urbana, rural,…).

*comptar amb la participació dels diferents agents (patronals, sindicats, experts, tècnics, col·legis professionals,…) per definir aquests serveis, entre ells també amb el Consell de la Gent Gran de Catalunya.  

Avui, les persones grans ens demanen més atenció a la pròpia llar. Des de Convergència i Unió la volem oferir però amb més qualitat, amb més serveis i amb més promoció de l’autonomia personal.

Amb el vostre suport, ho farem una realitat ben aviat!!!

Cal un CANVI a Catalunya per impulsar una política social de progrés i que estigui al servei de les persones!!!

Aquesta família té un fill amb discapacitat psíquica amb una valoració de la dependència de grau III nivell 2 (gran dependència), la màxima. La mare té una malaltia crònica diagnosticada.

No serà que el Departament d’Acció Social i Ciutadania, que el Tripartit, actua així perquè aquesta senyora és l’esposa del Sr. Antonio Moreno, president de Papàs de l’Àlex i que el seu fill és l’Àlex?

No serà perquè aquesta entitat ha fet i fa una bona feina en defensa dels drets socials de les persones i les seves famílies?

No serà perquè han posat en evidència la mala gestió del tripartit en política social?

Un Govern tripartit que ha aplicat i gestionat les polítiques socials sense respectar terminis, amb més burocràcia i amb una clara vulneració dels drets socials, com ha denunciat el mateix Síndic de Greuges, pot qualificar l’actuació d’una família d’antisocial? Ni un Govern que ho fes bé pot dir a una família que exerceix el seu dret davant de la justícia d’una forma antisocial!

El que ha de fer el tripartit és reconèixer el trist paper que ha fet i fa en política social, però a més no faltar a ningú!

La Llei de la “Dependència” determina, a l’Administració responsable (a Catalunya, la Generalitat), un període màxim per fer la valoració de la situació de dependència de 3 mesos i de tres mesos més per fer el Programa Individual d’Atenció (PIA). En total com a màxim 6 mesos! El govern tripartit ha reconegut que  ha sobrepassat aquests terminis sobradament des del primer dia.

Moltes persones han mort fent la tramitació. Una part important d’aquestes persones no han arribat a tenir el PIA acordat i acabat per l’incompliment dels terminis administratius.

El dret social atorgat per la Llei és té des de la data de la sol·licitud (aquests expedients són anteriors a la darrera retallada de Zapatero). Doncs ara aquest dret és nega als seus familiars que van estar atenent aquesta persona amb dependència sabent que tenien aquest dret adquirit i que el rebrien amb caràcter retroactiu.

Cada persona és important! Però a més hem sabut que els expedients que té el Govern Tripartit, pendents, amuntegats i sense resposta són 18.000. Això és gravíssim!

Aquesta actuació indica una vegada més la falta de sensibilitat d’aquest Govern. A més, la Consellera Capdevila ha dit que espera instruccions de Madrid. quan en serveis socials tenim competència exclusiva. Així és com ERC entén la nostra sobirania i autogovern? La sobirania és per exercir-la també al servei de les persones.

La nació comença amb les persones i res honora més un Govern que servir-les amb dignitat i respecte.

El tripartit queda molt lluny, amb fets com aquests, d’aquest noble i honorable servei.

Què denúncia ACRA? Doncs, entre altres qüestions, que:

*l’incompliment del Govern Tripartit del compromís acordat el 2008 d’incrementar les tarifes un 16% en dos anys (2009/2010) amb la voluntat de crear el primer conveni català del sector i facilitar les millores econòmiques per als treballadors i treballadores d’aquest àmbit laboral. 

*L’any 2009 es van incrementar les tarifes un 2,5% i en canvi el conveni estatal va significar un increment salarial del 2,7%, incrementant el dèficit del sector.

*El tripartit ha informat que no hi haurà increment per al 2010, quan els increments salarials del conveni estatal són del 3,6% de mitjana.

*L’exclusió de l’aplicació del tipus d’IVA superreduït (4%) a tots els usuaris que reben prestacions econòmiques vinculades al servei o que accedeixen a aquests serveis de manera privada.

*L’endarreriment endèmic de l’ICASS en el pagament de les factures que se situa en uns 150 dies.

*Col·lapse del circuit administratiu per a les valoracions de les dependències.

Això significa deixar aquest sector en una situació de molta precarietat, d’incertesa i en estat crític.

Per contrastar-ho amb el que diuen els sindicats, afegir que el passat dia 9 de juny vaig interpel·lar a la Consellera Capdevila i una representant sindical em va escriure i em va dir:

“Buenos días Josep Lluís, queremos agradecerte tu intervención en El Parlament, el pasado 9 de junio, ya que fuíste el único que hiciste referencia a los trabajadores del sector de la dependencia. Comunicarte que en la intervención de la Consellera, cuando dijo que existe un preacuerdo de convenio del sector, no es real, pues no existe dicho preacuerdo. Te adjunto el boletín que hacemos para el sector, donde explicamos a los trabajadores el decreto del Govern y como tu dijiste, afecta también al sectot. Un saludo.”

El Govern Tripartit deixa un sector clau en l’atenció a les persones amb grans dificultats de cara el futur proper. Una situació d’una gran precarietat. Catalunya necessita un canvi de Govern! Cal reactivar aquest sector!!!

Es pot afirmar això i oblidar que a Catalunya:

*abans de tenir institucions democràtiques, disposàvem d’una xarxa d’associacionisme i voluntariat molt potent en l’àmbit dels serveis socials amb entitats com Càritas, Creu Roja i milers d’entitats compromeses amb les persones més febles i vulnerables de la nostra societat? I que han continuat treballant tots aquests anys amb gran dedicació i encert?

*amb la recuperació de les institucions democràtiques, des dels ajuntaments, consells comarcals, Generalitat de Catalunya,…una de les prioritats ha estat des de sempre l’atenció a les persones?

*l’any 1985, es va aprovar per unanimitat la Llei de Serveis Socials en el Parlament de Catalunya? Una Llei pionera a tot l’estat espanyol que va ser inspiradora de moltes lleis a l’estat i en algunes regions europees. Llei desenvolupada amb diferents textos legislatius posteriors i base per a la llei del 2007, que també va ser aprovada per unanimitat.

*fa molts anys que  es presta atenció domiciliària, teleassistència, programa d’acolliment residencial, programes de respir, programa “Vida als anys”, programa “Viure amb família”, …i un llarg etcètera?

*…

No hem esperat que l’estat fes una llei, que lesiona i agredeix el nostre autogovern, per atendre a les persones en situació de dependència. Catalunya ha actuat bé des de fa molts anys.

Fins l’arribada del tripartit, Catalunya era un referent en polítiques socials. Avui, hem deixat de ser-ho per la mala gestió del Departament d’Acció Social i Ciutadania. Les Llei són importants, però la bona gestió també!

Em dol que qui ostenta la Presidència del país faci afirmacions que fan mal a la nació, en el sentit més profund. No es pot desconèixer o voler canviar la nostra història recent. Aquest electoralisme fa mal!

Només em queda preguntar-me; Sr. Montilla, ignorància o faltar a la veritat? Deu saber que abans de l’any 2006 Catalunya ja existia i que era un exemple a seguir en molts camps. Avui…no ens posen com a exemple precisament.

Per cert, només acabar l’acte de CaixaFòrum, representants d’entitats em parlaven de les retallades socials de tripartit. Una de les més recents, el Departament de Treball ha retallat 2,6 milions d’euros per a formació ocupacional a les entitats del tercer sector social, aquest any respecte l’any 2009. Entretant, Sr. Montilla pot anar dient, la gent i les entitats coneixen la realitat actual i la nostra història recent. Coneixen molt bé que els socialistes i el tripartit fan pagar la crisi als més febles i a les polítiques socials!