Per part meva, vaig interpel·lar el ministre d’Economia, Luis de Guindos, al qual vaig exigir que corregís els objectius de dèficit i atorgués a Catalunya i a les comunitats autònomes un terç de la flexibilització del dèficit concedit per Europa a l’Estat. Amb aquesta redistribució, es deixarien de bloquejar les responsabilitats d’aquestes administracions.

També li vaig comentar que la descompensació excessiva entre ingressos i despeses ens condueix a uns endeutaments no sostenibles. I li vaig recordar que per al 2013 el dèficit conjunt per a les Administracions és del 6,3%; 5,1% per a l’Administració central, reduint-se en una sola dècima en els últims dos anys, mentre que el de les Comunitats Autònomes s’ha reduït des del 3,3% de 2011 a l’ 1,2% que el Govern pretén aplicar el 2013.

Al govern espanyol li agrada exigir austeritat a les altres administracions però és incapaç de gestionar el que li correspon. I així també li vaig dir, afegint-hi que aquesta situació no té lògica econòmica perquè mentre el país està lluitant contra la crisi el govern espanyol té com a principal prioritat la rescentralització de l’Estat.

Vaig seguir etzibant-li que la política econòmica del govern espanyol aplicada en l’últim any i mig no és l’adequada i, és més, està sent un desastre. Vaig exigir un canvi en les polítiques econòmiques del govern perquè la caiguda del PIB es triplica aquest any –respecte a les previsions de fa set mesos-, hi ha més d’un milió de noves persones a l’atur, la sortida de la crisi es retarda, no hi ha crèdit per a pimes, autònoms i famílies, la recapitalització financera manté interrogants i, mentrestant, el govern prioritza el seu programa ideològic.

Pla de Xoc Ocupació

Davant l’escandalosa xifra de 6,2 milions de persones a l’atur i la petició de paciència de Rajoy, vaig assenyalar que calia actuar i vaig proposar la creació d’un Pla de Xoc per a l’Ocupació.

També vaig reclamar l’ús del crèdit autoritzat per Europa per a recapitalitzar el sistema financer espanyol amb l’objectiu d’activar línies de finançament per a les pimes a través de l’ICO i les entitats controlades pel FROB.

A més, vaig deixar molt clara la necessitat de la participació de les comunitats autònomes en l’augment de la recaptació dels impostos per al 2012 i el 2013. No és possible que la totalitat de l’augment de la recaptació vagi a parar a les arques de l’Estat. La Generalitat ha de participar en el 50% dels majors ingressos que reporti l’alça de l’IVA i altres impostos en els quals participa.

En aquest sentit, vaig posar-li un exemple molt clarificador: el 2013, els funcionaris de la Generalitat no cobraran la paga doble, els de l’administració central sí. I és que no és admissible que els més de 4.000 milions que hauran de pagar de més els contribuents de Catalunya durant el 2013 por l’augment dels impostos vagin a les arques de l’Estat perquè aquest pugui pagar, per exemple, la paga doble dels seus funcionaris o perquè eviti fer ajustaments en defensa o en l’estructura administrativa estatal. En canvi, la Generalitat sí que haurà de fer una nova reducció de la seva despesa als centres educatius, als hospitals o en el pagament dels serveis socials que presta el tercer sector. I això no ho podem acceptar de cap de les maneres.

La resolució del TC és una manca de respecte i un elevat menyspreu cap als catalans, i més si tenim en compte que aquesta és la primera vegada en democràcia que aquest tribunal suspèn un acord d’un parlament autonòmic. Recordem que el Parlament de Catalunya va aprovar la Declaració de Sobirania per una àmplia majoria i que insta al Govern català a dialogar amb el govern espanyol per a celebrar una consulta per a decidir el futur del nostre país. Així, la resolució del TC també constata, una vegada més, que mentre uns apostem per al diàleg i l’entesa d’altres segueixen amb la tònica de la negativa i el cop de porta.

Però el TC ha oblidat que, per sobre de tot, hi ha la sobirania del poble de Catalunya i, en nom seu, el Parlament de Catalunya. Davant de resolucions com aquesta, ens refermem en mantenir-nos en el camí que ja hem emprès i que ens ha de portar a exercir el nostre dret a decidir. Som nació i exercim els nostres drets des del què som. I repeteixo i reitero: és el nostre dret. Perquè aquesta és la voluntat de tot un poble que està per sobre de qualsevol resolució. Democràcia per sobre de tot!

I en contraposició d’aquesta gravíssima situació, l’immobilisme. Som testimonis de la incapacitat del govern espanyol per impulsar la creació d’ocupació, per incentivar el creixement econòmic, per animar al teixit productiu per tal de poder sortir d’aquesta situació completament asfixiant. Hem estat testimonis del fracàs de les seves polítiques econòmiques basades en l’austeritat però, pel que sembla, la rectificació, tal i com es plantegen ara la Unió Europea i les institucions internacionals com l’FMI, no arriba. I és que la línia que segueix el govern, d’acord amb les reformes anunciades al passat Consell de Ministres, empitjora les previsions: accentua l’austeritat econòmica i fa pagar la crisi als més vulnerables, tal i com constatem, per exemple i entre d’altres, amb l’anunci de la retallada en 1.447 milions d’euros en la Llei de la Dependència.

Paral•lelament, la política d’austeritat del govern segueix concentrant-se, principalment, sobre les comunitats autònomes. Un nou error: recordem que són les comunitats autònomes les que han estat l’autèntic motor de creixement econòmic i un dels pilars fonamentals de l’Estat del Benestar a l’estat espanyol en els darrers 30 anys.
Davant d’aquest panorama que paralitza l’estat espanyol, es va generant una creixent manca de confiança de la ciutadania envers a la política. El forat on s’ha caigut es va fent gros, i l’esperança per a poder tornar a veure la llum es va allunyant a marxes forçades.

Des del Grup Parlamentari Català de CiU al Senat reclamem, i insistim des de fa més d’un any, en la necessitat d’aplicar de forma urgent un pla de xoc per a lluitar contra l’atur i que ens permeti seguir endavant. Reclamem que el govern espanyol expliqui de manera clara quines mesures pensa adoptar per estimular el creixement i generar ocupació. Reclamem que promogui el crèdit a les petites i mitjanes empreses, als autònoms, … a través dels bancs rescatats. I reclamem, per tant, que es comprometi en les solucions reals i sigui conscient que darrere de les xifres hi ha persones que viuen situacions molt delicades i es troben immerses en la profunda angoixa que genera la impossibilitat de trobar feina.

“Deixar de ser diputat és, en aquests moments, una qüestió d’honestedat, respecte i responsabilitat cap a l’exercici de la política i cap el meu país”, assegura

Josep Lluís Cleries ha anunciat que renunciarà a l’escó de diputat al Parlament de Catalunya a petició pròpia, per la coincidència en el calendari dels dies que tenen lloc les sessions plenàries a la cambra catalana i al Senat. Fins fa unes setmanes, les agendes permetien compaginar les activitats de les dues cambres ja que hi havia alternança quinzenal en les dates de celebració dels plens del Parlament i del Senat. Cleries ha explicat que “la impossibilitat de poder complir amb el deure com a diputat en aquesta cambra i alhora al Senat”, on és portaveu del Grup Parlamentari Català de Convergència i Unió, “em porta a presentar la meva renúncia”, que es farà efectiva properament.

“Deixar de ser diputat és, en aquests moments, una qüestió d’honestedat, respecte i responsabilitat cap a l’exercici de la política i cap al meu país” ha assenyalat Cleries. En cas contrari, “si no prengués aquesta determinació, sé que no podria exercir el càrrec de diputat amb l’exigència i rigor que requereix” ha afegit.

Cleries ha assegurat que “és una decisió difícil perquè és un gran honor ser diputat d’aquesta cambra, que representa la nostra nació, és a dir, a tots els ciutadans i ciutadanes que hi vivim”. Però ha destacat que “és molt convenient per al nostre país i pels interessos dels catalans i catalanes, defensar el camí de Catalunya també des de Madrid”. Tot i això, ha volgut manifestar “que mantinc i mantindré el lligam amb aquest Parlament atès que és a designació d’aquesta cambra que sóc senador”.

“Hem de seguir representant les institucions amb l’objectiu de cuidar el nostre país; protegir-lo i defensar-lo de les adversitats, en especial per sortir de la crisi econòmica; lluitar per la nostra llibertat i seguir avançant pel camí que hem emprès per exercir el dret a decidir i construir un estat propi”, ha conclòs.

És un dia que Catalunya ha convertit en tota una festa. En la festa de l’estimació i la cultura. Una festa cívica compartida arreu del país. Vivint el Sant Jordi, enfortim la nostra nació, les nostres tradicions, la nostra cultura i la nostra llengua. Participant en la festa d’un dia com el d’avui, sentim la potencialitat del gran país que hem construït plegats al llarg dels segles i, al mateix temps, estem contribuint en avançar cap al futur, pel camí que ens porta a l’estat propi.

Amb el gest de regalar una rosa, transmetem la voluntat de creure en les persones. Amb el d’un llibre, expressem l’estima per la cultura. Ambdós casos, simbolitzen els valors de la convivència, la solidaritat i, al mateix temps, mostren, de portes enfora, el respecte que tenim cap a la cultura catalana i que som respectuosos i oberts amb tothom.

Sant Jordi és també compromís amb la nostra llengua, la nostra identitat que ens fa sentir poble i nació, i més si tenim en compte els nombrosos atacs que pateix darrerament.

Us desitjo a totes i a tots que passeu un feliç Sant Jordi! Visca Catalunya!

Cada atac a la nostra llengua pretén posar en perill la nostra cohesió social, el nostre sistema d’immersió lingüística. Els catalans i catalanes no podem permetre la contínua estratègia de qüestionar un sistema educatiu que ha donat molt bons resultats en tots els àmbits. L’Estat vol desfer un model d’èxit i no ho podem consentir. L’estudi ‘Resultats del model lingüístic escolar a Catalunya. Evidència Empírica’, elaborat per experts i acadèmics, ha demostrat l’efectivitat de la vehicularitat del català en els centres educatius catalans d’acord amb dades empíriques. El document, elaborat l’any passat, evidencia que els alumnes amb el castellà com a llengua materna no acaben l’escolarització amb cap dèficit per haver estudiat en català, ni amb pitjors resultats que els infants d’altres comunitats autònomes. A més, destaca que els alumnes que adquireixen un bon domini del català i el castellà a edats primerenques tenen més facilitat per aprendre una tercera llengua en comparació amb aquells que són monolingües, a més de tenir més avantatges cognitius. Els alumnes catalans acaben la seva escolarització amb un nivell semblant i, fins i tot, superior en alguns casos, del coneixement i domini del castellà respecte a altres alumnes.

La llengua catalana la saben escriure més de 7 milions de persones; més de 5 milions la parlen sense haver-la tingut com a llengua materna; és la 7a llengua més apresa d’Europa; és la llengua mitjana europea que més parlants incorpora; hi ha més de 60.000 dominis .cat a la xarxa i només 4 dels 10 webs més visitats del món no tenen versió en castellà.

La llengua és un dels símbols de Catalunya, que contribueixen a la seva personalitat. Per això cal protegir-la. La llengua catalana ens fa sentir poble i nació que s’expressa i es comunica d’una forma determinada. Des del nostre país ens dirigim als altres tal com som, amb voluntat d’entesa però sense renunciar a res. Com va dir Pompeu Fabra, el 1947, “cal no abandonar mai ni la tasca ni l’esperança”. Avui, més esperançats que mai en el futur de Catalunya, tenim la gran tasca de defensar la nostra llengua, fil conductor bàsic de la nostra identitat, com a element de cohesió i convivència socials, com a vehicle de comunicació i expressió,… Oberts al món, a tothom, des del que som, ningú ens farà recular en el nostre model educatiu.

Per a CiU, la voluntat d’autogovern de Catalunya és intrínseca a la pròpia nació catalana. Li vaig indicar que el dret a decidir dels ciutadans d’un poble és la màxima expressió de la legalitat i la democràcia i que, per tant, no es tracta d’una qüestió de legalitat sinó de voluntat política. “Senyor president, tenen vostès voluntat política?”, li vaig preguntar.

Vaig destacar que ara han d’escoltar Catalunya perquè nosaltres fa segles que els escoltem a ells. En aquest sentit, vaig matisar que dialogar no significa renunciar, sinó que és saber escoltar. Dialogar no és fer dos monòlegs; en política, el més important, és saber escoltar.

Legalitat
Catalunya té el compromís polític de portar a terme una consulta per a conèixer la voluntat popular dels seus ciutadans respecte el futur col•lectiu del seu país. I li vaig aclarir que quan parlem del dret a decidir estem parlant, precisament, d’un dret.
El president del Govern espanyol parla sempre de legalitat. I hi estic d’acord, perquè precisament estem en el legislatiu -li vaig dir-, que serveix per a construir i transformar lleis al servei de les persones i de les comunitats. En relació a aquest punt, vaig preguntar: “Què hi ha que sigui més legal i democràtic que escoltar i donar veu a la sobirania del poble català? Es tracta d’un procés legitimat per part d’uns resultats electorals i per la veu majoritària per part del Parlament de Catalunya”.

Desenganys
Vaig explicar que els “desenganys” de Catalunya amb l’Estat passen, entre d’altres, per un dèficit fiscal de 16.000 milions d’euros a l’any, per l’incompliment de la disposició addicional 3ª de l’Estatut i l’impuls de noves lleis recentralitzadores, que no respecten l’àmbit competencial de Catalunya o que atempten contra la cohesió social com la LOMCE, que ataca el sistema d’immersió lingüística, o com la reforma local.

Ara bé, tot i comentar-li que Catalunya ha estat lleial amb l’Estat espanyol al llarg d’aquests darrers 35 anys de democràcia i que hi ha tingut un paper clau en els moments més difícils, també vaig destacar que l’Estat no ens ha respost d’igual forma. Des del “cafè per a tots” fins al no al pacte fiscal, hi ha una suma de desenganys que fan que avui Catalunya necessiti noves respostes que l’Estat no ha sabut donar-nos.

Aspiracions i eines
Li vaig deixar clar que per a nosaltres, les aspiracions de Catalunya en el terreny de decidir el nostre futur polític van íntimament lligades a tenir les eines per a sortir de la crisi, per a solucionar els problemes, respondre a les necessitats de la gent i mantenir els drets socials. Dret a decidir vol dir Estat del Benestar, vol dir generar ocupació i generar riquesa.

Del cop de porta al diàleg
Vaig instar-lo a passar del cop de porta al diàleg en relació a la flexibilització del dèficit i al procés per a portar a terme la consulta pel dret a decidir i a tenir aquesta voluntat política: “L’instem a escoltar Catalunya, la seva realitat i la seva voluntat de futur”, vaig manifestar.

En definitiva, vaig voler que Rajoy entengués que el procés que ha emprès Catalunya cap al dret a decidir vol ser dialogat amb l’Estat i que, per això, és necessari que hi hagi voluntat política. Però creure en el diàleg no vol dir, de cap de les maneres, renunciar a les nostres aspiracions nacionals.

Per altra banda, Cleries ha instat al president del Govern espanyol a “escoltar Catalunya perquè nosaltres fa segles que estem escoltant Espanya”. I, ha matisat, que “dialogar no significa renunciar, sinó que dialogar és també saber escoltar”.

És una enorme injustícia que els petits estalviadors afectats per les preferents vegin com els estalvis de tota una vida els desapareixen d’un dia per l’altre per culpa de la mala fe dels bancs, que han jugat amb el desconeixement de les persones en els productes financers. Aquest és un dels fraus de major magnitud respecte a l’estalvi familiar que ha tingut lloc al nostre país. I el sentiment d’indefensió i indignació és creixent a mesura que passen els dies, i ja n’ha alertat l’alcalde de Mataró, Joan Mora, ciutat on hi ha molts afectats de l’antiga Caixa Laietana –ara Bankia-, quan aquest dilluns va advertir que aquest conflicte ha creat “un problema d’ordre públic” a la capital del Maresme on hi ha un ambient de “crispació enorme”.

Les participacions preferents són productes de risc elevat que, en un principi -anteriorment al 2003-, només s’oferien a grans inversors i no pas a petits estalviadors. A aquests darrers, se’ls van començar a oferir massivament aquest tipus de productes a mesura que la crisi econòmica s’accentuava i el sistema bancari necessitava reforçar la seva solvència. Aquí va començar l’engany: el petit minorista, que en el moment de signar les preferents va ser tractat com si fos un expert inversor sense ser-ho, ha descobert, tard, que va contractar un producte amb un risc molt superior al que creia i que se li va ser presentat com un tipus de dipòsit de termini fix per part d’aquell comercial de la seva entitat bancària de tota la vida en la qual tant confiava. En xifres, els bancs espanyols han emès 30.000 milions d’euros en preferents i, a Catalunya, hi ha 300.000 persones afectades, entre les quals hi ha moltes persones grans que buscaven la seguretat dels seus estalvis. A més en altres casos, persones amb demència i altres que van firmar l’ordre de compra amb la seva empremta digital. Amb l’allau de denúncies per estafa, arriba el segon engany: els clients de caixes, com ara Caixa Laietana, van ser pressionats perquè convertissin les preferents en accions bancàries, les de Bankia, sota el pretext que era la única via que garantiria els seus estalvis. Ara bé, aquest bescanvi de preferents en accions, que havia d’oferir seguretat als estalvis, ha resultat ser una estafa: Bankia ha acabat essent nacionalitzada i el valor de les seves accions s’ha vist reduït a un trist cèntim.

El reial decret del govern espanyol de divendres de la setmana passada, que dóna llum verda a aplicar la quitança a la totalitat dels titulars, no té en compte qui ha pogut haver estat flagrantment estafat per part de la seva entitat bancària amb la qual havia confiat durant tota la seva vida i qui no. No garanteix un procés d’arbitratge que pugui donar resposta als petits estalviadors, que veuen perillar els seus estalvis sense raó de ser. I, al mateix temps, aplica una quitança sagnant de fins al 61% de la seva inversió, tal i com va anunciar el Fons de Reestructuració Ordenada Bancària (FROB). Així, el govern espanyol torna a aplicar el que darrerament n’he anomenat “política sense ànima”, perquè deixa a l’estacada a les persones més vulnerables.

Hi ha polítics que entenem que la política només té raó de ser quan es posa al costat de les persones. I, sobretot, quan les persones pateixen i viuen immerses en situacions molt complicades. La nostra feina és ajudar-les a trobar respostes i solucions als seus problemes. Aquest és l’esperit, l’ànima, de la política; i aquí en rau el seu sentit.

La responsabilitat de la política i dels polítics és, ara, prendre mesures i posar-nos al costat de les persones que es troben en una situació d’absoluta indefensió. No hem de permetre que aquesta situació augmenti la desafecció i posi en qüestió les institucions polítiques del nostre país. Els polítics hem de demostrar que estem amb els més febles i que ens esforcem per a trobar solucions a la seva situació. Aquesta és la primera i màxima aspiració de tot Estat: ser útil a la seva ciutadania. Quan l’Estat no serveix a la seva gent, a què o a qui serveix?

Des de Convergència i Unió estem treballant perquè s’ampliï l’arbitratge per a recuperar la inversió en preferents. Fa unes setmanes, vam veure com el PP va tombar la moció que vam presentar des del nostre grup parlamentari al Senat, que jo mateix vaig defensar, perquè els afectats per les preferents que les haurien bescanviat a marxes forçades per a accions bancàries poguessin acollir-se a l’arbitratge. Malgrat aquest gerro d’aigua freda, properament des de CiU al Congrés es portarà a debat una Proposició No de Llei en la mateixa línia. El govern hauria de donar garanties als petits estalviadors perquè puguin accedir al procés d’arbitratge i recuperar el seu capital. Perquè ja n’hi ha prou que els contribuents hagin de pagar els errors dels bancs, que paguin justos per pecadors, i que es vegi com des de Madrid se’ls miren de reüll mentre segueixen recolzant als que els han enganyat. Per altra banda, també exigirem al govern espanyol l’exempció de les taxes judicials en aquells casos dels afectats que no es poden acollir a l’arbitratge. Finalment, lamentem l’estil que practica el govern espanyol d’anunciar reial decrets enlloc de tramitar projectes llei. En moments tan delicats com els actuals, la política ha de demostrar, més que mai, la seva sensibilitat. Esperem i desitgem que el govern espanyol prengui les mesures i decisions que facin justícia a persones i famílies que han sabut estalviar, i ara tot aquest esforç es pot perdre en bona part. Des de CiU, exigim aquestes mesures amb urgència i decisió. Que no paguin justos per pecadors!