Avui, l’Antonio Centeno, activista social del Foro de Vida Independent, m’ha enviat una comunicació on explica en un text del seu bloc personal titulat “Yo también soy Núria”,  les conseqüències de la intervenció de la Núria Gómez a “Tinc una pregunta per a vostè”.

Després de la pregunta que va fer la Núria Gómez al Sr. José Montilla al programa “Tinc una pregunta per a vostè” sobre l’aplicació de la Llei de la Dependència a Catalunya, dissabte passat van publicar en un diari d’abast català la situació personal de la Núria (persona tetraplègica) com si ella hagués enganyat la gent amb la seva intervenció.

La Sra. Núria Gómez és una activista social del Foro de Vida Independent. Gràcies a la seva lluita, a la del Foro, com també a la de la Fundació ECOM i a la Fundació Autònoma Solidària existeix un programa pilot d’assistents personals que facilita assignar de forma experimental aquest servei a un grup de persones amb gran dependència física. Gràcies a aquest servei, aquestes persones desenvolupen un programa de vida autònoma (vida independent) que els permet treballar i/o estudiar i “normalitzar” la seva pròpia vida.

La Sra. Gómez va plantejar al Sr. Montilla la situació de les persones que han de rebre aquests serveis mitjançant la Llei de la Dependència. En aquest sentit, el que planteja la Núria és cert. Les dades són contundents i clares: a 1 de novembre de 2010, el Tripartit ha atorgat la prestació econòmica de cuidador familiar a 77.153 persones (58,60%) i la prestació econòmica d’assistent personal només a 18 persones (0,01%) a tot Catalunya. I amb una dedicació d’hores d’assitent molt reduïda. Té raó o no la Núria? El problema és que tenim un Govern tripartit i un President Montilla als que no els hi agrada escoltar les veritats i veure com la ciutadania se n’ha adonat que la seva política social és d’aparador, per quedar bé. Ha quedat ben clar que el Govern tripartit, autoanomenat d’esquerres, és un govern d’esquena a la gent.

El 22 d’octubre de 2007, des de CiU vam organitzar un acte sobre els “”25 anys de la LISMI”, l’anomenada llei Ramon Trias Fargas d’integració de les persones amb discapacitat. Va pronunciar una conferència el Sr. Adolf Ratzka, fundador i director de l’Institut de Vida Independent de Suècia, acompanyat del Sr. Artur Mas. Ratzka va parlar de la vida independent de les persones amb discapacitat i del seu dret a triar, entre d’altres. Mas va parlar del nostre compromís en aquest àmbit i que hem demostrat amb les nostres propostes i intervencions en el Parlament en aques sentit. Per això, ara, en el programa per a les properes eleccions catalanes des de CiU ens hem compromès amb la ciutadania pel que fa a les polítiques socials amb el dret a triar i amb el foment de la vida independent (veure www.ideespelcanvi.cat ).

El que des de la política no es pot fer mai és no saber escoltar les demandes i propostes de la gent, i a més prendre represàlies contra qui ho fa.

Tots som la Núria! Núria estem amb tu i la teva (vostra) lluita!!!! 

Quina joia! Aquest matí, veig La Vanguardia amb un titular a portada que parla de “Tres noies discapacitades s’independitzen“. Permeteu-me, en primer lloc que feliciti aquest diari per situar en portada una notícia important i, a més, una bona notícia.

Quan tot el dia ens parlen de dependència, especialment amb l’aparició de l’anomenada “Llei de la Dependència”, quin goig sentir parlar de vida autònoma, de vida independent. Quan una persona viu una situació de dependència, li hem d’oferir tots els mitjans possibles (des de les polítiques socials) perquè tingui el màxim d’autonomia personal. Aquests mitjans han de ser individualitzats i diferents en funció de la situació de dependència i en funció de l’edat de la persona. Per això cal poder oferir un ampli ventall de possibilitats, com preveu la Llei de Serveis Socials catalana, que doni el màxim d’independència. Per exemple, aquesta notícia no seria possible aplicant la Llei estatal de la dependència, tal i com s’aplica a Catalunya.

Aquesta notícia és possible gràcies a la bona feina de la Fundació Catalana Síndrome de Down. Gràcies al seu programa pioner “Me’n vaig a casa”, que ofereix l’ajuda essencial i personalitzada a les persones discapacitades per emancipar-se i que ja atén a 42 persones. Enhorabona a la Fundació!!!

Aquest programa posa en el centre de la seva tasca social cada persona: Tots els recursos i mitjans es posen a la seva disposició. Tot busca el millor per a cada persona amb la seva situació individual i familiar. Aquest és l’èxit de la Fundació.

La mare de l’Ariadna, un dia, li va dir: “Has de viure la teva vida, Ariadna”. La noia li va preguntar: “Però… em veus capaç?”. “Clar que si!!!”, li va contestar la mare. Ara, l’Ariadna farà d’amfitriona d’altres joves amb síndrome de Down que vulguin provar l’experiència de viure un temps curt fora de casa.

L’Ariadna, la Clara i l’Eugènia fan la seva pròpia vida. Felicitats!!! Com també a les seves famílies!!!

“El dia que vam marxar de casa els nostres pares es van posar tristos”, diu la Clara. “Si, tristos, però també orgullosos“, continua l’Eugènia.

Sens dubte, una gran notícia!

En els darrers temps es parla molt de dependència en l’àmbit de la política social. El gran desplegament propagandístic de la llei estatal, popularitzada amb el nom de “llei de la dependència”, segur que en té bona part de responsabilitat. Crec que la utilització d’aquest terme està ennuvolant la finalitat de les polítiques socials, dels mateixos serveis socials. S’atenen situacions de dependència, però la finalitat és oferir autonomia personal o vida independent, fins allà on sigui possible.

La mateixa aplicació i gestió de la “llei estatal de la dependència” a Catalunya per part del Govern tripartit està conduint a un estancament de la promoció de l’autonomia personal: pràticament un 70% de les resolucions són prestacions econòmiques (xecs) enlloc d’oferir directament serveis (només el 30%). Ara ja sabem quina és la política del tripartit en serveis socials, una política de xecs, de prestacions econòmiques. Quan el que cal és oferir serveis i només oferir la prestació econòmica quan aquesta és la millor opció per a l’autonomia de la persona atesa. Si s’aplica així, la prestació econòmica esdevindrà excepcional.

Quin remei té aquesta situació? Doncs desplegar prioritàriament la Llei de Serveis Socials aprovada per unanimitat en el Parlament de Catalunya i dins d’aquesta, aplicar la Llei estatal. La Llei de Serveis Socials té una Cartera de serveis socials molt més amplia que la llei estatal i per això, permet fer un autèntic Pla Individual d’Atenció (PIA) que doni resposta a la situació de cadascú. El Tripartit ha quedat enlluernat i bloquejat per la “llei estatal de la dependència” i ha oblidat quina és la prioritat de la política social: la informació, la prevenció, l’atenció,…i sempre per donar la màxima autonomia possible a cada persona que es troba en situació de necessitat i/o dependència.

Cal donar instruments, per a l’autonomia personal i per a viure amb tota la dignitat, a totes les persones i en les diverses situacions:

• *a un infant atès a través d’una família acollidora o d’un centre residencial d’acció educativa.
• *a una dona víctima de la violència masclista atesa en un centre.
• *a una persona pensionista no contributiva o a una persona amb una pensió baixa de viduïtat amb una prestació social de caràcter econòmic.
• *a una persona gran que viu sola amb servei de teleassistència i atenció domiciliària.
• *a un jove amb discapacitat intel·lectual que treballa en un centre especial de treball.
• *a una persona amb discapacitat física atesa per un assistent personal.
• *a una persona amb malaltia mental atesa en un centre residencial.
• *a una persona amb discapacitat sensorial que rep una ajuda tècnica (per exemple, audífon)
• …i un llarg etcètera.

Per això cal un canvi en la priorització i l’aplicació de les polítiques socials. Un nou Govern que posi per davant les persones. Cada realitat personal. Cada realitat familiar. Un Govern que faci de l’atenció, de la prevenció, de la informació, de l’autonomia personal,… en definitiva de la política social, la seva prioritat.

Cal un Govern que sàpiga escoltar i que sàpiga respondre. Un Govern sensible als problemes de la gent, proper i accessible. Aquest és el nou Govern pel que estem treballant i que esperem que sigui una realitat ben aviat.