No hem de pensar en el concepte discapacitats, sinó en diferents capacitats, perquè tots som diferents i tots tenim unes capacitats o altres. I en aquest sentit, Govern i entitats estem en sintonia, perquè tenim el mateix objectiu: posar en valor les capacitats de les persones, ja que quan una persona és més autònoma, se sent més útil i estimada i creix la seva autoestima.

Des de Benestar Social i Família treballem per canviar aquest concepte. Les persones no s’han de sentir subsidiàries, sinó que s’han de sentir incentivades a tirar endavant el seu propi projecte de vida.

Ahir varem celebrar per avançat, conjuntament amb COCARMI, el Dia Internacional de les Persones amb Discapacitat i varem tenir una demostració clara i contundent d’això que afirmo. Ballarins i ballarines, actors i actrius, músics  … un munt d’artistes que, per damunt de limitacions i dificultats, ens varen fer riure, vibrar i emocionar-nos amb el seu art.

Igualtat d’oportunitats vol dir això: fer efectiu el dret a tirar endavant un projecte de vida i, perquè no, fer realitat un somni. El somni que ahir feien realitat a l’escenari de l’auditori de l’ONCE, les persones que posaven en valor les seves capacitats artístiques i arrencaven sincers i entusiasmats aplaudiments del públic assistent.

Cal reforçar la inclusió social de les persones amb discapacitat i això passa per facilitar la seva vida diària, per facilitar el seu gaudi en temps de lleure, per facilitar el seu accés a l’estudi, a la comunicació, a la informació i, també, per facilitar la seva inclusió laboral.

Per això des de Benestar Social i Família apostem per aquests criteris. Estem ultimant el projecte de llei d’accessibilitat, que permetrà tenir un codi d’accessibilitat per tal de trencar barreres en tots els sentits i treballem en la línia de la desburocratització de l’administració, per fer una administració més àgil, que faci més fàcil la vida als usuaris.

A Catalunya hi ha més de 460.000 persones que tenen reconeguda alguna discapacitat, però també moltes capacitats. El país compta amb totes i cadascuna d’elles i amb les seves capacitats.

I és que les persones amb discapacitat, per tal d’aconseguir la igualtat, no només no han de ser discriminades, sinó que hauran de gaudir de mesures dissenyades per garantir la seva independència, la seva integració i la seva participació en la vida social.

I en parlar de la seva independència s’evidencia que el camí que ens marca aquesta Convenció Internacional va en una línia diferent a la que estableix la llei estatal de la Dependència.

És per això que des del Departament de Benestar Social i Família ens hem marcat un objectiu: fer un canvi de paradigma i deixar de parlar de la dependència de les persones amb discapacitat, per parlar de promoció de la seva autonomia personal.

La llei de la Dependència ha volgut ser una eina important per afavorir els drets de les persones amb discapacitat, però la situació que ens hem trobat, el finançament deficient per part del govern de l’Estat i la tendència a donar sobretot prestacions econòmiques, l’han convertit en una eina amb moltes mancances. A més, aquesta llei no té prou en compte que situacions tan diferents com les discapacitats, l’envelliment o les malalties mentals; o el perfil dels beneficiaris, com són la seva edat, la seva situació personal, etc. requereixen també solucions diferents i, per tant, la llei no pot donar les mateixes prestacions i serveis, cal personalitzar l’atenció.

És per això que ens comprometem a donar un gir a aquesta situació i impulsar, en la segona part de la legislatura, una llei en clau catalana que afavorirà l’autonomia personal de les persones amb discapacitat i, en general, en situació de dependència, que els proporcionarà les eines necessàries per a poder estudiar, independitzar-se, treballar i gaudir del seu temps de lleure. Una llei que permeti, realment, desenvolupar plenament les múltiples capacitats de les persones en situació de dependència, que els doni eines per tirar endavant la seva lluita personal. Hem d’aconseguir que les persones s’apassionin per la seva pròpia vida!

Crec, però, que el que marca un canvi de paradigma envers les persones amb discapacitat és l’aprovació i la signatura de la Convenció sobre els drets de les persones amb discapacitat.

Una Convenció que es basa en aquests eixos:

Per això, des de Convergència i Unió creiem que el proper Govern de la Generalitat haurà d’adaptar tota la legislació i normatives a aquesta Convenció. Cal situar en el centre de l’acció social del Govern la persona amb tota la seva dimensió i actuar des d’una perspectiva global i transversal. Cal treballar amb decissió per la igualtat d’oportunitats, des del dret a triar de cada persona per la seva autonomia personal i pel seu projecte de vida independent, per la inclusió social i laboral (tant a l’empresa protegida com a l’empresa ordinària). Cal entendre a la persona subjecte de drets, no d’assistencialisme.

Calen polítiques que ajudin a fer créixer la persona, no a condicionar-la. Cal parlar més de capacitats diferents que de discapacitats.

Cal parlar més d’autonomia personal i de vida independent que no de dependència.

Amb aquesta mentalitat i amb aquest compromís que consta al programa electoral de CiU, comença a fer-se realitat el canvi en polítiques socials a Catalunya! El Dia Internacional de les persones amb discapacitat, és un bon moment  per explicitar el nostre compromís.

Una nació que situa la qualitat humana com una de les seves prioritats. Ara!

Després de la pregunta que va fer la Núria Gómez al Sr. José Montilla al programa “Tinc una pregunta per a vostè” sobre l’aplicació de la Llei de la Dependència a Catalunya, dissabte passat van publicar en un diari d’abast català la situació personal de la Núria (persona tetraplègica) com si ella hagués enganyat la gent amb la seva intervenció.

La Sra. Núria Gómez és una activista social del Foro de Vida Independent. Gràcies a la seva lluita, a la del Foro, com també a la de la Fundació ECOM i a la Fundació Autònoma Solidària existeix un programa pilot d’assistents personals que facilita assignar de forma experimental aquest servei a un grup de persones amb gran dependència física. Gràcies a aquest servei, aquestes persones desenvolupen un programa de vida autònoma (vida independent) que els permet treballar i/o estudiar i “normalitzar” la seva pròpia vida.

La Sra. Gómez va plantejar al Sr. Montilla la situació de les persones que han de rebre aquests serveis mitjançant la Llei de la Dependència. En aquest sentit, el que planteja la Núria és cert. Les dades són contundents i clares: a 1 de novembre de 2010, el Tripartit ha atorgat la prestació econòmica de cuidador familiar a 77.153 persones (58,60%) i la prestació econòmica d’assistent personal només a 18 persones (0,01%) a tot Catalunya. I amb una dedicació d’hores d’assitent molt reduïda. Té raó o no la Núria? El problema és que tenim un Govern tripartit i un President Montilla als que no els hi agrada escoltar les veritats i veure com la ciutadania se n’ha adonat que la seva política social és d’aparador, per quedar bé. Ha quedat ben clar que el Govern tripartit, autoanomenat d’esquerres, és un govern d’esquena a la gent.

El 22 d’octubre de 2007, des de CiU vam organitzar un acte sobre els “”25 anys de la LISMI”, l’anomenada llei Ramon Trias Fargas d’integració de les persones amb discapacitat. Va pronunciar una conferència el Sr. Adolf Ratzka, fundador i director de l’Institut de Vida Independent de Suècia, acompanyat del Sr. Artur Mas. Ratzka va parlar de la vida independent de les persones amb discapacitat i del seu dret a triar, entre d’altres. Mas va parlar del nostre compromís en aquest àmbit i que hem demostrat amb les nostres propostes i intervencions en el Parlament en aques sentit. Per això, ara, en el programa per a les properes eleccions catalanes des de CiU ens hem compromès amb la ciutadania pel que fa a les polítiques socials amb el dret a triar i amb el foment de la vida independent (veure www.ideespelcanvi.cat ).

El que des de la política no es pot fer mai és no saber escoltar les demandes i propostes de la gent, i a més prendre represàlies contra qui ho fa.

Tots som la Núria! Núria estem amb tu i la teva (vostra) lluita!!!! 

Quan tot el dia ens parlen de dependència, especialment amb l’aparició de l’anomenada “Llei de la Dependència”, quin goig sentir parlar de vida autònoma, de vida independent. Quan una persona viu una situació de dependència, li hem d’oferir tots els mitjans possibles (des de les polítiques socials) perquè tingui el màxim d’autonomia personal. Aquests mitjans han de ser individualitzats i diferents en funció de la situació de dependència i en funció de l’edat de la persona. Per això cal poder oferir un ampli ventall de possibilitats, com preveu la Llei de Serveis Socials catalana, que doni el màxim d’independència. Per exemple, aquesta notícia no seria possible aplicant la Llei estatal de la dependència, tal i com s’aplica a Catalunya.

Aquesta notícia és possible gràcies a la bona feina de la Fundació Catalana Síndrome de Down. Gràcies al seu programa pioner “Me’n vaig a casa”, que ofereix l’ajuda essencial i personalitzada a les persones discapacitades per emancipar-se i que ja atén a 42 persones. Enhorabona a la Fundació!!!

Aquest programa posa en el centre de la seva tasca social cada persona: Tots els recursos i mitjans es posen a la seva disposició. Tot busca el millor per a cada persona amb la seva situació individual i familiar. Aquest és l’èxit de la Fundació.

La mare de l’Ariadna, un dia, li va dir: “Has de viure la teva vida, Ariadna”. La noia li va preguntar: “Però… em veus capaç?”. “Clar que si!!!”, li va contestar la mare. Ara, l’Ariadna farà d’amfitriona d’altres joves amb síndrome de Down que vulguin provar l’experiència de viure un temps curt fora de casa.

L’Ariadna, la Clara i l’Eugènia fan la seva pròpia vida. Felicitats!!! Com també a les seves famílies!!!

“El dia que vam marxar de casa els nostres pares es van posar tristos”, diu la Clara. “Si, tristos, però també orgullosos“, continua l’Eugènia.

Sens dubte, una gran notícia!

La mateixa aplicació i gestió de la “llei estatal de la dependència” a Catalunya per part del Govern tripartit està conduint a un estancament de la promoció de l’autonomia personal: pràticament un 70% de les resolucions són prestacions econòmiques (xecs) enlloc d’oferir directament serveis (només el 30%). Ara ja sabem quina és la política del tripartit en serveis socials, una política de xecs, de prestacions econòmiques. Quan el que cal és oferir serveis i només oferir la prestació econòmica quan aquesta és la millor opció per a l’autonomia de la persona atesa. Si s’aplica així, la prestació econòmica esdevindrà excepcional.

Quin remei té aquesta situació? Doncs desplegar prioritàriament la Llei de Serveis Socials aprovada per unanimitat en el Parlament de Catalunya i dins d’aquesta, aplicar la Llei estatal. La Llei de Serveis Socials té una Cartera de serveis socials molt més amplia que la llei estatal i per això, permet fer un autèntic Pla Individual d’Atenció (PIA) que doni resposta a la situació de cadascú. El Tripartit ha quedat enlluernat i bloquejat per la “llei estatal de la dependència” i ha oblidat quina és la prioritat de la política social: la informació, la prevenció, l’atenció,…i sempre per donar la màxima autonomia possible a cada persona que es troba en situació de necessitat i/o dependència.

Cal donar instruments, per a l’autonomia personal i per a viure amb tota la dignitat, a totes les persones i en les diverses situacions:

• *a un infant atès a través d’una família acollidora o d’un centre residencial d’acció educativa.
• *a una dona víctima de la violència masclista atesa en un centre.
• *a una persona pensionista no contributiva o a una persona amb una pensió baixa de viduïtat amb una prestació social de caràcter econòmic.
• *a una persona gran que viu sola amb servei de teleassistència i atenció domiciliària.
• *a un jove amb discapacitat intel·lectual que treballa en un centre especial de treball.
• *a una persona amb discapacitat física atesa per un assistent personal.
• *a una persona amb malaltia mental atesa en un centre residencial.
• *a una persona amb discapacitat sensorial que rep una ajuda tècnica (per exemple, audífon)
• …i un llarg etcètera.

Per això cal un canvi en la priorització i l’aplicació de les polítiques socials. Un nou Govern que posi per davant les persones. Cada realitat personal. Cada realitat familiar. Un Govern que faci de l’atenció, de la prevenció, de la informació, de l’autonomia personal,… en definitiva de la política social, la seva prioritat.

Cal un Govern que sàpiga escoltar i que sàpiga respondre. Un Govern sensible als problemes de la gent, proper i accessible. Aquest és el nou Govern pel que estem treballant i que esperem que sigui una realitat ben aviat.

Recordo que el Professor Josep-Maria Terricabras explicava en una conferència que qualsevol dret només existeix si algú té el deure de garantir-ne la seva execució. Tot dret per alguna persona implica un deure per a un altre, ja sigui persona o institució.

En l’àmbit de les polítiques socials, a l’actual Govern tripartit li agrada dir que la Llei de la Dependència atorga drets. Avui, si mirem com s’està aplicant aquesta Llei a Catalunya veiem com no es respecten els terminis ni per a la valoració de la situació de dependència, ni per a l’elaboració i acord del Programa Individual d’Atenció (PIA), com tampoc en fer efectius els serveis i/o prestacions acordats. Una Llei que diuen de drets però on el Govern tripartit no els garanteix.  Ni tan sols els terminis estan garantits, que és el dret més bàsic que una administració ha de respectar: els terminis màxims de resposta i resolució: En aquest cas hauria de ser un màxim total de sis mesos per a la valoració de la situació de dependència  i la resolució del Programa Individual d’Atenció (PIA).

Un altre dret bàsic, el dret a triar, tampoc és respectat. Dins de la cartera de serveis, s’hauria de poder triar el servei més adequat a la condició personal i familiar de la persona, com també en funció del grau i nivell de la seva dependència. Moltes famílies que desitjarien gaudir d’un assistent personal per atendre en l’àmbit de la pròpia llar a la persona en situació de gran dependència, es veuen obligats, un d’ells, a esdevenir “cuidador no professional”.  Així, el passat 30 de novembre, segon dades del propi Govern de la Generalitat, mentre hi havia 63.053 cuidadors familiars, només hi havia 24 assistents personals a tot Catalunya. Els cuidadors familiars són el 54,78 % del total de les prestacions i dels serveis atorgats. Un 78% dels cuidadors familiars són dones.

Les persones amb dependència i les seves famílies acaben pensant que els serveis socials són graciables per part del Govern. Doncs no hauria de ser així! Cal més seriositat i rigor en les polítiques socials!

Ara i aquí, l’únic dret universal garantit pel tripartit, als milers de catalans i catalanes que s’han acollit a la Llei de la Dependència, és el dret a esperar-se! Esperar la valoració, esperar el PIA, esperar rebre el servei o prestació acordats,…per sobre de tots els terminis legalment establerts. Així el Govern no respecta la Llei ni en els terminis.

Em perdonaran que utilitzi la terminologia “llei de la dependència”, però és la realitat. Crec que cal impulsar una revisió a fons d’aquesta Llei per a transformar-la en una autèntica Llei de promoció de l’autonomia personal i de la “vida independent”. És aquest l’objectiu que hauria de tenir i que malauradament no garanteix ni l’actual Llei, ni molt menys la gestió que en fa el tripartit.

Cal un nou Govern que impulsi una autèntica política de drets socials i de promoció de l’autonomia personal.

Nota.-En el Bloc trobareu un apartat sobre l’aplicació de la Llei de la Dependència a Catalunya amb documentació i vídeos.