El Govern de l’Estat està sotmetent amb una doble pinça a les comunitats autònomes: d’una banda, a l’haver de complir els objectius de dèficit —i estem d’acord en el fet que el dèficit s’ha de reduir— però d’una forma més pausada. Posar uns límits excessius de dèficit a les comunitats autònomes, quan el 70% del pressupost d’aquestes són precisament polítiques socials (sanitat, educació, i serveis socials) significa anar reduint i posar en perill l’Estat del Benestar. Precisament a Catalunya, com al conjunt d’Europa, hem volgut caracteritzar-nos per tenir un Estat del Benestar desenvolupat. L’altra part de la pinça és la que provoca el Ministeri de Sanitat i Assumptes Socials en rebaixar o posar a zero les partides destinades a polítiques socials; i, també cal dir-lo, no solament el seu minister,i sinó també el de Treball.

Per a l’any en curs, per a aquest any 2013, si no canvia aquest dijous, en el Consell de Política Fiscal i Financera que està convocat amb les diferents comunitats autònomes, el  Govern espanyol imposa a les comunitats que contribueixin en la reducció del dèficit en un 85%. I això no és per a Catalunya, és per a totes les comunitats autònomes que tenim un pes del 35% de la despesa pública i l’Executiu ens fa carregar amb un 85% de la reducció del dèficit.

L’Estat del Benestar ha de ser sostenible, i estem d’acord que hem de fer polítiques d’austeritat; però no estem d’acord, de cap de les maneres, a posar en risc, a posar en perill l’Estat del Benestar, perquè significaria deixar a les persones i a les famílies més vulnerables de la nostra societat, després de molts anys de conquesta d’una atenció dels serveis necessaris, a la intempèrie. El Govern espanyol fomenta més la reducció de la despesa que les comunitats autònomes. Portem 35 anys de descentralització i, si l’Executiu mira de portes endins, pràcticament no ha reduït ministeris. En tenim els mateixos que quan era un Estat centralitzat. S’han descentralitzat les polítiques, les responsabilitats cap a les comunitats autònomes, però vostès segueixen tenint uns grans ministeris. Molt ministeri per a poca competència. Tal vegada és l’hora de començar a reduir les estructures de l’Estat. Vostès, que parlen de duplicitats, són la duplicitat. Per tant, comencin a eliminar aquestes estructures, que és la forma real d’estalviar en recursos econòmics.

A les comunitats com Catalunya diem: tenim pocs ingressos, anem a buscar-ne de nous, com l’euro per recepta o l’impost sobre dipòsits bancaris. Què fa el Govern central? Ens duu al Tribunal Constitucional. Volem tenir més ingressos per a poder sustentar amb els nostres propis recursos l’Estat del benestar i vostès ens ho impedeixen. En canvi, vostès pugen l’IVA i altres impostos que recapta l’Estat. Vostès no aporten tot el que haurien d’aportar en la reducció del dèficit i tampoc ens traslladen la possibilitat de poder recaptar més per poder garantir precisament el que volem, l’Estat del Benestar. I vostès sempre posen la igualtat de tots els espanyols respecte a l’euro per recepta. Com podem parlar d’igualtat si, per exemple, amb la Llei de la dependència vostès aporten el mateix a una comunitat que tingui un cost dels serveis més alts que a una altra que els tingui més baixos? Si parléssim d’igualtat, es donaria en funció dels costos del servei, no precisament sempre la mateixa xifra.

L’Estat sotmet les comunitats a una asfíxia econòmica que es transforma en asfíxia social. En això, no hi estem d’acord. És la seva obligació mantenir l’Estat del Benestar i, des de les comunitats, el que li volem dir és que treballem junts per  a mantenir un Estat del Benestar sostenible.

Existeix un problema. En diferents partides pressupostàries, l’Estat n’ha fet una reducció dràstica: en atenció a la infància, ha reduït un 100%; en serveis als joves, també; al Ministeri d’Ocupació, el Fons d’Acollida i Integració dels Immigrants ha passat directament a zero. Aquestes retallades afecten als barris, a les zones on hi ha més pobresa, perquè és on hi ha més immigració: hi ha una coincidència en aquests territoris. No solucionar aquest problema vol dir posar en dificultat, a qui, a la comunitat autònoma? No ens equivoquem: és als ajuntaments i als consells comarcals, que estan a la primera línia d’atenció a les persones, els que posem en una situació complicada. Necessitem actuar en aquest terreny, perquè estem posant en perill la cohesió social. I a Catalunya lluitarem per a mantenir la cohesió social, com estic segur que totes les comunitats autònomes volen mantenir-la.

En programes com el d’igualtat d’oportunitats entre homes i dones, l’Executiu ha reduït la partida un 97%; en prevenció de violència de gènere, la reducció ha estat d’un 37%; en les polítiques d’ocupació, que és la millor política d’autonomia personal, per exemple, per a les persones amb discapacitat,  la reducció ha estat del 57%, afectant a les partides per a centres especials de treball i també a les destinades a la inserció a l’empresa ordinària. Això també és política social. La millor autonomia és que una persona amb discapacitat, en lloc de cobrar una prestació, pugui treballar i, que en lloc que nosaltres li paguem una prestació, aquesta persona pagui la seva cotització a la Seguretat Social.

Política sense ànima

A Catalunya comptem amb 217 centres especials de trebal,l amb 12 000 treballadors discapacitats i discapacitades, que volem que puguin seguir treballant; i, insisteixo, aquesta és la millor política d’autonomia personal. Si deixem de costat tot això farem una política sense ànima i el primer que ha de tenir la política és ànima per a estar al costat precisament de les persones més vulnerables de la nostra societat.

Si parlem de la Llei de la dependència, vull recordar que en un dels articles es manifesta que l’aportació de la comunitat autònoma serà, per a cada any, almenys igual a la de l’administració general de l’Estat. No obstant això, si Catalunya donés el mateix que hi posa l’Estat, el 54% de les persones beneficiàries de la llei de la dependència no tindrien prestació ni servei.

En aquest moment, a Catalunya se suporta el 70% del cost de la Llei de la dependència, i això provoca una situació insostenible. Crec que en aquest sentit el ministeri de Sanitat i Afers Socials ha dimitit de les seves responsabilitats perquè, per exemple, una de les seves obligacions directes era la cotització a la Seguretat Social dels cuidadors no professionals, que vol dir majoritàriament cuidadores no professionals, però de cop i volta se n’ha suspès la seva cotització

Una altra part del finançament de la Llei de la dependència és el nivell acordat ―molt ben definit en la llei―, que assenyala que s’acordarà amb les comunitats autònomes; i han decidit posar-lo a zero, però sense acordar-ho amb les comunitats autònomes. Ja vaig advertir sobre aquest extrem en un consell territorial de la dependència, ara el consell conjunt, i vaig remarcar que quedava a zero, amb un acord unilateral de l’Estat s’aconsegueix el mateix, però sense tenir en compte a cap comunitat autònoma.

A més, el nivell mínim ha baixat un 15%.  L’aportació de l’Estat en aquesta situació sempre és la mateixa. El preu de referència d’una residència per a una persona major a Catalunya, de grau 3, és de 1.869,41 euros al mes; el terme mitjà de copagament és de 500 euros ―el que assumeix la persona major―; i, quin és l’aportació de l’Estat? L’aportació de l’Estat és de 177,86 euros al mes, el mínim garantit que, per cert, ho tenen ben definit perquè és mínim i tenim garantit que seguirà sent mínim mentre el PP segueixi al Govern.

D’altra banda, què aporta la Generalitat? La Generalitat aporta 1.191,55 euros al mes. Això és anar a parts iguals? Cofinançar? A més, en l’últim reial decret, del mes de juliol de l’any passat, el ministeri de Sanitat va dir que a la comunitat que no passés cuidadores i prestacions econòmiques a serveis seria penalitzada. Però si penalitzats ja ho estem. Hem de pagar 1.191,55 euros per a cada plaça de residència.

A més, si parlem d’una plaça per a una persona amb gran discapacitat, el preu de referència és de 3.503,91 euros al mes, però al PP segueixen constants, donen els 177,86 euros; mínim garantit. La Generalitat ha de posar 3.075,14 euros cada mes a les residències que s’ocupen de persones amb discapacitat. Algú creu que això és sostenible per a les comunitats autònomes? Aquí hi ha un problema de no igualtat perquè l’ajuda que dóna l’Estat és la mateixa. Dóna igual que el preu sigui un o que sigui altre, que el cost sigui un o que sigui un altre, les comunitats —no vull donar noms perquè sembla que parlo més d’una comunitat que d’una altra— que tenim el cost de vida més alt sortim perjudicades, perquè hem de plantar cara a aquesta situació; no solament Catalunya, altres. S’ha de posar remei a aquesta situació. A la llei sembla que anem a parts iguals l’Estat i les comunitats autònomes, i no és així; i, si a més es penalitza i es passa més gent a serveis amb els quals estem d’acord, la situació es farà més insostenible.

Es dóna una paradoxa. La Llei de la Dependència s’ha fet malament. La cartera de serveis que té prevista és la mateixa per a una persona gran, de cent anys, a la qual li sobrevé una dependència per l’envelliment, que per a un nen que neix amb una discapacitat; o per a un malalt mental de divuit anys. Això no és normal, hem de fer és el vestit a mesura de les necessitats de cada persona.

La política social i la Llei de la Dependència s’han quedat només en dependència, i el que hem de fer és que les polítiques siguin d’autonomia personal, que ajudin a la persona a valdre’s al màxim per a si mateixa, tant quan surt de la pobresa com quan viu una situació de discapacitat; especialment quan parlem de joves, de nens, l’atenció ha de ser molt més a mida.

El govern de l’Estat i les comunitats hem d’arribar a acords per a donar uns millors serveis, per posar per davant la voluntat de servei real; no dir: ja estem repartint ajudes, sinó que estem repartint autonomia a les persones, donant qualitat de vida. Això és el que hem de fer. Hem d’arribar a acords per a construir un futur de benestar, que complim amb els objectius de dèficit, que el Govern espanyol passi unes partides més adequades a les comunitats autònomes, perquè, en definitiva, la política té valor quan posa a la persona per davant i especialment les que tenen una situació de més vulnerabilitat.

Quan el govern de l’Estat parla de crisi econòmica i social, a qui la hi vol fer pagar? Als més febles. Perquè l’Executiu ha preferit rescatar als bancs abans que a les persones, i això és una mica al que han de començar a posar remei, perquè un Govern es mesura per la seva ànima social no pel nombre de bancs que ha salvat, i estem en el moment d’arribar a les persones. Des del Govern espanyol parlen com si tinguessin la competència exclusiva en serveis socials, i no la tenen; la tenen les comunitats autònomes.

Des del govern espanyol volen fer pactes, volen uniformitat, i nosaltres volem pluralitat i diversitat. I com s’ha d’atendre als discapacitats a Catalunya, ja ho decidirem nosaltres. Paguin, que és el que han de fer.  Aconsegueixin que Catalunya no tingui el dèficit fiscal que té, perquè cada dia hi ha 45 milions d’euros de Catalunya que vénen cap a aquí i no tornen. I aquest és el problema que tenim. Amb aquests 45 milions no haurien de pagar-nos el FLA perquè és el nostre, no el seu, perquè els diners són nostres i dels contribuents, i des del Govern parlen amb una propietat sobre els diners com si fossin els que els fabriquen, com si fos seu, com si tinguessin la màquina de fer diners. Els diners es fan des del territori i, ara per ara, vostès ens van posant impostos i tots paguem més, però tenim menys serveis, menys ajudes a les persones amb discapacitat.

La ministra de Sanitat, Ana Mato, diu que les persones amb discapacitat són la seva prioritat. Llàstima que no ho notin! Perquè les persones amb discapacitat tenen avui més dificultats que mai per a tenir un lloc de treball en un centre especial, ja que molts dels quals han hagut de tancar. Perquè és cert que el Govern socialista va prometre passar del 50% del salari mínim interprofessional al 75%, i aquest 25% no l’ hem vist mai; en això té raó. Però també és cert que vostès van rebaixar l’aportació un 57%. Sort que els discapacitats són la seva prioritat!

En política, el que es valora, és la possibilitat de donar respostes positives a qui ho necessita. Però al PP li agrada més entrar en la confrontació política, i el que jo demano és que en aquest moment de crisi econòmica posem a les persones i a les famílies per davant, i especialment a les més vulnerables.

El govern del PP s’emociona amb la Constitució cada dia, no fa cas a les sentències del Tribunal Constitucional i del Tribunal Suprem que els diu que el 0,7% de l’IRPF per a entitats socials l’ha de gestionar la Generalitat de Catalunya. Quantes sentències hi ha? Doncs hi ha moltes sentències en contra del govern de l’Estat, però al govern només els agrada la Constitució i el Tribunal Constitucional quan serveixen per a humiliar Catalunya com va succeir amb l’Estatut. I que bé! Nosaltres tramitem un Estatut d’una forma constitucional, i el govern espanyol, a través del Tribunal Constitucional, se’l va voler carregar. Les sentències del Constitucional també les ha de complir el govern de l’Estat, i això és el que demanem.  Des de Madrid parlen de 27 milions, llàstima que havien de venir uns 50 milions si comptem la recaptació que té l’IRPF a Catalunya i quin és el 0,7%.

Esperem que el govern de l’Estat deixi de donar l’esquena als més febles.

Arriben unes dates entranyables, plenes de tradicions i bons desitjos, per a molts també uns dies amb uns valors espirituals i religiosos, per això us vull desitjar un Bon Nadal i un millor 2013.

L’any 2013 haurem d’afrontar reptes molt ambiciosos i alhora complicats, però estic convençut que la força i la voluntat que caracteritza el nostre poble ens ajudaran a arribar a bon port.

Desitjo que el nostre país superi ben aviat aquesta difícil crisi que ens afecta, que es reactivi l’economia i es torni a generar ocupació. I sobretot, que seguim tirant endavant  l’estat del benestar i la cohesió social que s’han convertit en trets diferencials de la nostra nació, lluitant contra la pobresa i l’exclusió social. Desitjo que totes les persones i totes les famílies del nostre país sentiu realment que la vostra vida millora l’any 2013.

I també desitjo que sapiguem construir les bases perquè les generacions que ens segueixen tinguin un futur millor. Pensant en els infants i joves d’avui, desitjo que els sapiguem transmetre uns valors que facin una Catalunya més humana i de més justícia social, de més igualtat d’oportunitats, perquè gaudeixin del millor que les generacions que els hem precedit els podíem oferir.

Però també, que sapiguem eliminar per sempre allò pitjor que a nosaltres ens ha tocat viure, i que per a les dones i els homes del futur ja no suposi ni tan sols un mal record. Que no hagin de viure mai situacions d’injustícia social, d’abús entre iguals, ni coneguin xacres com el racisme o la violència masclista.

Us desitjo, en definitiva, unes festes de Nadal plenes d’esperança, d’harmonia i d’estimació. I que valors com la llibertat, la solidaritat i el respecte mutu prenguin encara més força aquest nou any, per a seguir junts construint la nostra nació amb justícia social i cohesió.

 Avui commemorem el Dia Universal de l’Infant, un dia per reflexionar sobre el present i el futur dels nostres nens i nenes. Ells són el futur i per ells, precisament, avui tenim la responsabilitat de construir un país millor.

Catalunya ha de ser un país capdavanter en el reconeixement dels drets dels infants. Ha de ser exemplar pel que fa a la protecció, la prevenció i la participació dels infants en la societat, i en aquest sentit estem treballant ja avui. L’acció de Govern durant aquesta legislatura ha tingut com a referent la Convenció sobre els Drets dels Infants, que les Nacions Unides van adoptar el 20 de novembre de 1989. Uns objectius que com a país ens hem exigit des del primer moment.

I també durant aquesta legislatura hem impulsat el Pacte per a la Infància a Catalunya, amb l’objectiu d’impulsar polítiques integrals que tinguin en compte la perspectiva dels infants, que permetin prioritzar les polítiques adreçades als nostres petits ciutadans i ciutadanes i facilitin nous espais per a la construcció del seu futur.

El Pacte per a la Infància a Catalunya suposa un projecte ambiciós, perquè ha de significar un salt qualitatiu en les polítiques d’infància, ha de donar eines per a protegir i atendre els infants en situació de risc o desemparament, però ha d’anar molt més enllà i incloure mesures de prevenció, fomentar la participació i promocionar els drets, deures i oportunitats dels infants i adolescents.

Els treballs del Pacte estan molt avançats i són el resultat del diàleg, el consens i la suma d’esforços. Tot just fa un any es va presentar el Document de bases per la seva elaboració, donant així el tret de  sortida al procés participatiu d’experts, entitats socials i grups parlamentaris. Com ja vaig expressar en aquell moment, la meva voluntat era presentar els resultats d’aquest procés avui, coincidint amb el Dia Universal de l’Infant. Però, la convocatòria d’eleccions ens ha obligat a aturar-lo temporalment, ja que l’elaboració del Pacte ha de ser un procés totalment despolititzat i no estar exposat a les dinàmiques pròpies d’una campanya electoral.

Estic convençut, però, que a principis de la propera legislatura es podrà assolir un document definitiu que inclogui estratègies i propostes polítiques d’infància a mitjà i llarg termini, ja que la feina està molt avançada i és de gran qualitat.

Aquest Pacte està comptant amb un grandíssim consens i participació, un fet que el farà perdurable en el temps i establirà els eixos de cap on ha d’anar Catalunya en temes d’infància.

Una gran feina que hem pogut portar a terme des de l’Administració juntament amb les entitats, les formacions polítiques i la societat en general, demostrant que és voluntat de tots arribar a un gran acord nacional en benefici dels nostres infants.

Aquesta era una de les prioritats que ens havíem marcat per a aquesta legislatura i ens podem sentir molt satisfets de la feina feta i del resultat que ben aviat podrem aconseguir.

Aquesta és una prova més de que junts podem fer grans coses. Felicitem-nos, doncs, i seguim treballant perquè els nostres infants tinguin demà una Catalunya en la qual puguin viure millor.