El Govern de l’Estat està sotmetent amb una doble pinça a les comunitats autònomes: d’una banda, a l’haver de complir els objectius de dèficit —i estem d’acord en el fet que el dèficit s’ha de reduir— però d’una forma més pausada. Posar uns límits excessius de dèficit a les comunitats autònomes, quan el 70% del pressupost d’aquestes són precisament polítiques socials (sanitat, educació, i serveis socials) significa anar reduint i posar en perill l’Estat del Benestar. Precisament a Catalunya, com al conjunt d’Europa, hem volgut caracteritzar-nos per tenir un Estat del Benestar desenvolupat. L’altra part de la pinça és la que provoca el Ministeri de Sanitat i Assumptes Socials en rebaixar o posar a zero les partides destinades a polítiques socials; i, també cal dir-lo, no solament el seu minister,i sinó també el de Treball.

Per a l’any en curs, per a aquest any 2013, si no canvia aquest dijous, en el Consell de Política Fiscal i Financera que està convocat amb les diferents comunitats autònomes, el  Govern espanyol imposa a les comunitats que contribueixin en la reducció del dèficit en un 85%. I això no és per a Catalunya, és per a totes les comunitats autònomes que tenim un pes del 35% de la despesa pública i l’Executiu ens fa carregar amb un 85% de la reducció del dèficit.

L’Estat del Benestar ha de ser sostenible, i estem d’acord que hem de fer polítiques d’austeritat; però no estem d’acord, de cap de les maneres, a posar en risc, a posar en perill l’Estat del Benestar, perquè significaria deixar a les persones i a les famílies més vulnerables de la nostra societat, després de molts anys de conquesta d’una atenció dels serveis necessaris, a la intempèrie. El Govern espanyol fomenta més la reducció de la despesa que les comunitats autònomes. Portem 35 anys de descentralització i, si l’Executiu mira de portes endins, pràcticament no ha reduït ministeris. En tenim els mateixos que quan era un Estat centralitzat. S’han descentralitzat les polítiques, les responsabilitats cap a les comunitats autònomes, però vostès segueixen tenint uns grans ministeris. Molt ministeri per a poca competència. Tal vegada és l’hora de començar a reduir les estructures de l’Estat. Vostès, que parlen de duplicitats, són la duplicitat. Per tant, comencin a eliminar aquestes estructures, que és la forma real d’estalviar en recursos econòmics.

A les comunitats com Catalunya diem: tenim pocs ingressos, anem a buscar-ne de nous, com l’euro per recepta o l’impost sobre dipòsits bancaris. Què fa el Govern central? Ens duu al Tribunal Constitucional. Volem tenir més ingressos per a poder sustentar amb els nostres propis recursos l’Estat del benestar i vostès ens ho impedeixen. En canvi, vostès pugen l’IVA i altres impostos que recapta l’Estat. Vostès no aporten tot el que haurien d’aportar en la reducció del dèficit i tampoc ens traslladen la possibilitat de poder recaptar més per poder garantir precisament el que volem, l’Estat del Benestar. I vostès sempre posen la igualtat de tots els espanyols respecte a l’euro per recepta. Com podem parlar d’igualtat si, per exemple, amb la Llei de la dependència vostès aporten el mateix a una comunitat que tingui un cost dels serveis més alts que a una altra que els tingui més baixos? Si parléssim d’igualtat, es donaria en funció dels costos del servei, no precisament sempre la mateixa xifra.

L’Estat sotmet les comunitats a una asfíxia econòmica que es transforma en asfíxia social. En això, no hi estem d’acord. És la seva obligació mantenir l’Estat del Benestar i, des de les comunitats, el que li volem dir és que treballem junts per  a mantenir un Estat del Benestar sostenible.

Existeix un problema. En diferents partides pressupostàries, l’Estat n’ha fet una reducció dràstica: en atenció a la infància, ha reduït un 100%; en serveis als joves, també; al Ministeri d’Ocupació, el Fons d’Acollida i Integració dels Immigrants ha passat directament a zero. Aquestes retallades afecten als barris, a les zones on hi ha més pobresa, perquè és on hi ha més immigració: hi ha una coincidència en aquests territoris. No solucionar aquest problema vol dir posar en dificultat, a qui, a la comunitat autònoma? No ens equivoquem: és als ajuntaments i als consells comarcals, que estan a la primera línia d’atenció a les persones, els que posem en una situació complicada. Necessitem actuar en aquest terreny, perquè estem posant en perill la cohesió social. I a Catalunya lluitarem per a mantenir la cohesió social, com estic segur que totes les comunitats autònomes volen mantenir-la.

En programes com el d’igualtat d’oportunitats entre homes i dones, l’Executiu ha reduït la partida un 97%; en prevenció de violència de gènere, la reducció ha estat d’un 37%; en les polítiques d’ocupació, que és la millor política d’autonomia personal, per exemple, per a les persones amb discapacitat,  la reducció ha estat del 57%, afectant a les partides per a centres especials de treball i també a les destinades a la inserció a l’empresa ordinària. Això també és política social. La millor autonomia és que una persona amb discapacitat, en lloc de cobrar una prestació, pugui treballar i, que en lloc que nosaltres li paguem una prestació, aquesta persona pagui la seva cotització a la Seguretat Social.

Política sense ànima

A Catalunya comptem amb 217 centres especials de trebal,l amb 12 000 treballadors discapacitats i discapacitades, que volem que puguin seguir treballant; i, insisteixo, aquesta és la millor política d’autonomia personal. Si deixem de costat tot això farem una política sense ànima i el primer que ha de tenir la política és ànima per a estar al costat precisament de les persones més vulnerables de la nostra societat.

Si parlem de la Llei de la dependència, vull recordar que en un dels articles es manifesta que l’aportació de la comunitat autònoma serà, per a cada any, almenys igual a la de l’administració general de l’Estat. No obstant això, si Catalunya donés el mateix que hi posa l’Estat, el 54% de les persones beneficiàries de la llei de la dependència no tindrien prestació ni servei.

En aquest moment, a Catalunya se suporta el 70% del cost de la Llei de la dependència, i això provoca una situació insostenible. Crec que en aquest sentit el ministeri de Sanitat i Afers Socials ha dimitit de les seves responsabilitats perquè, per exemple, una de les seves obligacions directes era la cotització a la Seguretat Social dels cuidadors no professionals, que vol dir majoritàriament cuidadores no professionals, però de cop i volta se n’ha suspès la seva cotització

Una altra part del finançament de la Llei de la dependència és el nivell acordat ―molt ben definit en la llei―, que assenyala que s’acordarà amb les comunitats autònomes; i han decidit posar-lo a zero, però sense acordar-ho amb les comunitats autònomes. Ja vaig advertir sobre aquest extrem en un consell territorial de la dependència, ara el consell conjunt, i vaig remarcar que quedava a zero, amb un acord unilateral de l’Estat s’aconsegueix el mateix, però sense tenir en compte a cap comunitat autònoma.

A més, el nivell mínim ha baixat un 15%.  L’aportació de l’Estat en aquesta situació sempre és la mateixa. El preu de referència d’una residència per a una persona major a Catalunya, de grau 3, és de 1.869,41 euros al mes; el terme mitjà de copagament és de 500 euros ―el que assumeix la persona major―; i, quin és l’aportació de l’Estat? L’aportació de l’Estat és de 177,86 euros al mes, el mínim garantit que, per cert, ho tenen ben definit perquè és mínim i tenim garantit que seguirà sent mínim mentre el PP segueixi al Govern.

D’altra banda, què aporta la Generalitat? La Generalitat aporta 1.191,55 euros al mes. Això és anar a parts iguals? Cofinançar? A més, en l’últim reial decret, del mes de juliol de l’any passat, el ministeri de Sanitat va dir que a la comunitat que no passés cuidadores i prestacions econòmiques a serveis seria penalitzada. Però si penalitzats ja ho estem. Hem de pagar 1.191,55 euros per a cada plaça de residència.

A més, si parlem d’una plaça per a una persona amb gran discapacitat, el preu de referència és de 3.503,91 euros al mes, però al PP segueixen constants, donen els 177,86 euros; mínim garantit. La Generalitat ha de posar 3.075,14 euros cada mes a les residències que s’ocupen de persones amb discapacitat. Algú creu que això és sostenible per a les comunitats autònomes? Aquí hi ha un problema de no igualtat perquè l’ajuda que dóna l’Estat és la mateixa. Dóna igual que el preu sigui un o que sigui altre, que el cost sigui un o que sigui un altre, les comunitats —no vull donar noms perquè sembla que parlo més d’una comunitat que d’una altra— que tenim el cost de vida més alt sortim perjudicades, perquè hem de plantar cara a aquesta situació; no solament Catalunya, altres. S’ha de posar remei a aquesta situació. A la llei sembla que anem a parts iguals l’Estat i les comunitats autònomes, i no és així; i, si a més es penalitza i es passa més gent a serveis amb els quals estem d’acord, la situació es farà més insostenible.

Es dóna una paradoxa. La Llei de la Dependència s’ha fet malament. La cartera de serveis que té prevista és la mateixa per a una persona gran, de cent anys, a la qual li sobrevé una dependència per l’envelliment, que per a un nen que neix amb una discapacitat; o per a un malalt mental de divuit anys. Això no és normal, hem de fer és el vestit a mesura de les necessitats de cada persona.

La política social i la Llei de la Dependència s’han quedat només en dependència, i el que hem de fer és que les polítiques siguin d’autonomia personal, que ajudin a la persona a valdre’s al màxim per a si mateixa, tant quan surt de la pobresa com quan viu una situació de discapacitat; especialment quan parlem de joves, de nens, l’atenció ha de ser molt més a mida.

El govern de l’Estat i les comunitats hem d’arribar a acords per a donar uns millors serveis, per posar per davant la voluntat de servei real; no dir: ja estem repartint ajudes, sinó que estem repartint autonomia a les persones, donant qualitat de vida. Això és el que hem de fer. Hem d’arribar a acords per a construir un futur de benestar, que complim amb els objectius de dèficit, que el Govern espanyol passi unes partides més adequades a les comunitats autònomes, perquè, en definitiva, la política té valor quan posa a la persona per davant i especialment les que tenen una situació de més vulnerabilitat.

Quan el govern de l’Estat parla de crisi econòmica i social, a qui la hi vol fer pagar? Als més febles. Perquè l’Executiu ha preferit rescatar als bancs abans que a les persones, i això és una mica al que han de començar a posar remei, perquè un Govern es mesura per la seva ànima social no pel nombre de bancs que ha salvat, i estem en el moment d’arribar a les persones. Des del Govern espanyol parlen com si tinguessin la competència exclusiva en serveis socials, i no la tenen; la tenen les comunitats autònomes.

Des del govern espanyol volen fer pactes, volen uniformitat, i nosaltres volem pluralitat i diversitat. I com s’ha d’atendre als discapacitats a Catalunya, ja ho decidirem nosaltres. Paguin, que és el que han de fer.  Aconsegueixin que Catalunya no tingui el dèficit fiscal que té, perquè cada dia hi ha 45 milions d’euros de Catalunya que vénen cap a aquí i no tornen. I aquest és el problema que tenim. Amb aquests 45 milions no haurien de pagar-nos el FLA perquè és el nostre, no el seu, perquè els diners són nostres i dels contribuents, i des del Govern parlen amb una propietat sobre els diners com si fossin els que els fabriquen, com si fos seu, com si tinguessin la màquina de fer diners. Els diners es fan des del territori i, ara per ara, vostès ens van posant impostos i tots paguem més, però tenim menys serveis, menys ajudes a les persones amb discapacitat.

La ministra de Sanitat, Ana Mato, diu que les persones amb discapacitat són la seva prioritat. Llàstima que no ho notin! Perquè les persones amb discapacitat tenen avui més dificultats que mai per a tenir un lloc de treball en un centre especial, ja que molts dels quals han hagut de tancar. Perquè és cert que el Govern socialista va prometre passar del 50% del salari mínim interprofessional al 75%, i aquest 25% no l’ hem vist mai; en això té raó. Però també és cert que vostès van rebaixar l’aportació un 57%. Sort que els discapacitats són la seva prioritat!

En política, el que es valora, és la possibilitat de donar respostes positives a qui ho necessita. Però al PP li agrada més entrar en la confrontació política, i el que jo demano és que en aquest moment de crisi econòmica posem a les persones i a les famílies per davant, i especialment a les més vulnerables.

El govern del PP s’emociona amb la Constitució cada dia, no fa cas a les sentències del Tribunal Constitucional i del Tribunal Suprem que els diu que el 0,7% de l’IRPF per a entitats socials l’ha de gestionar la Generalitat de Catalunya. Quantes sentències hi ha? Doncs hi ha moltes sentències en contra del govern de l’Estat, però al govern només els agrada la Constitució i el Tribunal Constitucional quan serveixen per a humiliar Catalunya com va succeir amb l’Estatut. I que bé! Nosaltres tramitem un Estatut d’una forma constitucional, i el govern espanyol, a través del Tribunal Constitucional, se’l va voler carregar. Les sentències del Constitucional també les ha de complir el govern de l’Estat, i això és el que demanem.  Des de Madrid parlen de 27 milions, llàstima que havien de venir uns 50 milions si comptem la recaptació que té l’IRPF a Catalunya i quin és el 0,7%.

Esperem que el govern de l’Estat deixi de donar l’esquena als més febles.

La sentència del Tribunal de Justícia de la UE feta pública la setmana passada obre el camí per a la tan necessària reforma de la Llei Hipotecària espanyola, vigent des del 1946, perquè deixa sense protecció els consumidors davant de possibles clàusules abusives de les entitats bancàries. Els canvis haurien de tirar endavant de forma immediata perquè la citada norma, tal i com estableix la sentència, “és contrària al dret de la Unió” i fa impossible o excessivament difícil garantir els drets del particulars. Ara més que mai, davant la conjuntura econòmica que deixa sense llar a milers de persones que no poden fer front a la hipoteca, es el moment adequat per iniciar un procés de canvis que freni una situació jurídicament anormal i que ha comportat, i comporta, en molts casos desnonaments.

A Espanya, la Llei Hipotecària vulnera el dret fonamental a l’habitatge recollit a la Constitució, és abusiva i està feta més a mida dels bancs que de les famílies. Cal aturar els excessos.

Qualsevol llei, i això el president del Govern espanyol Mariano Rajoy hauria de tenir-ho present, no és inamovible. De vegades, una norma que en un moment determinat solucionava situacions concretes queda obsoleta. Per tant, les lleis s’han d’adaptar a la realitat, estan fetes per servir a les persones, no les persones a les lleis. Per sobre dels governs, que gestionen els països en funció de la seva ideologia, hi ha la democràcia i la sobirania popular. Res és inamovible. Legislar és, en bona part, donar forma jurídica a les respostes que calen en funció de les necessitats de les persones.

Des de CiU hem sol·licitat la convocatòria urgent dels grups parlamentaris per adaptar la sentència europea de desnonaments als textos legislatius en tramitació. És urgent modificar la llei hipotecària espanyola per tal que es puguin aturar els desnonaments quan hi hagi clàusules abusives. Des de CiU vam facilitar, entre altres, que la Iniciativa Legislativa Popular sobre desnonaments hagi iniciat la seva tramitació a les Corts. Cal que es convoqui quant abans millor els grups parlamentaris per adaptar la sentència a la realitat.

En casos com aquest, cal consens i unitat, com també rapidesa. Les persones, les famílies no poden esperar. Ara calen respostes ràpides i eficients, una nova oportunitat per posar en valor la política en majúscules. Ara, no fallem, som-hi!

La majoria absoluta del PP va tombar ahir al Ple del Senat una moció de CiU, que vaig defensar personalment, pel doble engany de Caixa Laietana i altres entitats que han patit milers d’afectats amb l’estafa de les preferents. Els populars, en un exercici de distanciament amb la ciutadania, van impedir el rescat de les persones. Amb 152 vots van rebutjar l’ampliació del procés d’arbitratge de consum per als petits inversors; és a dir, la mediació de les organitzacions de consumidors entre els bancs i les persones i les famílies afectades.
Doble engany
Al clients dels bancs afectats primer se’ls van oferir preferents (productes financers d’elevat risc), quan ells pensaven que posaven els seus estalvis en un dipòsit a termini fixe. Posteriorment, en una segona fase i per evitar més denúncies per l’estafa –alguns directors de Caixa Laietana han assegurat que no sabien ni el que oferien-, els clients es van veure pressionats per directors d’entitats, integrades a Bankia el 2010, per convertir les preferents en accions de Bankia.
El problema no rau únicament en que aquestes accions immediatament van arribar a tenir un valor de 0,01 euros cadascuna, sinó que té una altra cara més dramàtica. Aquests petits accionistes només poden recuperar la seva inversió a través d’un costós i llarg procés judicial. Malauradament, els processos d’arbitratge de consum han estat ideats exclusivament per a participacions preferents i instruments híbrids de capital. La moció pretenia aconseguir aquest canvi per reparar aquest joc brut d’algunes entitats i ampliar aquests processos, per trobar una solució, una sortida per a pensionistes, famílies i petits estalviadors que s’han vist doblement enganyats.
Des del Senat el PP ha demostrat la seva manca de valentia absoluta. Els bancs ja han vist com els han rescatat i ara les persones i les famílies esperaven un rescat, també. Cal que ens preguntem si ens importen més els bancs en els que hi han posat milions i milions d’euros o les famílies afectades que tots els estalvis d’una vida s’han posat en perill. Ha arribat el moment que les persones en dificultats vegin que els polítics estem al seu costat.
Contra l’aplaudiment fàcil
Tots els polítics hem de fer una reflexió sobre la utilitat de la política al servei de les persones en moments clau i difícils com l’actual. Ahir vaig interpel•lar directament els senadors des de l’hemicicle. Porto pocs dies al Senat i m’ha sorprès molt veure com en alguns grups parlamentaris s’aplaudeixen tant entre ells de forma habitual. A mi m’agradaria veure com ens aplaudeixen i ens reconeixen al carrer als polítics, no tant en una Cambra que és molt fàcil que els teus t’aplaudeixin. Avui, que hi ha tants i tants ciutadans afectats per situacions de pobresa i d’atur, seria bo que més que buscar-nos l’aplaudiment fàcil dels nostres, que el tenim garantit de per vida, ens aplaudís i ens reconegués la gent del carrer prenent decisions del dia a dia.
Necessitem més compromís per part de tothom si volem donar una solució a la gent que l’esforç de tota una vida es queda a zero. Ahir què els vam dir, que nosaltres passem, que no ens hi volem comprometre? Tots els senadors de tots els grups ens hauríem d’haver compromès, aquesta és la millor manera d’apropar la política a la gent, treballant i cercant solucions als seus problemes.
Queda molt bé un somriure quan una representació d’aquests afectats per les preferents va al Congrés dels Diputats i es reuneix amb tots els grups per recollir les seves queixes. Però després una votació expressa si estem compromesos o no. Ahir era el dia del rescat de les persones. D’ara en endavant, si volem optar per la cohesió social, si volem posar en valor la bona política, la que està a prop de la gent, si volem entendre la política com el que és, al servei de les persones, hi ha moments en els que s’ha d’estar al costat dels més febles i vulnerables.
Amb aquesta moció, volíem estar al costat dels més febles, de gent que pel seu desconeixement dels productes financers s’ha vist enganyada. Ahir, avui i sempre, va ser, és i serà el moment perquè des de la bona política ens posem als costat d’aquestes persones, de les seves famílies, que vegin que el Senat serveix per estar al seu costat.
Els aplaudiments ens els hauríem de trobar al carrer, quan el que ens trobem avui els polítics són xiulades. Aquesta és la manera de posar en valor la bona política, que la política és servei i que els que ens dediquem a la política estem al servei de les persones i la gent, especialment de les persones més vulnerables. Si no entenen això no entendran res.
Ahir es va deixar passar una bona manera d’iniciar un camí en aquesta política dels que la sabem entendre com dedicació als altres, tot i que, de vegades, alguns l’entenen com dedicació a uns quants, malauradament. Repensem si votacions com aquesta d’ahir són la millor manera d’estar a prop de la gent i els seus problemes.