Ahir varem donar el tret de sortida a aquest objectiu i espero, que la il·lusió i l’empenta de tots per a fer-lo realitat, ens permeti presentar-lo en el termini d’un any i poder, així, celebrar de manera tan positiva i especial el Dia Universal de l’Infant de 2012.

Ahir varem presentar el document de base, que és un recull d’idees clau sobre les quals posar-nos a treballar en propostes concretes d’actuació. Propostes que han de significar un pas endavant en les polítiques d’infància, un salt qualitatiu, per tal que en el futur, Catalunya lideri el benestar de la infància.

Quan parlem d’infància estem parlant de tots i cadascun dels infants que viuen a Catalunya. Estem parlant de les persones que representen la nostra esperança en el futur.

A partir d’ara, experts, entitats i representants polítics, hauran de definir les estratègies i propostes que marcaran les polítiques d’infància a mitjà i llarg termini. El Govern ha de liderar aquest procés i n’és el màxim responsable, però la proposta de pacte duu implícita la necessitat d’un compromís de tota la societat en favor dels seus infants.

A l’hora d’elaborar el Pacte, caldrà fer èmfasi en la necessitat d’adoptar polítiques de prevenció i intervenció cap els infants en situació de risc. Caldrà abordar qüestions importants com l’augment de la pobresa infantil, les dificultats d’inserció laboral dels joves, la integració de les persones immigrades, la discriminació per raons de gènere, la infància tutelada, la necessitat de potenciar l’adopció i l’acollida, el suport als infants amb discapacitat, les malalties mentals, els trastorns alimentaris, les addiccions i les drogodependències, el foment del consum i d’hàbits saludables, i altres qüestions com el tractament que reben els infants als mitjans de comunicació o a través de la publicitat, el foment de l’esport i l’educació en el lleure i la conciliació de la vida laboral i familiar.

És un gran repte i una gran responsabilitat, però la recompensa serà magnífica: un bon Pacte per a la infància, en benefici de tota la societat del present i del futur.

Desitjo que a partir d’ara s’obri un procés participatiu, en el qual tothom s’impliqui amb aportacions, sentit crític i voluntat de construir i d’entesa. I espero que l’any vinent tots celebrem amb joia que hem estat capaços de fer plegats una gran feina en favor de tots i cadascun dels infants del nostre país.

Socialment hem avançat en el reconeixement i normalització de la diversitat de la família, però no ho hem fet prou en el respecte i la manera de relacionar-nos-hi des dels sectors amb qui es comparteix la tasca d’educar els fills i filles.

És molt habitual sentir carregar contra la incompetència d’alguns pares i mares a l’hora de cercar les causes de diverses problemàtiques escolars o educatives, i són populars i acceptades idees en aquesta línia formulades per alguns professionals del món educatiu i sanitari.

Cada cop hi ha més pressió i exigències cap a la institució familiar, que davant d’aquests plantejaments culpabilitzadors pot arribar a desentendre’s de les institucions educatives. Sovint la família queda desautoritzada a ulls d’uns desorientats infants i joves que senten constantment crítiques a les capacitats de mares i pares.

Perquè una família pugui desenvolupar amb força l’educació dels seus infants ha de sentir-se segura i capacitada per fer-ho! És difícil exercir responsabilitats en un entorn hostil i de pressió constant. Des de l’optimisme i la confiança és possible recuperar l’autoestima de les famílies i crear condicions òptimes perquè desenvolupin les seves competències parentals en positiu.

Segurament són certes part de les crítiques que es formulen sobre les capacitats d’algunes famílies però és ineficaç formular-les si no es fa en positiu,  oferint la col·laboració per resoldre-les i mostrant suport i comprensió.

És indispensable des de les institucions públiques i el món associatiu fer-se corresponsables de la gran tasca educativa dels pares i mares i oferir-los suport, espais de trobada, orientació i altres recursos per a que puguin tirar endavant amb èxit la tasca fonamental de la que són protagonistes: educar els seus fills i filles, que en definitiva són els infants i joves de tota la societat per a que arribin a ser adults realitzats a nivell personal, ben arrelats i corresponsabilitzats amb la seva societat i el seu món.

Cal assumir la paternitat o maternitat com un enriquiment també personal. Enriquiment en el que també hi tenen un pes important valors com el lliurament desinteressat, el compromís i una certa renúncia a favor de l’altre més feble que ens necessita per a créixer.

Des del Govern de Catalunya, amb motiu del Dia Internacional de la Família,  que se celebra cada 15 de maig, volem contribuir a augmentar el grau de conscienciació  sobre els temes relacionats amb la família i transmetre un missatge de confiança en les capacitats de cada família.

Perquè un país amb una xarxa familiar forta és un país amb capacitat de resposta; amb capacitat per fer front als problemes; un país solidari, generós i compromès. La família és l’estructura social bàsica, l’encarregada de transmetre els valors essencials als ciutadans i ciutadanes del present i del futur. Per tant, apostar per les nostres famílies és apostar pel nostre país.

Hem de veure l’etapa de la maduresa com el inici d’un nou període de la nostra vida ple d’oportunitats que s’han de saber aprofitar.

La gent gran no s’ha d’instal·lar mai en l’afirmació “jo ja ho he fet tot a la vida”, perquè sempre hi ha més per a fer. Cal anar “omplint de vida els anys”.

Sentir-se útil i estimat és sentir-se important, sentir-se protagonista de la pròpia vida. I així és com viuen la seva maduresa moltes persones grans al nostre país, com vaig poder comprovar, una vegada més, aquests darrers dies en la signatura d’un conveni per posar en marxa, juntament amb l’’Obra Social “la Caixa”, una nova línia d’actuació amb l’objectiu de fomentar la participació de les persones grans, i donar valor a la seva experiència a través del voluntariat.

O com ho vaig constatar a Mollerussa el passat dia 14 d’abril, en la 28 assemblea de la Federació d’Associacions de Gent Gran de Catalunya (FATEC), on més de 400 persones jubilades debatien sobre la situació de la gent gran, les pensions i la llei de la dependència.

Sempre dic que sumar esforços entre administracions i sumar esforços entre sector públic i privat és molt important, i encara més en temps de crisi. Però també és molt important saber sumar a les persones en els projectes de país. I, concretament les persones grans, aporten experiència, amplitud de mires i esperança a aquells projectes en els quals participen. Perquè ells les han viscut de tots colors i se n’han sortit.

És per això que hem de situar a les nostres persones grans en un lloc privilegiat, com a co-protagonistes en la nostra societat.

L’any 1989, la Coordinadora Catalana al Servei de l’Infant va publicar en català la proposta de text de la Convenció prèviament a la seva aprovació. Recordo que les persones que vàrem tirar endavant l’edició vàrem ser: en Jordi Cots de la Comissió de la Infància de Justícia i Pau, en Francesc Clua del Moviment Rialles de Catalunya i jo mateix que en aquells moments presidia la Coordinació Catalana de Colònies, Casals i Centres d’Esplai. Al nostre país, sempre hem tingut una llarga tradició d’entitats que han dedicat els seus esforços a la defensa de la infància i els seus drets.

En aquesta legislatura del Parlament de Catalunya, creiem que cal donar una major atenció a la infància. Per això, des de Convergència i Unió, vam impulsar la creació d’una Comissió Específica de la Infància que es va debatre en el Ple del Parlament celebrat el 14 de novembre de 2007. En la defensa de la creació d’aquesta Comissió vaig dir al Plenari: “…Totes les instàncies han convingut que la vulnerabilitat de la infància rau en la seva dependència vers els altres col·lectius que formen la nostra societat…”. També vaig recordar que l’Observació General 5/2003, de 27 de novembre de 2003, del Comitè dels Drets dels Infants de Ginebra  recomana la creació de comitès o comissions parlamentàries específiques de la infància per donar la màxima “visibilitat i prioritat a l’atenció a la infància“. Els Grups Parlamentaris que donen suport al Govern tripartit van rebutjar la proposta. Cal esmentar que el gruix d’entitats catalanes dedicades a la infància reclamaven la creació d’aquesta Comissió. Una sort similar va patir una proposta de resolució que vam presentar per instar al Govern a presentar periòdicament un informe sobre el compliment de la Convenció a Catalunya, obligació que ja tenen els Estats signants d’aquest document.

Ara, en plena tramitació del Projecte de Llei dels Drets i les Oportunitats de la Infància i l’Adolescència a la Comissió de Benestar i Immigració del Parlament de Catalunya, una de les entitats compareixents va manifestar que el que importa és el compliment de la legislació, per sobre de tot. Varen dir: “l’actual legislació ja està prou bé, el problema és que no es compleix”. Des de CiU, creiem convenient refondre tota la legislació sobre infància i introduir millores en el sistema de prevenció i protecció de la infància en situació de risc. Però després cal que els Governs apliquin la legislació. L’article 166.3 de l’Estatut, dóna competència exclusiva a la Generalitat “en matèria de protecció de menors”. També el 166.4, “en matèria de promoció de les famílies i de la infància”. Quan reclamem més sobirania, més autogovern, és per exercir-lo amb totes les conseqüències al servei de les persones. Volem que es governi bé!

El passat més de juny, el Síndic de Greuges va presentar un informe extraordinari “La protecció de la infància en situació de risc social a Catalunya”. Aquest informe fa un estudi exhaustiu sobre aquest tema. L’informe indica que 190 infants atesos pels Equips d’Atenció a la Infància i a l’Adolescència (EAIA) amb proposta per ingressar a un Centre Residencial d’Atenció Educativa (CRAE) estan pendents d’ingrés. Mesos abans, com a diputat, havia sol·licitat consultar els expedients d’aquesta llista d’espera i a data d’avui encara no els he pogut veure. Per quina raó aquests infants havien de marxar del seu entorn familiar i ingressar en un Centre? Per quina raó es proposava retirar la tutel·la als seus pares i passava al Govern? Per què encara estan amb les seves famílies? Són unes respostes que no tinc i que reclamo al Govern des de la meva resposabilitat parlamentària.

20 anys després de l’aprovació de la Convenció, volem que Catalunya sigui un exemple de promoció, prevenció i protecció de la infància i l’adolescència. Volem que sigui un referent en la defensa dels drets dels infants. Volem que aquesta sigui una de les prioritats importants del Govern en política social. Aquest és el nostre, també el meu particular, compromís per al futur proper.