El president del Govern espanyol, Mariano Rajoy, ha plantejat a la UE un ajustament de 8.000 milions d’euros de les administracions públiques per tal de complir amb l’objectiu de dèficit fixat per Brussel·les. Aquesta és la proposta que portarà el 27 i el 28 de juny davant el Consell Europeu per exhibir el seu pla d’austeritat.

Ha decidit rebutjar un augment de l’IVA, ja incrementat prèviament, la revisió a l’alça de l’edat de jubilació –tot i endurir l’accés a les pensions- i més canvis en el mercat laboral per complir amb les exigències comunitàries. Ha tirat per aquí per no complicar-se, però sense pensar, com sempre, en les conseqüències nefastes que això pot tenir per a les comunitats autònomes com Catalunya en funció de com s’apliqui la seva proposta. La seva idea és clara: una competència, una administració, i això pot comportar grans perills perquè qui duplica és l’administració central que ha fet transferències sense reduir estructures administratives.

Amb la reforma de les administracions públiques Rajoy situa Catalunya en una situació molt complicada. Si l’estalvi de 8.000 milions d’euros ha de suposar la creació d’una administració més austera i eficient, amb una racionalització de les estructures, evitant duplicitats, suprimint ministeris sense competències i organismes estatals dels que ja disposen les comunitats tot anirà pel bon camí, oli en un llum. Ara bé, a l’aprimar l’administració pot succeir que això en realitat es tradueixi d’una altra manera completament diferent. Ens podem trobar davant d’una nova recentralització, que no es retalli l’administració central, sinó que es buidin de competències aquelles comunitats que les tenen transferides des de fa anys. Rajoy pot pensar en fer-ho, perquè ja ho està fent.

L’Estat espanyol no pot retallar aquests 8.000 milions d’euros de l’administració autonòmica i de la local perquè aleshores els governs com el de la Generalitat de Catalunya es quedarien sense recursos per a les persones, per als serveis dels seus ciutadans i especialment per els més vulnerables. Tot això pot suposar un retrocés en l’estat del benestar. Si la reforma de Rajoy es converteix en un exercici de recentralització –com tot sembla indicar- suposarà una retallada més dels nostres recursos com a país, de les nostres competències i de la nostra llibertat. Això no ho podem permetre.

La grandesa d’un país es mesura per a la seva capacitat de generar benestar, confiança i prosperitat als seus ciutadans. Poc hi tenen a veure els seus quilòmetres quadrats, en la grandesa d’un país. El que el fa ser gran, el que el fa ser destacable per sobre dels altres, és si els seus habitants hi viuen bé, la qualitat del seu Estat del Benestar, la protecció que ofereix a les persones més vulnerables, la seva qualitat humana, la seva bona democràcia, l’estat del seu mercat de treball i la seva capacitat de generar ocupació. També és un indicador de la grandesa d’un país el fet de saber tenir valors compartits i la seva capacitat de generar un projecte que generi confiança i esperança als seus ciutadans per al futur.

A Catalunya, estem construint un país on s’hi visqui millor. Treballem perquè les catalanes i els catalans confiem, tinguem il•lusió i esperança en un país pròsper i més just, solidari i lliure. Catalunya està plena d’oportunitats per a esdevenir un gran país des del punt de vista social i econòmic.

No generin problemes nous
En aquesta línia, per lògica, el govern espanyol hauria de centrar els seus esforços en aquest mateix sentit. Així, hauria de concentrar-se en concedir a les comunitats autònomes un objectiu de dèficit flexibilitzat, asimètric i equilibrat. Se’ls ha de concedir un terç del dèficit concedit per la Unió Europea a l’estat espanyol. D’aquesta manera, les comunitats autònomes, amb realitats diferents i, per tant, amb la necessitat de respostes diferents, podrien seguir actuant com a motors econòmics, generant ocupació i preservant el manteniment de l’Estat del Benestar –pilar fonamental per a la cohesió social i la igualtat d’oportunitats-. Però bé, enlloc d’avançar en aquest sentit, que generaria optimisme i esperança en el futur, el govern del Partit Popular opta ara per a redactar la que serà la setena llei educativa de la democràcia, la LOMCE o també coneguda com a llei Wert. Així, el govern espanyol desvia l’atenció i crea un nou problema on, fins ara, no n’hi havia cap.

La LOMCE és una llei ideològica, predemocràtica, recentralitzadora, que ataca l’autogovern de Catalunya, la dignitat institucional, l’Estatut i la Llei d’Educació Catalana. Una llei que pretén aniquilar el model de la immersió lingüística, i que divideix els alumnes en funció de la llengua que parlen. Una llei que atempta contra el model de convivència i cohesió social propi de la nostra nació i en el qual la llengua és un element d’integració i no d’enfrontament.

Això és el que li vaig traslladar la setmana passada al president del govern espanyol durant la sessió de control al Senat. Li vaig manifestar que, precisament, un altre dels indicadors amb els quals podria mesurar la grandesa d’un país –tenint en compte que acabava de declarar que a “Europa, els països petits no compten per a res” – seria el de la qualitat de la seva educació, que ha d’oferir un espai de creixement a les persones i un projecte col•lectiu esperançador. I vaig aprofitar per demanar-li en quins indicadors es basava ell per mesurar la grandesa d’un país: en la seva taxa de desocupació? En la reducció de les polítiques socials? En si altres decideixen per al propi país com li passa a l’estat espanyol?

Què vam aconseguir?
Amb tot, en la sessió de control, vam aconseguir que el president espanyol es comprometés a negociar una fórmula millor per a Catalunya sobre l’àmbit lingüístic de la LOMCE. Considerem que diàleg i consens són les bases per a les reformes educatives. I no com ha passat lamentablement amb aquesta llei del govern del Partit Popular, que ha rebut un absolut rebuig i no ha aconseguit cap consens, més enllà del fet que totes les institucions relacionades amb l’àmbit educatiu s’hagin posat d’acord per demanar-ne la seva retirada.

A Catalunya, una àmplia majoria dels grups parlamentaris estem analitzant conjuntament propostes entorn a la LOMCE i, sobretot, en relació al tema de la llengua, perquè considerem que aquest és el millor marc de referència per arribar a un acord. Ara, estic a l’espera doncs d’una propera trobada amb el presidente del Gobierno per a dialogar i cercar acords sobre la LOMCE i fer que aquesta llei respecti el nostre país i la nostra identitat nacional.

Des de Catalunya no podem permetre més aquest ofec al que ens sotmet l’Estat espanyol i que destrueix lentament l’estat del benestar. La crisi econòmica i l’espoli fiscal ens han portat a un atzucac que serà difícil de superar. L’Executiu central no pot mirar cap una altra banda. Ha d’aprofitar el marge de dos anys que ofereix Brussel•les per reduir el dèficit per sota del límit del 3% del PIB. Catalunya té dret a mantenir l’estat del benestar i lluitarem amb totes les nostres forces per aconseguir-ho. No farem ni un pas enrere. Des de CiU exigim al ministre d’Economia Luis de Guindos un terç de la flexibilització del dèficit concedit per Europa per a Catalunya i un canvi de rumb econòmic. S’ha d’atorgar a Catalunya un marge de reducció del dèficit que, com a mínim, sigui equivalent a un terç del límit de dèficit que Europa permeti a l’estat espanyol. En el cas de permetre un dèficit del 6,3% per a l’any 2013, el límit de dèficit per Catalunya hauria de ser com a mínim del 2,1%. Amb aquesta redistribució es deixaran de bloquejar les responsabilitats d’aquestes Administracions. Amb aquesta redistribució Catalunya podrà mantenir el malmès estat del benestar. Amb aquesta decisió el nostre país podrà bastir les polítiques socials, la sanitat i l’ensenyament, competències que són nostres i que hem de gestionar.  La descompensació excessiva entre ingressos i despeses ens condueix a uns endeutaments no sostenibles. Per al 2013 el dèficit conjunt per a les Administracions és del 6,3%; 5,1% per a l’Administració central, reduint-se en una sola dècima en els últims dos anys, mentre que el de les Comunitats Autònomes s’ha reduït des del 3,3% de 2011 al 1,2% que el Govern pretén aplicar al 2013. Aquesta distribució resulta insostenible i no té cap lògica econòmica. Al Govern espanyol li agrada exigir austeritat a les altres Administracions, però és incapaç de gestionar el que li correspon.  Mentre Catalunya manté una ferma batalla contra la crisi, la prioritat principal del Govern espanyol és la de re-centralitzar l’Estat. Des de Catalunya no podem permetre que el ministre d’Hisenda, Cristóbal Montoro,  plantegi el debat per la distribució del dèficit com una lluita entre Comunitats Autònomes. Així no avançarem. Ara pera ara i mentre Catalunya no tingui les eines d’un estat propi que li permetin negociar directament amb la Unió Europea, el Govern espanyol ha de tractar la qüestió amb el màxim respecte i com una distribució equilibrada entre Comunitats Autònomes i Administració Central. Però no oblidem que el nostre objectiu és un dia poder negociar qualsevol matèria econòmica directament amb Europa, la nostra destinació.