Aquesta setmana en Celdoni Fonoll em va convidar a la presentació d’un nou llibre seu “Bèsties i bestioles”. Malauradament no hi vaig poder anar.
En Celdoni em va contestar el meu correu on li comunicava que no hi podria ser. Això m’ha portat avui a buscar alguns poemes d’aquells que et porten molts i bons records. Sempre m’ha agradat molt com recita la poesia en Celdoni Fonoll, bon amic. Ens vàrem conèixer fa molts anys en un aplec al Pi de les Tres Branques. Ja ha plogut molt d’aquell dia. Ell ho recordava en un llibre publicat el 2007, “Arbres dels nostres paisatges“, quan em dedica el poema “Pi roig 2″, precisament recordant aquest Aplec en el que vàrem coincidir.
PI ROIG 2
Berguedà, Patum,
Castellar del Riu,
Pi de les Tres Branques,
el Pla de Campllong.
Pi roig europeu,
símbol nacional
d’una terra bella,
de boscos i mar.
que encara batega
malgrat el ponent
que fa segles bufa
contra arbres i gent.
En aquell aplec catalanista, en Celdoni va recitar un poema de Jordi Bilbeny que el tinc molt present. És aquest:
NOSALTRES BAIXAREM DE LES MUNTANYES
Nosaltres baixarem de les muntanyes
amb teies a les mans i una veu clara
i un càntic de dolçaines i d’espases.
I a cada pas que dem, una falguera
coronarà de verd la caminada.
Nosaltres baixarem de les muntanyes
amb ulls adelerats i amb les genives
enceses de desig i d’argelaga.
I cridarem tothom perquè enarbori
banderes i estendards i pedregades.
Nosaltres baixarem de les muntanyes
i al fons de cada crit hi haurà granada
la llengua i la saviesa dels besavis.
Retornarem la porta a cada casa,
l’eixida i el jardí i també el coratge.
Nosaltres baixarem de les muntanyes
per dir qui ens pren el nom i la paraula,
qui ens escarcella el gest a mans besades.
Qui ens assassina el goig amb mossegades
i qui ens aixafa el rostre a cops d’Espanya.
Nosaltres baixarem de les muntanyes
com l’aigua que davalla les cascades
amb remoreig de corns i enuig de gralles.
Durem la llum dels cims, dels almogàvers,
la llum de les magnòlies i dels àlbers.
Nosaltres baixarem de les muntanyes
amb salabror a la pell i marinada
al cor i al sexe ardent i a les espatlles.
I no ens aturarem ni en la ceguesa,
ni en el turment, ni en la desesperança.
Nosaltres baixarem de les muntanyes
aquest abril, aquest setembre. Ara.
I a cada noia hi naixerà una pàtria
i un tros d’independència agosarada.
Nosaltres baixarem de les muntanyes.
La veu i la força expressiva d’en Celdoni dóna una intensitat especial a aquest poema. Tinc ben present la seva veu ressonant pel Pla de Campllong. També recordo quan el va recitar a Vallirana, en un acte de lliurament del Premis “Josep M. López Picó”.
Al final dels anys vuitanta, vàrem proposar al Celdoni que escrivís uns poemes per explicar com era, en aquells moments, Vallirana. El seu text il·lustrat amb dibuixos de la, també bona amiga, Pilarin Bayés va servir per donar la benvinguda a les persones que s’empadronaven al municipi de Vallirana (Baix Llobregat) durant aquells anys. En el seu llibre “60 Ocells-comuns i rars i de noms singulars” (2002), em dedica el poema Francolí, com a “valliranenc que em va empènyer a escriure versos”.
FRANCOLÍ
El teu nom
rioler
va lligat
als grans reis
catalans
que et van dur
d’orient
tot salpant
per la mar
amb bon vent.
-Eren, ai!,
altres temps:
terra lliure,
llengua viva,
país fort.-
Pro, eixerit
francolí,
si hi vas ser,
no ets aquí.
El teu cant
l’extingí,
llargs anys ha,
el poc juí
dels humans
rapinyers.
Ara algú
fa un intent
de tornar-te
als paratges
que d’antic
habitaves,
i on sols queda
el record
rioler
del teu nom.
Tornaràs,
francolí?
Potser no,
potser sí.
Tot llegint poemes, he gaudit dels textos ben acompanyats de bons records i recordant bons amics. En Celdoni, des de fa molts anys, és un bon amic!
