Les dades que ha donat a conèixer recentment l’Institut Nacional d’Estadística sobre l’atur en aquest primer trimestre de l’any són esfereïdores: un 27, 16% de la població de tot l’estat espanyol no té feina; a Catalunya, són 902.300 persones; 2 milions de llars tenen tots els seus membres a l’atur i més d’un 57% dels joves tampoc treballen. Estem parlant de persones, no només de xifres.

I en contraposició d’aquesta gravíssima situació, l’immobilisme. Som testimonis de la incapacitat del govern espanyol per impulsar la creació d’ocupació, per incentivar el creixement econòmic, per animar al teixit productiu per tal de poder sortir d’aquesta situació completament asfixiant. Hem estat testimonis del fracàs de les seves polítiques econòmiques basades en l’austeritat però, pel que sembla, la rectificació, tal i com es plantegen ara la Unió Europea i les institucions internacionals com l’FMI, no arriba. I és que la línia que segueix el govern, d’acord amb les reformes anunciades al passat Consell de Ministres, empitjora les previsions: accentua l’austeritat econòmica i fa pagar la crisi als més vulnerables, tal i com constatem, per exemple i entre d’altres, amb l’anunci de la retallada en 1.447 milions d’euros en la Llei de la Dependència.

Paral•lelament, la política d’austeritat del govern segueix concentrant-se, principalment, sobre les comunitats autònomes. Un nou error: recordem que són les comunitats autònomes les que han estat l’autèntic motor de creixement econòmic i un dels pilars fonamentals de l’Estat del Benestar a l’estat espanyol en els darrers 30 anys.
Davant d’aquest panorama que paralitza l’estat espanyol, es va generant una creixent manca de confiança de la ciutadania envers a la política. El forat on s’ha caigut es va fent gros, i l’esperança per a poder tornar a veure la llum es va allunyant a marxes forçades.

Des del Grup Parlamentari Català de CiU al Senat reclamem, i insistim des de fa més d’un any, en la necessitat d’aplicar de forma urgent un pla de xoc per a lluitar contra l’atur i que ens permeti seguir endavant. Reclamem que el govern espanyol expliqui de manera clara quines mesures pensa adoptar per estimular el creixement i generar ocupació. Reclamem que promogui el crèdit a les petites i mitjanes empreses, als autònoms, … a través dels bancs rescatats. I reclamem, per tant, que es comprometi en les solucions reals i sigui conscient que darrere de les xifres hi ha persones que viuen situacions molt delicades i es troben immerses en la profunda angoixa que genera la impossibilitat de trobar feina.

El Govern de l’Estat està sotmetent amb una doble pinça a les comunitats autònomes: d’una banda, a l’haver de complir els objectius de dèficit —i estem d’acord en el fet que el dèficit s’ha de reduir— però d’una forma més pausada. Posar uns límits excessius de dèficit a les comunitats autònomes, quan el 70% del pressupost d’aquestes són precisament polítiques socials (sanitat, educació, i serveis socials) significa anar reduint i posar en perill l’Estat del Benestar. Precisament a Catalunya, com al conjunt d’Europa, hem volgut caracteritzar-nos per tenir un Estat del Benestar desenvolupat. L’altra part de la pinça és la que provoca el Ministeri de Sanitat i Assumptes Socials en rebaixar o posar a zero les partides destinades a polítiques socials; i, també cal dir-lo, no solament el seu minister,i sinó també el de Treball.

Per a l’any en curs, per a aquest any 2013, si no canvia aquest dijous, en el Consell de Política Fiscal i Financera que està convocat amb les diferents comunitats autònomes, el  Govern espanyol imposa a les comunitats que contribueixin en la reducció del dèficit en un 85%. I això no és per a Catalunya, és per a totes les comunitats autònomes que tenim un pes del 35% de la despesa pública i l’Executiu ens fa carregar amb un 85% de la reducció del dèficit.

L’Estat del Benestar ha de ser sostenible, i estem d’acord que hem de fer polítiques d’austeritat; però no estem d’acord, de cap de les maneres, a posar en risc, a posar en perill l’Estat del Benestar, perquè significaria deixar a les persones i a les famílies més vulnerables de la nostra societat, després de molts anys de conquesta d’una atenció dels serveis necessaris, a la intempèrie. El Govern espanyol fomenta més la reducció de la despesa que les comunitats autònomes. Portem 35 anys de descentralització i, si l’Executiu mira de portes endins, pràcticament no ha reduït ministeris. En tenim els mateixos que quan era un Estat centralitzat. S’han descentralitzat les polítiques, les responsabilitats cap a les comunitats autònomes, però vostès segueixen tenint uns grans ministeris. Molt ministeri per a poca competència. Tal vegada és l’hora de començar a reduir les estructures de l’Estat. Vostès, que parlen de duplicitats, són la duplicitat. Per tant, comencin a eliminar aquestes estructures, que és la forma real d’estalviar en recursos econòmics.

A les comunitats com Catalunya diem: tenim pocs ingressos, anem a buscar-ne de nous, com l’euro per recepta o l’impost sobre dipòsits bancaris. Què fa el Govern central? Ens duu al Tribunal Constitucional. Volem tenir més ingressos per a poder sustentar amb els nostres propis recursos l’Estat del benestar i vostès ens ho impedeixen. En canvi, vostès pugen l’IVA i altres impostos que recapta l’Estat. Vostès no aporten tot el que haurien d’aportar en la reducció del dèficit i tampoc ens traslladen la possibilitat de poder recaptar més per poder garantir precisament el que volem, l’Estat del Benestar. I vostès sempre posen la igualtat de tots els espanyols respecte a l’euro per recepta. Com podem parlar d’igualtat si, per exemple, amb la Llei de la dependència vostès aporten el mateix a una comunitat que tingui un cost dels serveis més alts que a una altra que els tingui més baixos? Si parléssim d’igualtat, es donaria en funció dels costos del servei, no precisament sempre la mateixa xifra.

L’Estat sotmet les comunitats a una asfíxia econòmica que es transforma en asfíxia social. En això, no hi estem d’acord. És la seva obligació mantenir l’Estat del Benestar i, des de les comunitats, el que li volem dir és que treballem junts per  a mantenir un Estat del Benestar sostenible.

Existeix un problema. En diferents partides pressupostàries, l’Estat n’ha fet una reducció dràstica: en atenció a la infància, ha reduït un 100%; en serveis als joves, també; al Ministeri d’Ocupació, el Fons d’Acollida i Integració dels Immigrants ha passat directament a zero. Aquestes retallades afecten als barris, a les zones on hi ha més pobresa, perquè és on hi ha més immigració: hi ha una coincidència en aquests territoris. No solucionar aquest problema vol dir posar en dificultat, a qui, a la comunitat autònoma? No ens equivoquem: és als ajuntaments i als consells comarcals, que estan a la primera línia d’atenció a les persones, els que posem en una situació complicada. Necessitem actuar en aquest terreny, perquè estem posant en perill la cohesió social. I a Catalunya lluitarem per a mantenir la cohesió social, com estic segur que totes les comunitats autònomes volen mantenir-la.

En programes com el d’igualtat d’oportunitats entre homes i dones, l’Executiu ha reduït la partida un 97%; en prevenció de violència de gènere, la reducció ha estat d’un 37%; en les polítiques d’ocupació, que és la millor política d’autonomia personal, per exemple, per a les persones amb discapacitat,  la reducció ha estat del 57%, afectant a les partides per a centres especials de treball i també a les destinades a la inserció a l’empresa ordinària. Això també és política social. La millor autonomia és que una persona amb discapacitat, en lloc de cobrar una prestació, pugui treballar i, que en lloc que nosaltres li paguem una prestació, aquesta persona pagui la seva cotització a la Seguretat Social.

Política sense ànima

A Catalunya comptem amb 217 centres especials de trebal,l amb 12 000 treballadors discapacitats i discapacitades, que volem que puguin seguir treballant; i, insisteixo, aquesta és la millor política d’autonomia personal. Si deixem de costat tot això farem una política sense ànima i el primer que ha de tenir la política és ànima per a estar al costat precisament de les persones més vulnerables de la nostra societat.

Si parlem de la Llei de la dependència, vull recordar que en un dels articles es manifesta que l’aportació de la comunitat autònoma serà, per a cada any, almenys igual a la de l’administració general de l’Estat. No obstant això, si Catalunya donés el mateix que hi posa l’Estat, el 54% de les persones beneficiàries de la llei de la dependència no tindrien prestació ni servei.

En aquest moment, a Catalunya se suporta el 70% del cost de la Llei de la dependència, i això provoca una situació insostenible. Crec que en aquest sentit el ministeri de Sanitat i Afers Socials ha dimitit de les seves responsabilitats perquè, per exemple, una de les seves obligacions directes era la cotització a la Seguretat Social dels cuidadors no professionals, que vol dir majoritàriament cuidadores no professionals, però de cop i volta se n’ha suspès la seva cotització

Una altra part del finançament de la Llei de la dependència és el nivell acordat ―molt ben definit en la llei―, que assenyala que s’acordarà amb les comunitats autònomes; i han decidit posar-lo a zero, però sense acordar-ho amb les comunitats autònomes. Ja vaig advertir sobre aquest extrem en un consell territorial de la dependència, ara el consell conjunt, i vaig remarcar que quedava a zero, amb un acord unilateral de l’Estat s’aconsegueix el mateix, però sense tenir en compte a cap comunitat autònoma.

A més, el nivell mínim ha baixat un 15%.  L’aportació de l’Estat en aquesta situació sempre és la mateixa. El preu de referència d’una residència per a una persona major a Catalunya, de grau 3, és de 1.869,41 euros al mes; el terme mitjà de copagament és de 500 euros ―el que assumeix la persona major―; i, quin és l’aportació de l’Estat? L’aportació de l’Estat és de 177,86 euros al mes, el mínim garantit que, per cert, ho tenen ben definit perquè és mínim i tenim garantit que seguirà sent mínim mentre el PP segueixi al Govern.

D’altra banda, què aporta la Generalitat? La Generalitat aporta 1.191,55 euros al mes. Això és anar a parts iguals? Cofinançar? A més, en l’últim reial decret, del mes de juliol de l’any passat, el ministeri de Sanitat va dir que a la comunitat que no passés cuidadores i prestacions econòmiques a serveis seria penalitzada. Però si penalitzats ja ho estem. Hem de pagar 1.191,55 euros per a cada plaça de residència.

A més, si parlem d’una plaça per a una persona amb gran discapacitat, el preu de referència és de 3.503,91 euros al mes, però al PP segueixen constants, donen els 177,86 euros; mínim garantit. La Generalitat ha de posar 3.075,14 euros cada mes a les residències que s’ocupen de persones amb discapacitat. Algú creu que això és sostenible per a les comunitats autònomes? Aquí hi ha un problema de no igualtat perquè l’ajuda que dóna l’Estat és la mateixa. Dóna igual que el preu sigui un o que sigui altre, que el cost sigui un o que sigui un altre, les comunitats —no vull donar noms perquè sembla que parlo més d’una comunitat que d’una altra— que tenim el cost de vida més alt sortim perjudicades, perquè hem de plantar cara a aquesta situació; no solament Catalunya, altres. S’ha de posar remei a aquesta situació. A la llei sembla que anem a parts iguals l’Estat i les comunitats autònomes, i no és així; i, si a més es penalitza i es passa més gent a serveis amb els quals estem d’acord, la situació es farà més insostenible.

Es dóna una paradoxa. La Llei de la Dependència s’ha fet malament. La cartera de serveis que té prevista és la mateixa per a una persona gran, de cent anys, a la qual li sobrevé una dependència per l’envelliment, que per a un nen que neix amb una discapacitat; o per a un malalt mental de divuit anys. Això no és normal, hem de fer és el vestit a mesura de les necessitats de cada persona.

La política social i la Llei de la Dependència s’han quedat només en dependència, i el que hem de fer és que les polítiques siguin d’autonomia personal, que ajudin a la persona a valdre’s al màxim per a si mateixa, tant quan surt de la pobresa com quan viu una situació de discapacitat; especialment quan parlem de joves, de nens, l’atenció ha de ser molt més a mida.

El govern de l’Estat i les comunitats hem d’arribar a acords per a donar uns millors serveis, per posar per davant la voluntat de servei real; no dir: ja estem repartint ajudes, sinó que estem repartint autonomia a les persones, donant qualitat de vida. Això és el que hem de fer. Hem d’arribar a acords per a construir un futur de benestar, que complim amb els objectius de dèficit, que el Govern espanyol passi unes partides més adequades a les comunitats autònomes, perquè, en definitiva, la política té valor quan posa a la persona per davant i especialment les que tenen una situació de més vulnerabilitat.

Quan el govern de l’Estat parla de crisi econòmica i social, a qui la hi vol fer pagar? Als més febles. Perquè l’Executiu ha preferit rescatar als bancs abans que a les persones, i això és una mica al que han de començar a posar remei, perquè un Govern es mesura per la seva ànima social no pel nombre de bancs que ha salvat, i estem en el moment d’arribar a les persones. Des del Govern espanyol parlen com si tinguessin la competència exclusiva en serveis socials, i no la tenen; la tenen les comunitats autònomes.

Des del govern espanyol volen fer pactes, volen uniformitat, i nosaltres volem pluralitat i diversitat. I com s’ha d’atendre als discapacitats a Catalunya, ja ho decidirem nosaltres. Paguin, que és el que han de fer.  Aconsegueixin que Catalunya no tingui el dèficit fiscal que té, perquè cada dia hi ha 45 milions d’euros de Catalunya que vénen cap a aquí i no tornen. I aquest és el problema que tenim. Amb aquests 45 milions no haurien de pagar-nos el FLA perquè és el nostre, no el seu, perquè els diners són nostres i dels contribuents, i des del Govern parlen amb una propietat sobre els diners com si fossin els que els fabriquen, com si fos seu, com si tinguessin la màquina de fer diners. Els diners es fan des del territori i, ara per ara, vostès ens van posant impostos i tots paguem més, però tenim menys serveis, menys ajudes a les persones amb discapacitat.

La ministra de Sanitat, Ana Mato, diu que les persones amb discapacitat són la seva prioritat. Llàstima que no ho notin! Perquè les persones amb discapacitat tenen avui més dificultats que mai per a tenir un lloc de treball en un centre especial, ja que molts dels quals han hagut de tancar. Perquè és cert que el Govern socialista va prometre passar del 50% del salari mínim interprofessional al 75%, i aquest 25% no l’ hem vist mai; en això té raó. Però també és cert que vostès van rebaixar l’aportació un 57%. Sort que els discapacitats són la seva prioritat!

En política, el que es valora, és la possibilitat de donar respostes positives a qui ho necessita. Però al PP li agrada més entrar en la confrontació política, i el que jo demano és que en aquest moment de crisi econòmica posem a les persones i a les famílies per davant, i especialment a les més vulnerables.

El govern del PP s’emociona amb la Constitució cada dia, no fa cas a les sentències del Tribunal Constitucional i del Tribunal Suprem que els diu que el 0,7% de l’IRPF per a entitats socials l’ha de gestionar la Generalitat de Catalunya. Quantes sentències hi ha? Doncs hi ha moltes sentències en contra del govern de l’Estat, però al govern només els agrada la Constitució i el Tribunal Constitucional quan serveixen per a humiliar Catalunya com va succeir amb l’Estatut. I que bé! Nosaltres tramitem un Estatut d’una forma constitucional, i el govern espanyol, a través del Tribunal Constitucional, se’l va voler carregar. Les sentències del Constitucional també les ha de complir el govern de l’Estat, i això és el que demanem.  Des de Madrid parlen de 27 milions, llàstima que havien de venir uns 50 milions si comptem la recaptació que té l’IRPF a Catalunya i quin és el 0,7%.

Esperem que el govern de l’Estat deixi de donar l’esquena als més febles.

Des de Convergència i Unió, fidels al compromís amb les persones, hem elaborat un díptic amb els eixos principals de la nostra proposta per Catalunya en els propers anys, “Per viure millor, és l’hora de Catalunya”, editat en sistema Braille, un enregistrament sonor i un DVD amb la triple adaptació a la Llengua de Signes Catalana (LSC), subtítols i veu en off.

Així ho venim fent en totes les campanyes electorals des de fa anys, perquè un partit que posa les persones en el centre de les seves polítiques, bé ha de fer arribar les seves propostes a totes les persones.

Avui hem celebrat una trobada amb entitats, és a dir, entre amics que treballem en el sector de les polítiques socials, per explicar-los els trets principals del programa electoral de CiU i fer-los entrega d’aquest programa en suports accessibles.

Amb ells he volgut reflexionar sobre el fet que no hi ha dos debats com alguns volen separar: nacional i social. És un únic debat perquè la nació són les persones. Volem tenir estructures d’estat per poder tirar endavant les nostres polítiques socials i fer créixer l’Estat del Benestar.

Aquests dies algunes formacions polítiques parlen de temes com la Renda Garantida de Ciutadania o de la lluita contra la pobresa, quan no fa tant de temps, ells des del Govern no van fer res per impulsar la prestació o fer realitat el Pla Pobresa Zero.

Altres es dediquen a estendre la por entre les persones grans sobre el cobrament de les pensions, quan saben que aquestes estan garantides, perquè provenen de les nostres cotitzacions. Perquè no els expliquen a les persones grans que ells s’han dedicat a retallar exageradament la llei de la dependència?

Nosaltres volem seguir construint una societat de cohesió. Perquè la societat són les persones, el país és la seva gent. Totes les persones! Per això, les persones més vulnerables hi són molt presents al programa electoral de CiU.

Aquí teniu un resum de les nostres propostes. En les eleccions del 25 de novembre des de CiU volem obtenir una majoria excepcional, per fer front a una situació excepcional. Perquè l’objectiu últim és ambiciós i valent i el camí per arribar-hi es preveu dur. Però també perquè mentre fem aquest camí hem de seguir funcionant, hem de seguir afrontant el dia a dia i volem fer-ho millor que mai. Som-hi!

• Presentarem la Llei catalana de promoció d’autonomia personal per donar una resposta integral a les diferents situacions
• Presentarem al Parlament de Catalunya una nova Llei d’accessibilitat i aprovarem el nou codi d’accessibilitat.
• Potenciarem les polítiques d’integració social i laboral per a les persones amb discapacitat amb l’objectiu d’afavorir la seva autonomia.
• Presentarem la Llei catalana de promoció d’autonomia personal per donar una resposta integral a les diferents situacions.
• Presentarem al Parlament de Catalunya una nova Llei d’accessibilitat i aprovarem el nou codi d’accessibilitat.
• Potenciarem les polítiques d’integració social i laboral per a les persones amb discapacitat amb l’objectiu d’afavorir la seva autonomia.
• Donarem formació i suport als cuidadors familiars de les persones amb dependència.
• Unificarem les diferents valoracions que duen a terme el Centre d’Atenció al Discapacitat i els equips de valoració de la dependència.
• Crearem el Consell de les Persones amb Discapacitat de Catalunya (CODISCAT).
• Elaborarem un protocol d’actuació per als maltractaments de les persones amb discapacitat.
• Defensarem l’establiment de l’IVA superreduït (4%) per a tots els serveis d’atenció a la dependència sostinguts amb suport públic.
• Reconvertirem les places subvencionades per a persones amb discapacitat a places concertades.
• Consolidarem un nou model d’atenció sociosanitària
• Promourem i desplegarem el Pla de Suport a la Família 2012-2016, per a una acció integral i interdepartamental en l’àmbit del suport a la família i promoció de la natalitat.
• Elaborarem normatives de suport a les famílies nombroses i a les famílies monoparentals i en situació de vulnerabilitat.
• Desenvoluparem un mecanisme que permeti acreditar el compromís de les empreses vers les famílies i en especial en mesures de conciliació i flexibilitat per al seu personal.
• Promourem el programa “Àpats en companyia” per a les persones que viuen soles, per facilitar d’aquesta manera la interrelació personal entre les persones grans en menjadors comunitaris amb àpats a un preu assequible.
• Promourem el coneixement i l’aplicació del Protocol d’actuacions contra els maltractaments a les persones grans aprovat el 2012.
• Promourem la signatura del Pacte per a la Infància a Catalunya i el desplegarem.
• Implementarem mesures de  lluita contra la pobresa infantil, dins del pla lluita contra la pobresa a Catalunya.
• Dissenyarem un programa de prevenció i atenció a infants en risc en zones d’actuació preferent on es concentrin desigualtats.
• Promourem la signatura del Pacte per a la lluita contra la pobresa a Catalunya. 
• Elaborarem un Pla de lluita contra la pobresa de forma interdepartamental i amb el màxim consens.
• Mantindrem els complements de les pensions més baixes i reformarem en profunditat de la Renda Mínima d’Inserció per tal d’adaptar-la als nous perfils i les necessitats actuals
• Seguirem implementant les mesures urgents promogudes pel grup de treball de lluita contra la pobresa i per a la inclusió social a Catalunya. 
• Executarem el Pla de suport al tercer sector amb la Taula del tercer sector social.
• Exigirem la gestió del 0,7 % de l’IRPF i de les subvencions estatals.