Aquesta setmana en Celdoni Fonoll em va convidar a la presentació d’un nou llibre seu “Bèsties i bestioles”. Malauradament no hi vaig poder anar.

En Celdoni em va contestar el meu correu on li comunicava que no hi podria ser. Això m’ha portat avui a buscar alguns poemes d’aquells que et porten molts i bons records. Sempre m’ha agradat molt com recita la poesia en Celdoni Fonoll, bon amic. Ens vàrem conèixer fa molts anys en un aplec al Pi de les Tres Branques. Ja ha plogut molt d’aquell dia. Ell  ho recordava en un llibre publicat el 2007, “Arbres dels nostres paisatges“, quan em dedica el poema “Pi roig 2″, precisament recordant aquest Aplec en el que vàrem coincidir.

PI ROIG 2

Berguedà, Patum,

Castellar del Riu,

Pi de les Tres Branques,

el Pla de Campllong.

 

Pi roig europeu,

símbol nacional

d’una terra bella,

de boscos i mar.

 

que encara batega

malgrat el ponent

que fa segles bufa

contra arbres i gent.

 

En aquell aplec catalanista, en Celdoni va recitar un poema de Jordi Bilbeny que el tinc molt present. És aquest:

 

NOSALTRES BAIXAREM DE LES MUNTANYES

Nosaltres baixarem de les muntanyes

amb teies a les mans i una veu clara

i un càntic de dolçaines i d’espases.

I a cada pas que dem, una falguera

coronarà de verd la caminada.

Nosaltres baixarem de les muntanyes

amb ulls adelerats i amb les genives

enceses de desig i d’argelaga.

I cridarem tothom perquè enarbori

banderes i estendards i pedregades.

Nosaltres baixarem de les muntanyes

i al fons de cada crit hi haurà granada

la llengua i la saviesa dels besavis.

Retornarem la porta a cada casa,

l’eixida i el jardí i també el coratge.

Nosaltres baixarem de les muntanyes

per dir qui ens pren el nom i la paraula,

qui ens escarcella el gest a mans besades.

Qui ens assassina el goig amb mossegades

i qui ens aixafa el rostre a cops d’Espanya.

Nosaltres baixarem de les muntanyes

com l’aigua que davalla les cascades

amb remoreig de corns i enuig de gralles.

Durem la llum dels cims, dels almogàvers,

la llum de les magnòlies i dels àlbers.

Nosaltres baixarem de les muntanyes

amb salabror a la pell i marinada

al cor i al sexe ardent i a les espatlles.

I no ens aturarem ni en la ceguesa,

ni en el turment, ni en la desesperança.

Nosaltres baixarem de les muntanyes

aquest abril, aquest setembre. Ara.

I a cada noia hi naixerà una pàtria

i un tros d’independència agosarada.

Nosaltres baixarem de les muntanyes.

 

La veu i la força expressiva d’en Celdoni dóna una intensitat especial a aquest poema. Tinc ben present la seva veu ressonant pel Pla de Campllong. També recordo quan el va recitar a Vallirana, en un acte de lliurament del Premis “Josep M. López Picó”.

Al final dels anys vuitanta, vàrem proposar al Celdoni que escrivís uns poemes per explicar com era, en aquells moments, Vallirana. El seu text il·lustrat amb dibuixos de la, també bona amiga, Pilarin Bayés va servir per donar la benvinguda a les persones que s’empadronaven al municipi de Vallirana (Baix Llobregat) durant aquells anys. En el seu llibre “60 Ocells-comuns i rars i de noms singulars” (2002), em dedica el poema Francolí, com a “valliranenc que em va empènyer a escriure versos”.

FRANCOLÍ

El teu nom

rioler

va lligat

als grans reis

catalans

que et van dur

d’orient

tot salpant

per la mar

amb bon vent.

-Eren, ai!,

altres temps:

terra lliure,

llengua viva,

país fort.-

 

Pro, eixerit

francolí,

si hi vas ser,

no ets aquí.

El teu cant

l’extingí,

llargs anys ha,

el poc juí

dels humans

rapinyers.

Ara algú

fa un intent

de tornar-te

als paratges

que d’antic

habitaves,

i on sols queda

el record

rioler

del teu nom.

 

Tornaràs,

francolí?

Potser no,

potser sí.

 

Tot llegint poemes, he gaudit dels textos ben acompanyats de bons records i recordant bons amics. En Celdoni, des de fa molts anys, és un bon amic!

 

 

Fa uns dies en una reunió amb entitats de l’àmbit social, un professional de reconegut prestigi en aquest àmbit, tant per la seva trajectòria personal com per l’entitat on està vinculat, em va dir que havia escrit aquesta carta que us adjunto. No s’atrevia a publicar-la signada en un diari per les possibles conseqüències que podia tenir l’entitat on treballa.

Li vaig dir que compartia les seves reflexions. Li vaig brindar el meu Bloc per a publicar-la.

Espero que ben aviat Catalunya tingui un Govern on els seus responsables sàpiguen respectar i vulguin escoltar a la ciutadania i a les entitats, des de la seva expressió lliure i constructiva. Un país on la gent opini sense por!

Aquesta és la carta:

“DE QUINES POLÍTIQUES SOCIALS PARLA EL SR.PUIGCERCÓS?

Darrerament, l’estratègia del líder d’ERC Sr. Joan Puigcercós consisteix en aprofitar qualsevol declaració amb ressò mediatic, per incloure-hi el missatge que gràcies a les polítiques socials fetes pel Govern de la Generalitat, aquest país s’aguanta i la crisi no ens farà tant de mal.

ERC necessita justificar la seva aposta pels pactes de Govern amb el PSC-PSOE en gran part dient que això ha permès fer polítiques socials com mai, i vestir-se així com a paladins de les esquerres i el progressisme a Catalunya i argumentant en conseqüència les bondats del seu pacte polític.

I la veritat és el que la major part de gent que treballem en el món de l’acció social sabem: les polítiques socials dels Tripartits 1 i 2 han estat una caixa molt bonica però buida de contingut! Poques coses són ben valorades de l’acció d’aquest Govern, i la majoria només es poden defensar des de la mateixa incompetència i desconeixement que han tingut els responsables d’ERC al capdavant de la Conselleria. Un dels arguments més simplistes que se senten és que el Tripartit ha fet créixer tant el pressupost de polítiques socials. És cert, perquè tot el pressupost de la Generalitat ha crescut, però precisament el %  de diners destinats a polítiques socials ha baixat respecte al total de despeses!

El compendi de disbarats és llarg i al final resulta avorrit entrar en un detall meticulós, pel que podeu anar a buscar qualsevol professional del sector perquè us en doni cert detall. Només a tall d’exemple, algunes de les més sonades, sobretot pel contrast amb el titular que imposen als mitjans afins quan parlen d’aquests temes:

-Pobresa com mai a Catalunya. El pla “pobresa zero” no s’ha executat i les xifres objectives de pobresa que trobareu a qualsevol informe local o internacional relatives a Catalunya són de les més altes d’Europa. El 19,9% de la població viu algun tipus de pobresa (més d’1,3 milions de persones!!!)  Uns 240.000 menors d’entre 0 i 16 anys viuen en situació de pobresa a Catalunya  (Font: Informe de l’Obra Social de Caixa Catalunya del 2008) i l’atur juvenil se situa al 40%, líders absoluts a Europa en aquesta matèria.

-Suport a les famílies amb infants: hem passat dels quatre ajuts que rebien les famílies amb fills de 0 a 3 anys (un per a l’any 0, un per a l’any 1 i així fins a l’any 3) a una reducció fins a tres ajuts per la mateixa franja d’edat; i el 2010 no ha pujat respecte el 2009. Tampoc s’han ampliat els ajuts fins als 6 anys tal com van anunciar en campanya electoral i consta en el programa de govern del Tripartit.

-Pèssima aplicació de la Llei de l’Autonomia Personal, donada a conèixer pels governants com a “llei de la dependència” (el nom és tot un símbol!): els terminis legals per fer la valoració de la situació de la persona i per fer el Programa d’Atenció es superen tant que moltes persones moren abans no són beneficiàries de cap servei o ajut, els serveis que es presten són molt minoritaris respecte la prestació de cuidador familiar que la mateixa llei diu que ha de ser el recurs excepcional, els expedient s’acumulen a milers i la frustració creix entre els afectats.

-Voluntariat i associacionisme: si aquest sector tingués més capacitat d’incidir en la premsa i mitjans en general hagués fet envermellir al Govern en ple. Durant part del 2008 i tot el 2009 hi ha hagut un equip tècnic i polític redactant una llei catalana d’associacionisme i voluntariat que un cop presentada públicament el sector va rebutjat frontalment i que el Conseller de Governació va haver de retirar immediatament (gener del 2010), per ser una mala còpia de lleis similars d’altres autonomies i no respondre en absolut a la realitat i necessitats catalanes. Si comptabilitzéssim el cost econòmic esmerçat en va en fer aquest treball ens agafaria singlot.

-Tercer Sector: quan encara no se sap en què ha quedat el Primer Pla de Suport al Tercer Sector el Govern ja ha engegat la maquinària publicitària i exposa que s’està preparant el Segon Pla de Suport. Quina llàstima que el Primer Pla no s’hagi pogut aplicar majoritàriament perquè la majoria dels Departaments del Govern al·leguen falta de pressupost….(i jo afegiria d’interès). Una tònica constant d’aquests Governs ha estat recelar de les entitats i considerar-les com una nosa o competència a qui calia minimitzar.

Hi ha poques coses més tristes i que generin més frustració entre els professionals de les administracions i de les entitats col·laboradores: que comprovar una i altra vegada que els responsables de tirar endavant les polítiques socials són gent amb poca experiència en el sector, poca formació, baix perfil polític, capacitats de lideratge escasses i que hi són per pactes polítics o altres dubtosos mèrits. Quan, a sobre, la pràctica és contradictòria, sense un rumb clar, on el nepotisme forma part de la manera de repartir càrrecs en consorcis creats per tenir ocupacions de futur, i altres desgavells, llavors no podem restar muts en sentir que les polítiques socials dels dos Tripartits han salvat Catalunya, perquè el que realment ens cal és que algú ens salvi de les polítiques socials dels Tripartits i que les persones tornin a ser el centre de les polítiques autènticament socials.

 

Un professional del sector (des de fa 19 anys)

Setembre de 2010″

Ahir, des de Prada, la consellera d’Acció Social i Ciutadania del Govern Tripartit assegurava que el recurs de la Defensora del Pueblo contra la Llei d’Acollida és producte “de la voluntat de notorietat i que se la nomeni de manera definitiva defensora”. Realment uns arguments molt pobres! Consellera, no cal anar a Prada per dir tan poca cosa!

A Catalunya hem construït un model de convivència on la llengua catalana ha estat i és un element de cohesió, que basteix aquest preuat fet convivencial. L’haver posat la llengua catalana a l’abast de tothom, no com element de distinció o de separació sinó com element de comunicació (per aixó són les llengües, per a comunicar-se i expressar-se!!!)  i de construcció de xarxa social, ha estat una de les claus de l’èxit de la nostra cohesió nacional i social. És això el que ataca el recurs, com també determinats discursos d’algunes formacions polítiques, perquè això fa que Catalunya sigui el que és: catalana, un sol poble i on les persones ens entenem sense conflictes. Sap greu a l’espanyolisme ranci, de dretes i d’esquerres, que la nostra nació mantingui la llengua, la cultura i la convivència malgrat les onades migratòries que es pensaven que ens ofegarien. Dons no, no ens han ofegat!

Sabeu el secret? Doncs, hem posat a l’abast de tothom i com element cohesionador la llengua i la cultura catalana amb els nostres valors. Hem donat, generosament, el més valuós que tenim. Els “nous catalans” ho saben i per això se senten ben acollits a casa nostra que és casa seva!

Des de les altes responsabilitats polítiques, cal analitzar més profundament el que ens estan fent. No es poden quedar en l’anècdota, Sra. Consellera!

Amics i amigues estan atacant el nostre model de convivència! No farem un sol pas enrere!!!!

Notorietat? Si us plau!!!