Vam acabar la setmana passada observant, atònits, com el Consell de Ministres aprovava el decret llei sobre les participacions preferents que permet aplicar la quitança a la totalitat dels tenedors de preferents. Així, vam comprovar, de nou, com una mala praxis bancària, com ha estat la comercialització de les preferents, és pagada pels petits estalviadors; i també vam veure com el govern espanyol ha tornat a girar l’esquena a les persones en un moment clau i difícil com el que estem vivint.
És una enorme injustícia que els petits estalviadors afectats per les preferents vegin com els estalvis de tota una vida els desapareixen d’un dia per l’altre per culpa de la mala fe dels bancs, que han jugat amb el desconeixement de les persones en els productes financers. Aquest és un dels fraus de major magnitud respecte a l’estalvi familiar que ha tingut lloc al nostre país. I el sentiment d’indefensió i indignació és creixent a mesura que passen els dies, i ja n’ha alertat l’alcalde de Mataró, Joan Mora, ciutat on hi ha molts afectats de l’antiga Caixa Laietana –ara Bankia-, quan aquest dilluns va advertir que aquest conflicte ha creat “un problema d’ordre públic” a la capital del Maresme on hi ha un ambient de “crispació enorme”.
Les participacions preferents són productes de risc elevat que, en un principi -anteriorment al 2003-, només s’oferien a grans inversors i no pas a petits estalviadors. A aquests darrers, se’ls van començar a oferir massivament aquest tipus de productes a mesura que la crisi econòmica s’accentuava i el sistema bancari necessitava reforçar la seva solvència. Aquí va començar l’engany: el petit minorista, que en el moment de signar les preferents va ser tractat com si fos un expert inversor sense ser-ho, ha descobert, tard, que va contractar un producte amb un risc molt superior al que creia i que se li va ser presentat com un tipus de dipòsit de termini fix per part d’aquell comercial de la seva entitat bancària de tota la vida en la qual tant confiava. En xifres, els bancs espanyols han emès 30.000 milions d’euros en preferents i, a Catalunya, hi ha 300.000 persones afectades, entre les quals hi ha moltes persones grans que buscaven la seguretat dels seus estalvis. A més en altres casos, persones amb demència i altres que van firmar l’ordre de compra amb la seva empremta digital. Amb l’allau de denúncies per estafa, arriba el segon engany: els clients de caixes, com ara Caixa Laietana, van ser pressionats perquè convertissin les preferents en accions bancàries, les de Bankia, sota el pretext que era la única via que garantiria els seus estalvis. Ara bé, aquest bescanvi de preferents en accions, que havia d’oferir seguretat als estalvis, ha resultat ser una estafa: Bankia ha acabat essent nacionalitzada i el valor de les seves accions s’ha vist reduït a un trist cèntim.
El reial decret del govern espanyol de divendres de la setmana passada, que dóna llum verda a aplicar la quitança a la totalitat dels titulars, no té en compte qui ha pogut haver estat flagrantment estafat per part de la seva entitat bancària amb la qual havia confiat durant tota la seva vida i qui no. No garanteix un procés d’arbitratge que pugui donar resposta als petits estalviadors, que veuen perillar els seus estalvis sense raó de ser. I, al mateix temps, aplica una quitança sagnant de fins al 61% de la seva inversió, tal i com va anunciar el Fons de Reestructuració Ordenada Bancària (FROB). Així, el govern espanyol torna a aplicar el que darrerament n’he anomenat “política sense ànima”, perquè deixa a l’estacada a les persones més vulnerables.
Hi ha polítics que entenem que la política només té raó de ser quan es posa al costat de les persones. I, sobretot, quan les persones pateixen i viuen immerses en situacions molt complicades. La nostra feina és ajudar-les a trobar respostes i solucions als seus problemes. Aquest és l’esperit, l’ànima, de la política; i aquí en rau el seu sentit.
La responsabilitat de la política i dels polítics és, ara, prendre mesures i posar-nos al costat de les persones que es troben en una situació d’absoluta indefensió. No hem de permetre que aquesta situació augmenti la desafecció i posi en qüestió les institucions polítiques del nostre país. Els polítics hem de demostrar que estem amb els més febles i que ens esforcem per a trobar solucions a la seva situació. Aquesta és la primera i màxima aspiració de tot Estat: ser útil a la seva ciutadania. Quan l’Estat no serveix a la seva gent, a què o a qui serveix?
Des de Convergència i Unió estem treballant perquè s’ampliï l’arbitratge per a recuperar la inversió en preferents. Fa unes setmanes, vam veure com el PP va tombar la moció que vam presentar des del nostre grup parlamentari al Senat, que jo mateix vaig defensar, perquè els afectats per les preferents que les haurien bescanviat a marxes forçades per a accions bancàries poguessin acollir-se a l’arbitratge. Malgrat aquest gerro d’aigua freda, properament des de CiU al Congrés es portarà a debat una Proposició No de Llei en la mateixa línia. El govern hauria de donar garanties als petits estalviadors perquè puguin accedir al procés d’arbitratge i recuperar el seu capital. Perquè ja n’hi ha prou que els contribuents hagin de pagar els errors dels bancs, que paguin justos per pecadors, i que es vegi com des de Madrid se’ls miren de reüll mentre segueixen recolzant als que els han enganyat. Per altra banda, també exigirem al govern espanyol l’exempció de les taxes judicials en aquells casos dels afectats que no es poden acollir a l’arbitratge. Finalment, lamentem l’estil que practica el govern espanyol d’anunciar reial decrets enlloc de tramitar projectes llei. En moments tan delicats com els actuals, la política ha de demostrar, més que mai, la seva sensibilitat. Esperem i desitgem que el govern espanyol prengui les mesures i decisions que facin justícia a persones i famílies que han sabut estalviar, i ara tot aquest esforç es pot perdre en bona part. Des de CiU, exigim aquestes mesures amb urgència i decisió. Que no paguin justos per pecadors!