El president del Govern espanyol, Mariano Rajoy, ha plantejat a la UE un ajustament de 8.000 milions d’euros de les administracions públiques per tal de complir amb l’objectiu de dèficit fixat per Brussel·les. Aquesta és la proposta que portarà el 27 i el 28 de juny davant el Consell Europeu per exhibir el seu pla d’austeritat.

Ha decidit rebutjar un augment de l’IVA, ja incrementat prèviament, la revisió a l’alça de l’edat de jubilació –tot i endurir l’accés a les pensions- i més canvis en el mercat laboral per complir amb les exigències comunitàries. Ha tirat per aquí per no complicar-se, però sense pensar, com sempre, en les conseqüències nefastes que això pot tenir per a les comunitats autònomes com Catalunya en funció de com s’apliqui la seva proposta. La seva idea és clara: una competència, una administració, i això pot comportar grans perills perquè qui duplica és l’administració central que ha fet transferències sense reduir estructures administratives.

Amb la reforma de les administracions públiques Rajoy situa Catalunya en una situació molt complicada. Si l’estalvi de 8.000 milions d’euros ha de suposar la creació d’una administració més austera i eficient, amb una racionalització de les estructures, evitant duplicitats, suprimint ministeris sense competències i organismes estatals dels que ja disposen les comunitats tot anirà pel bon camí, oli en un llum. Ara bé, a l’aprimar l’administració pot succeir que això en realitat es tradueixi d’una altra manera completament diferent. Ens podem trobar davant d’una nova recentralització, que no es retalli l’administració central, sinó que es buidin de competències aquelles comunitats que les tenen transferides des de fa anys. Rajoy pot pensar en fer-ho, perquè ja ho està fent.

L’Estat espanyol no pot retallar aquests 8.000 milions d’euros de l’administració autonòmica i de la local perquè aleshores els governs com el de la Generalitat de Catalunya es quedarien sense recursos per a les persones, per als serveis dels seus ciutadans i especialment per els més vulnerables. Tot això pot suposar un retrocés en l’estat del benestar. Si la reforma de Rajoy es converteix en un exercici de recentralització –com tot sembla indicar- suposarà una retallada més dels nostres recursos com a país, de les nostres competències i de la nostra llibertat. Això no ho podem permetre.

La sessió de control al govern espanyol a la cambra alta va transcórrer la setmana passada amb una certa tensió. Hi havia el president Rajoy responent a les preguntes de l’oposició. Va defensar el dèficit asimètric per a les comunitats autònomes. Bé, ara caldrà veure què acaben fent ell i Montoro…

Per part meva, vaig interpel·lar el ministre d’Economia, Luis de Guindos, al qual vaig exigir que corregís els objectius de dèficit i atorgués a Catalunya i a les comunitats autònomes un terç de la flexibilització del dèficit concedit per Europa a l’Estat. Amb aquesta redistribució, es deixarien de bloquejar les responsabilitats d’aquestes administracions.

També li vaig comentar que la descompensació excessiva entre ingressos i despeses ens condueix a uns endeutaments no sostenibles. I li vaig recordar que per al 2013 el dèficit conjunt per a les Administracions és del 6,3%; 5,1% per a l’Administració central, reduint-se en una sola dècima en els últims dos anys, mentre que el de les Comunitats Autònomes s’ha reduït des del 3,3% de 2011 a l’ 1,2% que el Govern pretén aplicar el 2013.

Al govern espanyol li agrada exigir austeritat a les altres administracions però és incapaç de gestionar el que li correspon. I així també li vaig dir, afegint-hi que aquesta situació no té lògica econòmica perquè mentre el país està lluitant contra la crisi el govern espanyol té com a principal prioritat la rescentralització de l’Estat.

Vaig seguir etzibant-li que la política econòmica del govern espanyol aplicada en l’últim any i mig no és l’adequada i, és més, està sent un desastre. Vaig exigir un canvi en les polítiques econòmiques del govern perquè la caiguda del PIB es triplica aquest any –respecte a les previsions de fa set mesos-, hi ha més d’un milió de noves persones a l’atur, la sortida de la crisi es retarda, no hi ha crèdit per a pimes, autònoms i famílies, la recapitalització financera manté interrogants i, mentrestant, el govern prioritza el seu programa ideològic.

Pla de Xoc Ocupació

Davant l’escandalosa xifra de 6,2 milions de persones a l’atur i la petició de paciència de Rajoy, vaig assenyalar que calia actuar i vaig proposar la creació d’un Pla de Xoc per a l’Ocupació.

També vaig reclamar l’ús del crèdit autoritzat per Europa per a recapitalitzar el sistema financer espanyol amb l’objectiu d’activar línies de finançament per a les pimes a través de l’ICO i les entitats controlades pel FROB.

A més, vaig deixar molt clara la necessitat de la participació de les comunitats autònomes en l’augment de la recaptació dels impostos per al 2012 i el 2013. No és possible que la totalitat de l’augment de la recaptació vagi a parar a les arques de l’Estat. La Generalitat ha de participar en el 50% dels majors ingressos que reporti l’alça de l’IVA i altres impostos en els quals participa.

En aquest sentit, vaig posar-li un exemple molt clarificador: el 2013, els funcionaris de la Generalitat no cobraran la paga doble, els de l’administració central sí. I és que no és admissible que els més de 4.000 milions que hauran de pagar de més els contribuents de Catalunya durant el 2013 por l’augment dels impostos vagin a les arques de l’Estat perquè aquest pugui pagar, per exemple, la paga doble dels seus funcionaris o perquè eviti fer ajustaments en defensa o en l’estructura administrativa estatal. En canvi, la Generalitat sí que haurà de fer una nova reducció de la seva despesa als centres educatius, als hospitals o en el pagament dels serveis socials que presta el tercer sector. I això no ho podem acceptar de cap de les maneres.

Vam acabar la setmana passada observant, atònits, com el Consell de Ministres aprovava el decret llei sobre les participacions preferents que permet aplicar la quitança a la totalitat dels tenedors de preferents. Així, vam comprovar, de nou, com una mala praxis bancària, com ha estat la comercialització de les preferents, és pagada pels petits estalviadors; i també vam veure com el govern espanyol ha tornat a girar l’esquena a les persones en un moment clau i difícil com el que estem vivint.

És una enorme injustícia que els petits estalviadors afectats per les preferents vegin com els estalvis de tota una vida els desapareixen d’un dia per l’altre per culpa de la mala fe dels bancs, que han jugat amb el desconeixement de les persones en els productes financers. Aquest és un dels fraus de major magnitud respecte a l’estalvi familiar que ha tingut lloc al nostre país. I el sentiment d’indefensió i indignació és creixent a mesura que passen els dies, i ja n’ha alertat l’alcalde de Mataró, Joan Mora, ciutat on hi ha molts afectats de l’antiga Caixa Laietana –ara Bankia-, quan aquest dilluns va advertir que aquest conflicte ha creat “un problema d’ordre públic” a la capital del Maresme on hi ha un ambient de “crispació enorme”.

Les participacions preferents són productes de risc elevat que, en un principi -anteriorment al 2003-, només s’oferien a grans inversors i no pas a petits estalviadors. A aquests darrers, se’ls van començar a oferir massivament aquest tipus de productes a mesura que la crisi econòmica s’accentuava i el sistema bancari necessitava reforçar la seva solvència. Aquí va començar l’engany: el petit minorista, que en el moment de signar les preferents va ser tractat com si fos un expert inversor sense ser-ho, ha descobert, tard, que va contractar un producte amb un risc molt superior al que creia i que se li va ser presentat com un tipus de dipòsit de termini fix per part d’aquell comercial de la seva entitat bancària de tota la vida en la qual tant confiava. En xifres, els bancs espanyols han emès 30.000 milions d’euros en preferents i, a Catalunya, hi ha 300.000 persones afectades, entre les quals hi ha moltes persones grans que buscaven la seguretat dels seus estalvis. A més en altres casos, persones amb demència i altres que van firmar l’ordre de compra amb la seva empremta digital. Amb l’allau de denúncies per estafa, arriba el segon engany: els clients de caixes, com ara Caixa Laietana, van ser pressionats perquè convertissin les preferents en accions bancàries, les de Bankia, sota el pretext que era la única via que garantiria els seus estalvis. Ara bé, aquest bescanvi de preferents en accions, que havia d’oferir seguretat als estalvis, ha resultat ser una estafa: Bankia ha acabat essent nacionalitzada i el valor de les seves accions s’ha vist reduït a un trist cèntim.

El reial decret del govern espanyol de divendres de la setmana passada, que dóna llum verda a aplicar la quitança a la totalitat dels titulars, no té en compte qui ha pogut haver estat flagrantment estafat per part de la seva entitat bancària amb la qual havia confiat durant tota la seva vida i qui no. No garanteix un procés d’arbitratge que pugui donar resposta als petits estalviadors, que veuen perillar els seus estalvis sense raó de ser. I, al mateix temps, aplica una quitança sagnant de fins al 61% de la seva inversió, tal i com va anunciar el Fons de Reestructuració Ordenada Bancària (FROB). Així, el govern espanyol torna a aplicar el que darrerament n’he anomenat “política sense ànima”, perquè deixa a l’estacada a les persones més vulnerables.

Hi ha polítics que entenem que la política només té raó de ser quan es posa al costat de les persones. I, sobretot, quan les persones pateixen i viuen immerses en situacions molt complicades. La nostra feina és ajudar-les a trobar respostes i solucions als seus problemes. Aquest és l’esperit, l’ànima, de la política; i aquí en rau el seu sentit.

La responsabilitat de la política i dels polítics és, ara, prendre mesures i posar-nos al costat de les persones que es troben en una situació d’absoluta indefensió. No hem de permetre que aquesta situació augmenti la desafecció i posi en qüestió les institucions polítiques del nostre país. Els polítics hem de demostrar que estem amb els més febles i que ens esforcem per a trobar solucions a la seva situació. Aquesta és la primera i màxima aspiració de tot Estat: ser útil a la seva ciutadania. Quan l’Estat no serveix a la seva gent, a què o a qui serveix?

Des de Convergència i Unió estem treballant perquè s’ampliï l’arbitratge per a recuperar la inversió en preferents. Fa unes setmanes, vam veure com el PP va tombar la moció que vam presentar des del nostre grup parlamentari al Senat, que jo mateix vaig defensar, perquè els afectats per les preferents que les haurien bescanviat a marxes forçades per a accions bancàries poguessin acollir-se a l’arbitratge. Malgrat aquest gerro d’aigua freda, properament des de CiU al Congrés es portarà a debat una Proposició No de Llei en la mateixa línia. El govern hauria de donar garanties als petits estalviadors perquè puguin accedir al procés d’arbitratge i recuperar el seu capital. Perquè ja n’hi ha prou que els contribuents hagin de pagar els errors dels bancs, que paguin justos per pecadors, i que es vegi com des de Madrid se’ls miren de reüll mentre segueixen recolzant als que els han enganyat. Per altra banda, també exigirem al govern espanyol l’exempció de les taxes judicials en aquells casos dels afectats que no es poden acollir a l’arbitratge. Finalment, lamentem l’estil que practica el govern espanyol d’anunciar reial decrets enlloc de tramitar projectes llei. En moments tan delicats com els actuals, la política ha de demostrar, més que mai, la seva sensibilitat. Esperem i desitgem que el govern espanyol prengui les mesures i decisions que facin justícia a persones i famílies que han sabut estalviar, i ara tot aquest esforç es pot perdre en bona part. Des de CiU, exigim aquestes mesures amb urgència i decisió. Que no paguin justos per pecadors!