El Govern tripartit, en la legislatura 2003-2006, va dir que promouria el Pla Pobresa Zero. El cert és que en aquells anys de bonança econòmica amb un Govern autoanomenat d’esquerres la pobresa a Catalunya va créixer. I també el cert és que d’aquell Pla, el tripartit només va fer el “Zero”, i la resta va quedar per fer.

En aquesta legislatura, el Govern ha aprovat el Pla d’Acció per a la Inclusió i Cohesió Social. Algú pot pensar doncs molt bé, no? Doncs el va aprovar el Tripartit aquest mes de setembre de 2010. Simplement vergonyós. En un moment de crisi econòmica i de creixement de la pobresa, el Tripartit ha estat incapaç de reaccionar amb rapidesa i impulsar mesures urgents i efectives. Ha parlat molt d’inclusió però ha fet ben poc! 

El Tripartit va dir que havia aconseguit un nou finançament de les finances de la Generalitat que va qualificar d’”estratosfèric”. Aquest nou finançament tan meravellós, segons el Tripartit, ha vingut acompanyat d’una retallada social sense precedents.

El Govern Tripartit diu que ha aconseguit complir el 90% del seu pla de Govern. Doncs jo em quedo esparverat. La fotografia d’avui de Catalunya és: un 18% d’atur, un 20% de persones en risc de pobresa (1 de cada 5 catalans i catalanes és pobre!!!), un 30% de fracàs escolar i  un 40% d’atur juvenil. Ja es veu l’èxit del Tripartit i del seu Pla de Govern. Pitjor impossible. Però segons ells, objectius acomplerts! Doncs, és claríssim: mal Govern i mal Pla.

Aquest diumenge se signa aquest Compromís de les entitats socials contra la pobresa. He vist anunciada la presència del Sr. Montilla. Desitjo que en dates pre-electorals actuï amb sentit institucional, cosa que no va fer fa pocs dies en la cloenda del Congrés de la Gent Gran de Catalunya. Durant la legislatura, cap reacció davant del creixement de la pobresa. Ara…sense comentaris.

Des de Convergència i Unió, participarem en aquest acte des del nostre compromís en la lluita contra la pobresa. Un dels eixos del nostre programa electoral dins del bloc de cohesió. Avui, aixecar Catalunya vol dir una lluita compromesa contra la pobresa.

És cert que les persones amb determinats graus de malaltia mental pateixen una estigmatització. Cal foragitar les pors, cal millorar la comprensió social de la problemàtica que afecta les persones amb trastorn mental i les seves famílies.

A Catalunya hi ha 77.009 persones amb una discapacitat derivada d’una malaltia mental (43.039 dones i 33.970 homes). D’aquesta xifra, pel que fa al grau de discapacitat hi ha 28.636 persones amb un grau de discapacitat del 33 al 64%, del 65 al 74 % hi ha 34.358 persones, i amb més de 75% de grau de discapacitat hi ha 14.015 persones al territori català.

Les malalties mentals requereixen una atenció molt tranversal i coordinada de sanitat, de serveis socials i també econòmica. Avui, treballar per les persones amb trastorn mental ha de voler dir apostar per la seva màxima autonomia personal. Un aspecte clau, sempre que sigui possible, ha de ser la integració laboral que és la que promou la millor integració social.

En l’apartat social, l’aplicació actual que s’està fent de la llei estatal “de la dependència” a les persones amb malaltia mental, que fa passar a tothom per un únic camí, creiem que s’ha de modificar posant atenció específica en funció de la situació individualitzada que es vol atendre. Cal un model català que diversifiqui l’aplicació distingint entre dependència per envelliment, discapacitat física,  malaltia mental,…amb una gestió ràpida i eficaç.

En la integració social de les persones amb trastorn mental hi tenen un paper destacat les famílies. Cal agrair la seva tasca i des de l’administració cal donar tot el suport que necessitin. Donar-los facilitats i suport, i no generar-los més problemes i inconvenients.

També cal agrair i felicitar a totes les associacions que treballen en aquest camp i als professionals compromesos en aquest àmbit, per la seva bona feina. Una felicitació especial per FECAFAMM, pel seu bon treball.

Cal que des de l’Administració es treballi amb tota la sana complicitat en favor de les persones amb malaltia mental,  amb aquestes persones,  les seves famílies, les associacions i la federació.

Sense por tots contra l’estigma!!!!

En Celdoni em va contestar el meu correu on li comunicava que no hi podria ser. Això m’ha portat avui a buscar alguns poemes d’aquells que et porten molts i bons records. Sempre m’ha agradat molt com recita la poesia en Celdoni Fonoll, bon amic. Ens vàrem conèixer fa molts anys en un aplec al Pi de les Tres Branques. Ja ha plogut molt d’aquell dia. Ell  ho recordava en un llibre publicat el 2007, “Arbres dels nostres paisatges“, quan em dedica el poema “Pi roig 2″, precisament recordant aquest Aplec en el que vàrem coincidir.

PI ROIG 2

Berguedà, Patum,

Castellar del Riu,

Pi de les Tres Branques,

el Pla de Campllong.

Pi roig europeu,

símbol nacional

d’una terra bella,

de boscos i mar.

que encara batega

malgrat el ponent

que fa segles bufa

contra arbres i gent.

En aquell aplec catalanista, en Celdoni va recitar un poema de Jordi Bilbeny que el tinc molt present. És aquest:

NOSALTRES BAIXAREM DE LES MUNTANYES

Nosaltres baixarem de les muntanyes

amb teies a les mans i una veu clara

i un càntic de dolçaines i d’espases.

I a cada pas que dem, una falguera

coronarà de verd la caminada.

Nosaltres baixarem de les muntanyes

amb ulls adelerats i amb les genives

enceses de desig i d’argelaga.

I cridarem tothom perquè enarbori

banderes i estendards i pedregades.

Nosaltres baixarem de les muntanyes

i al fons de cada crit hi haurà granada

la llengua i la saviesa dels besavis.

Retornarem la porta a cada casa,

l’eixida i el jardí i també el coratge.

Nosaltres baixarem de les muntanyes

per dir qui ens pren el nom i la paraula,

qui ens escarcella el gest a mans besades.

Qui ens assassina el goig amb mossegades

i qui ens aixafa el rostre a cops d’Espanya.

Nosaltres baixarem de les muntanyes

com l’aigua que davalla les cascades

amb remoreig de corns i enuig de gralles.

Durem la llum dels cims, dels almogàvers,

la llum de les magnòlies i dels àlbers.

Nosaltres baixarem de les muntanyes

amb salabror a la pell i marinada

al cor i al sexe ardent i a les espatlles.

I no ens aturarem ni en la ceguesa,

ni en el turment, ni en la desesperança.

Nosaltres baixarem de les muntanyes

aquest abril, aquest setembre. Ara.

I a cada noia hi naixerà una pàtria

i un tros d’independència agosarada.

Nosaltres baixarem de les muntanyes.

La veu i la força expressiva d’en Celdoni dóna una intensitat especial a aquest poema. Tinc ben present la seva veu ressonant pel Pla de Campllong. També recordo quan el va recitar a Vallirana, en un acte de lliurament del Premis “Josep M. López Picó”.

Al final dels anys vuitanta, vàrem proposar al Celdoni que escrivís uns poemes per explicar com era, en aquells moments, Vallirana. El seu text il·lustrat amb dibuixos de la, també bona amiga, Pilarin Bayés va servir per donar la benvinguda a les persones que s’empadronaven al municipi de Vallirana (Baix Llobregat) durant aquells anys. En el seu llibre “60 Ocells-comuns i rars i de noms singulars” (2002), em dedica el poema Francolí, com a “valliranenc que em va empènyer a escriure versos”.

FRANCOLÍ

El teu nom

rioler

va lligat

als grans reis

catalans

que et van dur

d’orient

tot salpant

per la mar

amb bon vent.

-Eren, ai!,

altres temps:

terra lliure,

llengua viva,

país fort.-

Pro, eixerit

francolí,

si hi vas ser,

no ets aquí.

El teu cant

l’extingí,

llargs anys ha,

el poc juí

dels humans

rapinyers.

Ara algú

fa un intent

de tornar-te

als paratges

que d’antic

habitaves,

i on sols queda

el record

rioler

del teu nom.

Tornaràs,

francolí?

Potser no,

potser sí.

Tot llegint poemes, he gaudit dels textos ben acompanyats de bons records i recordant bons amics. En Celdoni, des de fa molts anys, és un bon amic!

L’assistent personal de la Marta ha d’anar resituant-la a la seva cadira de rodes. Quan s’expressa es mou tant, ho fa amb tot el cos. Tota la Marta transmet capacitat de superació. La Marta és una persona discapacitada, amb gran dependència. La Marta va anar a l’escola ordinària amb el suport d’una vetlladora. Avui té una assistent personal a través de l’entitat que ha participat des de molt petita, APINDEP (integració de persones amb discapacitat) de Santa Eulàlia de Ronçana, i també de la Federació ECOM i la Fundació Autònoma solidària.

Dijous em vaig retrobar amb el Sergi i em va saludar amb molt d’entusiasme quan em va veure. El Sergi treballa a APINGOS, un altre línia de treball d’APINDEP, on es fa rentat i perruqueria de gossos. Amb quina cura renta els gossos el Sergi. En Sergi és una persona amb una discapacitat física i psíquica.

Dijous, també vaig conèixer el Joan. Una de les seves grans il·lusions era aconseguir el títol de monitor d’educació en el temps lliure. fa un temps va complir aquest objectiu. Em va ensenyar els seus muntatges audiovisuals sobre les activitats d’APINDEP. En Joan és una persona amb discapacitat.

Dijous vaig ser a Santa Eulàlia de Ronçana visitant les activitats i les instal·lacions d’APINDEP. Uns pares i mares que juntament amb els seus fills i filles han decidit que, malgrat tots els malgrats, cal construir una societat d’igualtat d’oportunitats. Aquestes famílies hi han posat i hi posen cada dia tot. Ara estan construint un nou equipament que donarà més oportunitats a les persones amb discapacitat. Un gran equipament amb una ubicació i un disseny molt ben trobats. La Mercè, mare del Sergi i una de les ànimes d’APINDEP, m’ho explicava amb emoció; tanta que se li va escapar una llàgrima. Una llàgrima que vàrem compartir perquè expressava tots els sentiments que es barregen en tot el que està fent amb altres famílies des d’APINDEP.

Dijous vaig visitar APINDEP. Vaig retrobar-me amb persones conegudes que ja sabia del seu compromís. Vaig conèixer a altres persones que lluiten com a mares i pares pels seus fills. Vaig conèixer persones que des de la seva discapacitat lluiten per la seva vida autònoma. Vaig conèixer la Marta.

Dijous, una vegada més, malgrat les dificultats del moment, vaig sentir la joia de servir a les persones des del compromís polític. Quina grandesa té la política quan s’entén com a servei. Aquest és un gran valor de la política, per mi el decisiu.

Conèixer la Marta, el Sergi, el Joan,…. em fa dir: Enhorabona APINDEP!