En els debats parlamentaris sobre política familiar, tot sovint es comenta la “violència econòmica masclista” que es produeix quan un home no paga la corresponent pensió compensatòria o d’aliments als seus fills i filles i a la seva ex-parella.

Per aquestes situacions, la Llei de suport a les famílies, aprovada l’any 2003 i que va entrar en vigor el gener del 2004, disposa la creació d’un Fons de Garantia per fer front a aquest impagament de pensions en cas de separació o divorci. En sis anys de Govern tripartit, han estat incapaços de posar en marxa administrativament aquest Fons. Al pressupost de l’any passat hi havia una partida prevista de 10 milions d’euros que no es van executar. Entretant, moltes famílies han estat patint aquesta situació de violència econòmica, passant situacions de gran dificultat.

Les lleis qui primer les ha de complir són els Governs. És el primer exemple cap a la ciutadania. Les lleis donen drets i deures. En aquest cas, el Fons de Garantia dóna un dret de protecció a les famílies i al Govern el deure de crear-lo i gestionar-lo. Doncs en sis anys no ho han fet. Després s’omplen la boca de política social i familiar.

Doncs, amb tot el respecte institucional, quan un Govern actua així exerceix una “violència econòmica institucional” cap a la seva ciutadania, cap a les famílies que estan passant per una mala situació. És la mateixa definició aplicada en un cas i en un altre. El Fons no és un acte graciable, és un dret de les famílies reconegut per Llei del nostre Parlament. Un dret que vàrem reconèixer de forma pionera a l’Estat espanyol, però que ara tothom ens està passant al davant.

A hores d’ara, a més a més, moltes famílies amb infants a càrrec encara no han cobrat els ajuts de l’any passat. En un moment de crisi el Tripartit dóna l’esquena a les famílies. No creuen en les famílies. No tenen política de suport a les famílies!

Cal un nou Govern que respecti la nostra legislació. Cal un Govern que no provoqui aquesta violència econòmica institucional. Cal un nou Govern que faci de la política social, no la seva raó de parlar, sinó una de les seves raons de ser i  de fer.