El proppassat dimarts, a la Comissió de Benestar i Immigració del Parlament de Catalunya, vàrem tenir durant tot el dia les darreres compareixences sobre el projecte de “Llei dels drets i les oportunitats de la infància i l’adolescència“. Entitats, professionals i experts de diferents àmbits varen exposar les seves opinions sobre aquest projecte. Cal agrair que moltes entitats i experts varen fer propostes concretes d’esmenes per ajudar a la ponència parlamentària que ha d’elaborar un dictamen per al Ple del Parlament.

Catalunya té una bona legislació sobre infància. Ara cal refondre-la, actualitzar-la i millorar-la per això aquesta Llei forma part dels compromisos de CiU d’aquesta legislatura. D’aquí també la voluntat que vaig expressar, en el seu debat a la totalitat celebrat en el Parlament, de consensuar aquest text legislatiu.

No podré comentar totes les aportacions fetes sobre aquesta llei. En començar aquest text,  he posat un enllaç amb la tramitació parlamentària per poder consultar tots els tràmits i aportacions fetes. De tota manera, en vull destacar algunes d’aquesta darrera sessió:

*En Jordi Cots ens va parlar, entre d’altres temes, de l’aplicació de la Convenció des Drets dels Infants, que calia no oblidar les dimensions espiritual i ètica de la infància. També va destacar que calia reforçar el paper de l’Adjunt al Síndic de Greuges. Va recordar que el Cos de Mossos d’Esquadra havia tingut un grup especial dedicat a la infància i que calia recuperar-lo.

*El Casal dels Infants del Raval va aportar un document molt complert amb propostes de text alternatiu i la seva justificació en temes tan importants com: la pobresa infantil, el paper de les entitats socials, la prevenció dels abusos sexuals, la prevenció en l’àmbit familiar, la funció inspectora de la Generalitat,…  Les aportacions del Casal ens porten a una Llei més valenta i compromesa amb la infància. Un apartat està dedicat a “quan l’administració no respon”. El Síndic de Greuges va denunciar en el seu informe especial la llista d’espera existent per ingressar en un centre residencial d’acció educativa (CRAE). Aquí cal un pacte polític per comprometre l’actuació ràpida i eficaç de l’administració.

*En Jaume Funes va reclamar que el nou text introduís noves mirades, evidentment en primer lloc, la perspectiva d’infància i també la de l’adolescència. També, com altres, va reclamar la creació d’un Síndic específic d’Infància amb un argument molt clar “per donar la veu a qui no té veu”. A més, cal segons Funes (també ho va dir en Xavier Bonal, en la sessió anterior) a més del treball de recuperació de l’infant, un treball de recuperació de la seva família. Va explicar el que li va dir un nen en un centre: “he vingut a aquest centre perquè estan arreglant casa meva“.

*La Fundació Pere Tarrés i la Fundació Catalana de l’Esplai van demanar que es tingués en compte el paper de l’educació en el lleure en la tasca de prevenció. Cal donar valor al que aporten els centres d’esplai, entre moltes altres consideracions.

El nostre compromís personal i polític amb la infància comença amb les famílies com element de transmissió de valors, d’educació de creixement, de qualitat humana,… En retornar a la prevenció, que és la gran oblidada. En donar més veu i participació a la infància a través d’un Consell de la Infància, també en el Parlament creant una Comissió específica d’Infància i amb una Sindicatura on prengui més protagonisme encara la defensa dels Drets dels Infants. Cal prioritzar l’acolliment familiar i redimensionar els centres d’infància. Cal una política que abraci globalment la infància.

Fer una opció decidida i compromesa per la infància és fer una opció per un futur millor. És una bona inversió pel futur de Catalunya. Des de CiU volem una nova Llei d’Infància, però que sigui més valenta i més compromesa. Ho aconseguirem per als infants i les seves famílies!

Aquest divendres passat, vàrem visitar amb l’Artur Mas “Cuina Justa“, ubicada a Sant Boi de Llobregat (Baix Llobregat) i promoguda per la Fundació Cassià Just. Cuina Justa es defineix com una “empresa solidària, sostenible i sense ànim de lucre”.

Només passar la porta, després de saludar els seus directius, ens ve a trobar el Marc, un noi d’uns 25 anys. Ens saluda amb molta cordialitat i ens acompanya durant una part de la visita. Ens explica la seva feina, la dels seus companys i ens diu que està content perquè “jo sóc discapacitat, aquí m’han donat feina, aquí treballo i guanyo diners”. Amb quina naturalitat i amb quina joia ens ho va dir. Quin goig sentir-lo, també!

Cuina Justa va néixer el 1994, prepara menjar d’alta qualitat (4.000 menjars diaris), té uns 200 treballadors i mesuren els resultats en dues dimensions irrenunciables: l’econòmica i l’ètica. Volen una empresa generadora de “qualitat i excel·lència humana”, per això conjuminen: qualitat en les persones, una marca solidària i qualitat en els productes. A més, i no és un tema menor, l’empresa és sostenible econòmicament.

98 persones de la seva plantilla laboral són persones “especialment fràgils”, amb fragilitats mentals i/o risc d’exclusió social. Amb quina estima i delicadesa, l’equip directiu de Cuina Justa, parla dels seus treballadors i treballadores. Aquest treball de qualitat humana també es fonamenta en la cultura de l’esforç, en considerar que “tots són treballadors” i tots orientats a obtenir uns resultats. Em va agradar aquesta definició de persones especialment fràgils. Tots tenim les nostres fragilitats.

És una manera excel·lent de treballar per l’autonomia de les persones amb discapacitat intel·lectual, amb malatia mental, en risc d’exclusió,…. Van parlar d’igualtat d’oportunitats, de promoció personal, d’esforç, de treball, de resultats,…no de dependència.

Més tard, a Sant Vicenç dels Horts, vàrem visitar la Fundació Iris. Una entitat dedicada a les persones amb dicapacitat intel·lectual amb diferents serveis i activitats: escola, centre ocupacional, centre especial de treball (bugaderia, jardineria, manipulats,….) i ara estan construint uns habitatges tutelats. Aquesta Fundació abraça el cicle vital  de la persona i també ho fa orientada a l’autonomia personal. Idèntica sensibilitat cap a les persones més fràgils!

A la nit, pensant en aquestes visites em vaig dir: a la nostra nació davant de les fragilitats, tenim unes persones i un teixit associatiu amb una gran fortalesa i capacitat de reacció. Aquesta és la millor garantia per seguir fent un país de qualitat humana.

La meva sincera enhorabona a Fundació Cassià Just i a Fundació Iris!

En els darrers temps es parla molt de dependència en l’àmbit de la política social. El gran desplegament propagandístic de la llei estatal, popularitzada amb el nom de “llei de la dependència”, segur que en té bona part de responsabilitat. Crec que la utilització d’aquest terme està ennuvolant la finalitat de les polítiques socials, dels mateixos serveis socials. S’atenen situacions de dependència, però la finalitat és oferir autonomia personal o vida independent, fins allà on sigui possible.

La mateixa aplicació i gestió de la “llei estatal de la dependència” a Catalunya per part del Govern tripartit està conduint a un estancament de la promoció de l’autonomia personal: pràticament un 70% de les resolucions són prestacions econòmiques (xecs) enlloc d’oferir directament serveis (només el 30%). Ara ja sabem quina és la política del tripartit en serveis socials, una política de xecs, de prestacions econòmiques. Quan el que cal és oferir serveis i només oferir la prestació econòmica quan aquesta és la millor opció per a l’autonomia de la persona atesa. Si s’aplica així, la prestació econòmica esdevindrà excepcional.

Quin remei té aquesta situació? Doncs desplegar prioritàriament la Llei de Serveis Socials aprovada per unanimitat en el Parlament de Catalunya i dins d’aquesta, aplicar la Llei estatal. La Llei de Serveis Socials té una Cartera de serveis socials molt més amplia que la llei estatal i per això, permet fer un autèntic Pla Individual d’Atenció (PIA) que doni resposta a la situació de cadascú. El Tripartit ha quedat enlluernat i bloquejat per la “llei estatal de la dependència” i ha oblidat quina és la prioritat de la política social: la informació, la prevenció, l’atenció,…i sempre per donar la màxima autonomia possible a cada persona que es troba en situació de necessitat i/o dependència.

Cal donar instruments, per a l’autonomia personal i per a viure amb tota la dignitat, a totes les persones i en les diverses situacions:

• *a un infant atès a través d’una família acollidora o d’un centre residencial d’acció educativa.
• *a una dona víctima de la violència masclista atesa en un centre.
• *a una persona pensionista no contributiva o a una persona amb una pensió baixa de viduïtat amb una prestació social de caràcter econòmic.
• *a una persona gran que viu sola amb servei de teleassistència i atenció domiciliària.
• *a un jove amb discapacitat intel·lectual que treballa en un centre especial de treball.
• *a una persona amb discapacitat física atesa per un assistent personal.
• *a una persona amb malaltia mental atesa en un centre residencial.
• *a una persona amb discapacitat sensorial que rep una ajuda tècnica (per exemple, audífon)
• …i un llarg etcètera.

Per això cal un canvi en la priorització i l’aplicació de les polítiques socials. Un nou Govern que posi per davant les persones. Cada realitat personal. Cada realitat familiar. Un Govern que faci de l’atenció, de la prevenció, de la informació, de l’autonomia personal,… en definitiva de la política social, la seva prioritat.

Cal un Govern que sàpiga escoltar i que sàpiga respondre. Un Govern sensible als problemes de la gent, proper i accessible. Aquest és el nou Govern pel que estem treballant i que esperem que sigui una realitat ben aviat.