Bé encara queden 10 messos per endavant, la qüestió és clara

Felicitats

La relació intensa de estima, respecta i comunicació dins la familia, enforteix el nucli a l’hora dels entrebancs.I un dels més complicats per les joves parelles és, com molt bé saps, la conciliació, familia-feina.
El tripartit el preocupa molt l’estética dels projectes i molt poc la realitat dels resultats.

No veig actualment, i menys en la situació econòmica present, gaire voluntat ni gaire convenciment per les parts que tenen “poder de persuassió”, d’avançar en aquest aspecte. Ara la culpa de tot la te la Crisi, i s’eludeixen responsabilitats. Ara de conciliació ja no en parla pràcticament ningú.

A moltes persones, molts professionals, moltes famílies, el que més ens cal no són subsidis, ni ajudes, ……., que d’altra banda s’haurien de preservar per aquelles famílies en situacions més dificultoses, que no poden, per elles mateixes, sortir-se’n sense ajuda i que potser no han tingut oportunitats per formar-se, tenen alguna malaltia o disminució, o una situació social que els condiciona desfavorablement o realment els impedeix poder-se’n sortir per elles mateixes sense ajuda.

Alguns hem tingut les oportunitats i les hem aprofitat amb el nostre esforç per formar-nos, per accedir al món professional, …..però un cop allà ens han deixat ben clar que l’èxit professional no era massa compatible amb la vida personal i menys encara amb la vida familiar responsable: “Has de triar”.

La gent que té el poder de marcar les polítiques a les empreses, si hi són, ara com ara, no és precisament perquè tenen una alta sensibilitat en aquests aspectes, siguem realistes. Estan en aquests llocs perquè saben tirar endavant les empreses, saben trobar les millors rendibilitats, fer les seves empreses competitives o aguantar el temporal en èpoques econòmicament difícils. En el paradigma actual és així i ens enganyarem si volem convèncer aquets directius, amb bones paraules i declaracions de bones intencions, sobre que han de treballar en pro de la conciliació entre la vida personal i la vida professional. Si algún es deixa convèncer, durarà quatre dies en el seu càrrec, i estarem pitjor que estàvem, perquè haurà servit d’exemple per als altres, d’allò que no s’ha de fer si vols mantenir el càrrec.

Mentre no es marquin, realment avantatges significatius (i amb això vull dir bàsicament econòmics, que contribueixin a la seva rendibilitat i competitivitat) a les empreses que de veritat apliquin mesures de conciliació per als professionals (homes i dones) que hi treballen crec, des de la meva modesta manera de veure, que no hi haurà un canvi de tendència en aquest aspecte.

I aquestes mesures no han de ser aplicables solament a les secretàries, les administratives o als auxiliars, això solament contribueix a augmentar les diferències i a donar més oportuniats professionals als que renuncien “voluntàriament” a les seves famílies.
Les mesures persuassives han de ser especialment incentivades i interessants per a les empreses si s’apliquen també per aquells càrrecs directius i de responsabilitat. Solament així quallarà en les organitzacions i empreses de forma justa i efectiva que els professionals no hagin de renunciar a la seva família.

No confio en que es pugui avançar en aquest aspecte si no és en positiu. No es tracta de castigar a l’empresa que no ho faci. Sempre es trobarà la forma de “fer trampes” i fer veure que “es cumpleix”. Segons la meva modesta opinió es tracta de premiar significativament a l’empresa que ho faci, que ho apliqui i que s’ho cregui. No premiar solament amb medalles ni reconeixements que no els fan bullir l’olla, premiar amb avantatges econòmiques clares per a elles. Primer probablement ho faran basant-se en aquestes avantatges econòmiques, i potser sense massa convenciment real, però d’aquesta manera atraurà als millors professionals sensibles a aquests aspectes i acabarà produint-se un canvi cultural de l’organització, incloent aquells càrrecs directius i de responsabilitat de decisió.

Atrauran els millors professionals en les seves disciplines i també els més sensibles a ser al màxim de productius i eficients a la feina, de fer els horaris més raonables, de deixar-se de cafès i converses de passadís improductives. Hi voldran treballar aquells que els agrada anar a les reunions puntualment, amb els temes preparats i enllestir-les a l’hora prevista, sense entrar, en el temps de les reunions i de la presa de decisions, en discussions estèrils, basades en suposicions, elucubracions i sense dades objectives preparades.

Voldran pertànyer a aquestes organitzacions, els que volen evitar el “quedar-se a la feina” perquè està ben vist pels alts directius marxar l’últim i fer veure que es teballa molt perquè s’està molta estona a la feina (encara que sigui “de cos present”), …….i així, sigui dit de pas, quan s’arriba a casa ja estan ens nens banyats, sopats, amb els deures fets (o no !!!), i a punt d’anar a dormir. I ja ha passat el temps per aquell moment especial i tant educatiu del conte (amb els comentaris pertinents afegits segons el dia) d’abans d’anar a dormir per als més petits, o d’aquella potser petita conversa o cop de mà en el problema de mates per als més grans o el moment d’escoltar a la parella.

És clar que per a fer el comentari pertinent al conte dels petits, en l’ajuda als deures dels més grans, o en la conversa amb la parella, s’hi ha d’haver estat, ……per educar, per compartir “s’hi ha de ser”, i no val arribar, fastiguejats, quan ja van en pijama, i ja està (o no!!!) la feina feta.

Alguns trien prioritzar la família, està bé. No volen dimitir de responsabilitats com a pares i mares, com a fills de pares que cada vegada són més grans, i com a parelles. Renuncien al que s’enten com a èxit en la carrera professional. Personalment però, crec que el país no es pot permetre desaprofitar el talent, l’esforç i la inversió que s’ha fet en la formació d’aquestes persones que voluntariament s’aparten de la primera línea professional, i que deixaran de fer el seu servei a la societat, a les empreses i al país. S’ha de ser valent per a fer aquesta renúncia i, a més, és una tria que deixa un cert regust amarg, de pèrdua, de frustració, de fracàs. I potser caldrà anar a demanar alguna de les ajudes econòmiques, que el govern s’hagués pogut estalviar quan a sobre ha perdut un bon professional. Això no és salut per a la nostra societat.

Altres trien la seva professió. També està bé. Potser hi haurà èxit professional, reconeixement econòmic i de prestigi social. Caldrà veure però les renúncies personals i familiars a les que s’hauran vist obligats i el preu personal i col.lectiu en fracassos familiars, de parelles, de fracàs escolar, de baixa natalitat, de malalties professionals, ……. que a més de causar estralls en les persones i famílies, costaran també recursos econòmics al país. I el que encara és pitjor, hipotecaran el futur de les generacions futures. Ho acabaran pagant els fills dels pares i mares absents, amb la clau de casa penjada al coll (o enganxada amb un mosquetó als pantalons) perquè no la perdin, educats essencialment per la televisió vista en solitari amb el berenar de pastisseria industrial a la mà, videojocs a tothora jugats en solitari, hores d’internet sense acompanyament, activitats extraescolars excessives, deures sense fer, cangurs que, ja que hi són, han de fer les feines de casa en economia submergida, “a més d’estar pels nanos”, o bé avis que, tot i molt contents, potser han de fer més del que caldria, o del que poden. (I veurem què passa quan aquests avis ja no puguin cuidar a ningú, i se’ls hagi de cuidar a ells, ….). Tampoc em sembla que això auguri un bon futur per a la gent, la nostra societat i per al nostre país.

No m’agrada ser pessimista. No val solament criticar, és molt fàcil. Sóc positiva, m’agrada buscar i proposar solucions. Solament una actitud ferma i responsable dels que tenen el poder de persuassió podrà proposar solucions d’equilibri, propostes en positiu, atractives de veritat per a les empreses i professionals. Tots hi han de guanyar. Propostes que permetran trobar l’equilibri a les persones (recordeu l’eslògan que deia alguna cosa com ara “Catalunya primer, i a Catalunya primer les persones”).

Per fer que les empreses s’hi apuntin, cal presentar propostes atractives per a elles per afavorir els professionals en pro de l’equilibri entre la feina i la família. Per a tots els professionals, des dels menys qualificats fins als directius. Els professionals són persones, i seran millors professionals els que tinguin una vida personal més plena. I com més professionals d’aquesta mena hi hagi en càrrecs de responsabilitat i amb poder de decisió, més aviat això s’instaurarà en la manera de fer de les empreses.

Per a tenir un país amb una societat sana calen persones equilibrades, que puguin estar professionalment satisfetes i no per això haver de dimitir de les seves responsabilitats en la família.

Actualment cal parlar encara de conciliació perquè encara hi ha conflicte, i malauradament, ara, resoldre aquest conflicte no està a la llista de prioritats, dels que tenen “poder de persuassió”.

Però cal tenir present que resoldre aquest conflicte pot ajudar a sortir d’aquesta crisi i a establir una nova i millor situació. Cal apostar per entrar en un cercle virtuós on aconseguir situacions d’equilibri per a les persones en les seves facetes personal, familiar i professional que afavoreixi a aquestes propies persones, les seves famílies i el seu entorn social més proper, també a les empreses i organitzacions que les contractin per a desenvolupar de forma plena i positiva la seva tasca professional, on aquests professionals s’hi comprometran, que acabarà revertint en èxit i benefici empresarial, i com a conseqüència última en millorar la societat i del país.

Vull creure que hi ha gent i voluntat de tirar tot això endavant !!!.