En els darrers temps es parla molt de dependència en l’àmbit de la política social. El gran desplegament propagandístic de la llei estatal, popularitzada amb el nom de “llei de la dependència”, segur que en té bona part de responsabilitat. Crec que la utilització d’aquest terme està ennuvolant la finalitat de les polítiques socials, dels mateixos serveis socials. S’atenen situacions de dependència, però la finalitat és oferir autonomia personal o vida independent, fins allà on sigui possible.
La mateixa aplicació i gestió de la “llei estatal de la dependència” a Catalunya per part del Govern tripartit està conduint a un estancament de la promoció de l’autonomia personal: pràticament un 70% de les resolucions són prestacions econòmiques (xecs) enlloc d’oferir directament serveis (només el 30%). Ara ja sabem quina és la política del tripartit en serveis socials, una política de xecs, de prestacions econòmiques. Quan el que cal és oferir serveis i només oferir la prestació econòmica quan aquesta és la millor opció per a l’autonomia de la persona atesa. Si s’aplica així, la prestació econòmica esdevindrà excepcional.
Quin remei té aquesta situació? Doncs desplegar prioritàriament la Llei de Serveis Socials aprovada per unanimitat en el Parlament de Catalunya i dins d’aquesta, aplicar la Llei estatal. La Llei de Serveis Socials té una Cartera de serveis socials molt més amplia que la llei estatal i per això, permet fer un autèntic Pla Individual d’Atenció (PIA) que doni resposta a la situació de cadascú. El Tripartit ha quedat enlluernat i bloquejat per la “llei estatal de la dependència” i ha oblidat quina és la prioritat de la política social: la informació, la prevenció, l’atenció,…i sempre per donar la màxima autonomia possible a cada persona que es troba en situació de necessitat i/o dependència.
Cal donar instruments, per a l’autonomia personal i per a viure amb tota la dignitat, a totes les persones i en les diverses situacions:
-
*a un infant atès a través d’una família acollidora o d’un centre residencial d’acció educativa.
-
*a una dona víctima de la violència masclista atesa en un centre.
-
*a una persona pensionista no contributiva o a una persona amb una pensió baixa de viduïtat amb una prestació social de caràcter econòmic.
-
*a una persona gran que viu sola amb servei de teleassistència i atenció domiciliària.
-
*a un jove amb discapacitat intel·lectual que treballa en un centre especial de treball.
-
*a una persona amb discapacitat física atesa per un assistent personal.
-
*a una persona amb malaltia mental atesa en un centre residencial.
-
*a una persona amb discapacitat sensorial que rep una ajuda tècnica (per exemple, audífon)
-
…i un llarg etcètera.
Per això cal un canvi en la priorització i l’aplicació de les polítiques socials. Un nou Govern que posi per davant les persones. Cada realitat personal. Cada realitat familiar. Un Govern que faci de l’atenció, de la prevenció, de la informació, de l’autonomia personal,… en definitiva de la política social, la seva prioritat.
Cal un Govern que sàpiga escoltar i que sàpiga respondre. Un Govern sensible als problemes de la gent, proper i accessible. Aquest és el nou Govern pel que estem treballant i que esperem que sigui una realitat ben aviat.
Gener 10th, 2010 at 5:28 pm
Hola Josep Lluís,
Seguint el fil del teu comentari, crec que els plans individualitzats, que podrien ésser seguits per assistents socials o metges de capçalera a falta dels primers dels dels CAP’s farien més adequades les ajudes en cada cas.
Un xec no és una solució, com sempre és la més ràpida i la més fàcil, i la que dóna més resultats electorals.
La realitat però n’és una altra, almenys des del meu punt de vista. No és pot dir a una persona de més de 90 anys que ha d’esperar 2 anys a que s’estudiï el seu cas. Cal accelerar l’estudi de cada cas per a donar-ne una solució.
El tema de la independència, que comentes és molt important tant per les persones que necessiten suport com per les seves famílies en cas de tenir-ne. Per exemple, per la gent gran crec que els pisos tutelats són una opció molt bona per a què puguin mantenir la seva autonomia. En la mateixa línia, podría ser una xarxa col·laborativa o de suport per a joves amb discapacitats físiques o psíquiques (segons el grau) que puguéssin emancipar-se i adquirir una certa independència dels seus progénitors.
Els recursos, per a tot això, suposo que és el més complicat, tot i que potser millorant la gestió dels recursos actuals ja es podria fer molta cosa.
Salutacions
IMMA
Gener 10th, 2010 at 9:23 pm
Benvolgut Josep Lluis,
Com a persona treballant en el SAD des de fa anys puc dir que fa temps que s’está patint i molt. A partir de l’aprovació de la llei de la Dependència o per alguns de la Promoció de l’Autonomia personal varem començar un calvari que no té fi.( parlo des dels professionals) El fet de que a la mateixa llei la pogem anomenar de dues maneres diferents ja ens porta a confusió i a que segons els interessos se la interpreti d’una manera o d’una altra.Dòna la impresió de que amb aquesta llei s’ha descobert el Servei d’Ajuda domiciliària quan a Catalunya existeix des dels primers ajuntaments democràtics en els anys 80. La linea entre un servei domèstic i un servei professional és fina, però la diferència és notable. Amb l’actual sistema penso que s’está promoguent més el domèstic que el professional Penseu que el personal de l’atenció directa ha d’anar a complir unes tasques concretes al marge del que passi en aquella casa o bé cal tenir en compte l’entorn i la influencia que aquest té sobre el benestar de la persona? Crec que parlem de mòdels diferents.
Estic bastant d’acord amb l’Imma quan diu que millorant la gestió dels recursos actuals ja es podria fer molta cosa.
Salutacions cordials
MARIA
Gener 11th, 2010 at 12:32 am
Josep Lluís, endarrerir tan com sigui possible la pèrdua
d’autononía de les persones,és molt necessari, perquè això ajuda a la acceptació serena de la propia realitat.
Només una política social que no generalitzi les ajudes i distribuexi recursos segons cada necessitat, és el que trobo més coherent. De vegades un xec no soluciona el que si ho fa saber de l’existencia d’uns bons serveis i arribar a ells amb la màxima celeritat.
Gener 11th, 2010 at 4:22 pm
Hola Josep Lluís, és molt acertat el teu escrit , però pensa que aquesta pobresa pel que fa a l`aplicació de la LLei de la Dependència,la Conselleria de de la Sra. Capdevila ho porta a terme en tots els àmbits d`atenció a les persones no prioritzen l`atenció, prevenció i la independència en tots aquells casos, com per exemple la gent gran. Per molts del col.lectius és molt important ajudar-los a ésser independents, ( dona maltractada,didminuïts ets), però per la Conselleria és més important assegurar-se els vots a través dels xecs que no tant la situació i necessitats de les persones. Cal fer tot el possible per canviar-ho.
Gener 11th, 2010 at 9:58 pm
Quan la dona depenia del sou del marit, no tenia dret a vot. Quan a una persona se li ofereix un servei residencial, també perd el dret al vot.
Parlar de vida independent és parlar de justicia social, de drets i de ciutadania. Això només serà possible amb prestacions ecnòmiques directes a les persones. El pagament directe i la Renda Bàsica són claus en la consecució dels drets socials.
L’assistència personal, per exemple, no és un servei, és un suport emancipador que requereix de contractes i sous, que es paguen amb les prestacions econòmiques directes.
Hi havem persones, moltes, que volem deixar de ser considerades pacients i usuàries de serveis esecials i volem ser caps de les nostres vides, a les nostres comunitats, amb els suports humans i tecnològics necessaris i propis.
No és coherent, ni sincer parlar d’autonomia personal, si no parlem primer de tot de justicia social i si no pactem definicions clares i concises dels conceptes discursius que utilitzen amb tanta màniga ampla.
Gener 12th, 2010 at 12:45 am
Marga, molt d’acord amb el que dius. La prestació econòmica vinculada a assistent personal ofereix autonomia personal o “vida independent”. Però és normal que mentre el tripartit ha resolt 63.053 cuidadors familiars només ha resolt 24 assistents personal a tot Catalunya a data 23 de desembre de 2009? Simplement NO!
Endavant amb la vostra lluita, Marga!!!
Gener 22nd, 2010 at 1:06 pm
Hola Josep Lluís Sobre la participació de les vídues…per una nova Llei de ciutadania s’ha de
tenir en conte la diversitat de les vídues les seves necessitats diferenciades com a dones en exclusió social. S’han de visualitzar les desigualtats o fins i tot d’incorporar, les clàusules socials en el procés de alitació.
Avui ens arriba molta informació de totes bandes, però ens comuniquem realment? Com podem construir ponts de diàleg? Compartir, acollir, ser reconegudes. Els col•lectius de vídues hem de poder exercir la nostra acció conjunta i coordinada per reclamar aquestes condicions precisament actuant en defensa dels drets de les vídues, fent de advocadesses, per les més vulnerables. La proximitat que perseguim, la millora de la nostra qualitat de vida i la resolució de problemàtiques junt amb les dificultats ja siguin estructurals o conjunturals, que s’han iniciat al llarg de la nostra historia, unes iniciatives nascudes de les entitats no lucratives de vídues. en aquest cas fen referències com a persones d’ existència visibles,
d’ existències reals i naturals com a qualsevol ésser humà
Ens hem parat a pensar quantes decisions prenem al dia? En quantes d’aquestes ens deixem emportar per la moda, la rutina, pel que fa tothom. A vegades se’ns fa difícil assumir un criteri propi que respongui als nostres convenciments reals. Informem-nos bé i prenguem després les nostres pròpies decisions. Sobre les Dones – Vídues
Mª Elvira Climent – Presidenta
Col•lectiu pels drets de les Dones – Vídues de Catalunya