Enguany hem celebrat el 20è aniversari de l’aprovació de la Convenció de les Nacions Unides sobre els Drets dels Infants. L’any 1959 es va promoure i aprovar la Declaració dels Drets dels Infants per part de l’Assemblea General de les Nacions Unides, que defineix els drets bàsics de la infància, i després es va tardar 30 anys en aprovar la Convenció. Aquest fet demostra les dificultats per aprovar un text que ofereix una nova visió dels infants: els considera com a persones que formen part d’una família i d’una comunitat amb drets i responsabilitats adients a la seva edat. El 20 de novembre de 1989 es va aprovar la Convenció.

L’any 1989, la Coordinadora Catalana al Servei de l’Infant va publicar en català la proposta de text de la Convenció prèviament a la seva aprovació. Recordo que les persones que vàrem tirar endavant l’edició vàrem ser: en Jordi Cots de la Comissió de la Infància de Justícia i Pau, en Francesc Clua del Moviment Rialles de Catalunya i jo mateix que en aquells moments presidia la Coordinació Catalana de Colònies, Casals i Centres d’Esplai. Al nostre país, sempre hem tingut una llarga tradició d’entitats que han dedicat els seus esforços a la defensa de la infància i els seus drets.

En aquesta legislatura del Parlament de Catalunya, creiem que cal donar una major atenció a la infància. Per això, des de Convergència i Unió, vam impulsar la creació d’una Comissió Específica de la Infància que es va debatre en el Ple del Parlament celebrat el 14 de novembre de 2007. En la defensa de la creació d’aquesta Comissió vaig dir al Plenari: “…Totes les instàncies han convingut que la vulnerabilitat de la infància rau en la seva dependència vers els altres col·lectius que formen la nostra societat…”. També vaig recordar que l’Observació General 5/2003, de 27 de novembre de 2003, del Comitè dels Drets dels Infants de Ginebra  recomana la creació de comitès o comissions parlamentàries específiques de la infància per donar la màxima “visibilitat i prioritat a l’atenció a la infància“. Els Grups Parlamentaris que donen suport al Govern tripartit van rebutjar la proposta. Cal esmentar que el gruix d’entitats catalanes dedicades a la infància reclamaven la creació d’aquesta Comissió. Una sort similar va patir una proposta de resolució que vam presentar per instar al Govern a presentar periòdicament un informe sobre el compliment de la Convenció a Catalunya, obligació que ja tenen els Estats signants d’aquest document.

Ara, en plena tramitació del Projecte de Llei dels Drets i les Oportunitats de la Infància i l’Adolescència a la Comissió de Benestar i Immigració del Parlament de Catalunya, una de les entitats compareixents va manifestar que el que importa és el compliment de la legislació, per sobre de tot. Varen dir: “l’actual legislació ja està prou bé, el problema és que no es compleix”. Des de CiU, creiem convenient refondre tota la legislació sobre infància i introduir millores en el sistema de prevenció i protecció de la infància en situació de risc. Però després cal que els Governs apliquin la legislació. L’article 166.3 de l’Estatut, dóna competència exclusiva a la Generalitat “en matèria de protecció de menors”. També el 166.4, “en matèria de promoció de les famílies i de la infància”. Quan reclamem més sobirania, més autogovern, és per exercir-lo amb totes les conseqüències al servei de les persones. Volem que es governi bé!

El passat més de juny, el Síndic de Greuges va presentar un informe extraordinari “La protecció de la infància en situació de risc social a Catalunya”. Aquest informe fa un estudi exhaustiu sobre aquest tema. L’informe indica que 190 infants atesos pels Equips d’Atenció a la Infància i a l’Adolescència (EAIA) amb proposta per ingressar a un Centre Residencial d’Atenció Educativa (CRAE) estan pendents d’ingrés. Mesos abans, com a diputat, havia sol·licitat consultar els expedients d’aquesta llista d’espera i a data d’avui encara no els he pogut veure. Per quina raó aquests infants havien de marxar del seu entorn familiar i ingressar en un Centre? Per quina raó es proposava retirar la tutel·la als seus pares i passava al Govern? Per què encara estan amb les seves famílies? Són unes respostes que no tinc i que reclamo al Govern des de la meva resposabilitat parlamentària.

20 anys després de l’aprovació de la Convenció, volem que Catalunya sigui un exemple de promoció, prevenció i protecció de la infància i l’adolescència. Volem que sigui un referent en la defensa dels drets dels infants. Volem que aquesta sigui una de les prioritats importants del Govern en política social. Aquest és el nostre, també el meu particular, compromís per al futur proper.

Recordo que el Professor Josep-Maria Terricabras explicava en una conferència que qualsevol dret només existeix si algú té el deure de garantir-ne la seva execució. Tot dret per alguna persona implica un deure per a un altre, ja sigui persona o institució.

En l’àmbit de les polítiques socials, a l’actual Govern tripartit li agrada dir que la Llei de la Dependència atorga drets. Avui, si mirem com s’està aplicant aquesta Llei a Catalunya veiem com no es respecten els terminis ni per a la valoració de la situació de dependència, ni per a l’elaboració i acord del Programa Individual d’Atenció (PIA), com tampoc en fer efectius els serveis i/o prestacions acordats. Una Llei que diuen de drets però on el Govern tripartit no els garanteix.  Ni tan sols els terminis estan garantits, que és el dret més bàsic que una administració ha de respectar: els terminis màxims de resposta i resolució: En aquest cas hauria de ser un màxim total de sis mesos per a la valoració de la situació de dependència  i la resolució del Programa Individual d’Atenció (PIA).

Un altre dret bàsic, el dret a triar, tampoc és respectat. Dins de la cartera de serveis, s’hauria de poder triar el servei més adequat a la condició personal i familiar de la persona, com també en funció del grau i nivell de la seva dependència. Moltes famílies que desitjarien gaudir d’un assistent personal per atendre en l’àmbit de la pròpia llar a la persona en situació de gran dependència, es veuen obligats, un d’ells, a esdevenir “cuidador no professional”.  Així, el passat 30 de novembre, segon dades del propi Govern de la Generalitat, mentre hi havia 63.053 cuidadors familiars, només hi havia 24 assistents personals a tot Catalunya. Els cuidadors familiars són el 54,78 % del total de les prestacions i dels serveis atorgats. Un 78% dels cuidadors familiars són dones.

Les persones amb dependència i les seves famílies acaben pensant que els serveis socials són graciables per part del Govern. Doncs no hauria de ser així! Cal més seriositat i rigor en les polítiques socials!

Ara i aquí, l’únic dret universal garantit pel tripartit, als milers de catalans i catalanes que s’han acollit a la Llei de la Dependència, és el dret a esperar-se! Esperar la valoració, esperar el PIA, esperar rebre el servei o prestació acordats,…per sobre de tots els terminis legalment establerts. Així el Govern no respecta la Llei ni en els terminis.

Em perdonaran que utilitzi la terminologia “llei de la dependència”, però és la realitat. Crec que cal impulsar una revisió a fons d’aquesta Llei per a transformar-la en una autèntica Llei de promoció de l’autonomia personal i de la “vida independent”. És aquest l’objectiu que hauria de tenir i que malauradament no garanteix ni l’actual Llei, ni molt menys la gestió que en fa el tripartit.

Cal un nou Govern que impulsi una autèntica política de drets socials i de promoció de l’autonomia personal.

Nota.-En el Bloc trobareu un apartat sobre l’aplicació de la Llei de la Dependència a Catalunya amb documentació i vídeos.

L’any 1973 va néixer Esquirols, un grup de cançó folk arrelat al país, que va anar prenent força especialment a través dels centres d’esplai i de l’escoltisme. Les seves cançons van ser un bon instrument per a l’educació d’infants, adolescents i joves. Un instrument per educar en valors, per estimar i respectar les persones i Catalunya. Esquirols va ser un referent per als joves que lluitàvem per la llibertat, per la democràcia, per la nostra nació.

Quan cantàvem “Torna torna Serrallonga” expressàvem molt més que una cançó. Era un crit al compromís amb la gent i amb el país. Era un cant compartit per milers de joves. Esquirols va fer el seu últim recital el 1985.

Els anys que vaig estar vinculat als centres d’esplai, Esquirols va ser-hi molt present. Al Grup d’Esplai de la Parròquia de Vallirana (Baix Llobregat) vam crear un grup d’animació que va dinamitzar les festes populars catalanes (castanyada, Nadal, carnestoltes, caramelles,…) al nostre poble, que en aquells moments es trobaven pràcticament perdudes. Com també va animar els focs de camp de colònies i campaments.

Ara, molts anys després, els companys i companyes que formaven aquell grup m’han dit: volem fer un concert d’homenatge a Esquirols, comptem amb tu també! Caram amb els anys que fa que no canto! Però som-hi! El 19 de juny de 2010 farem el concert a Barcelona, en una sala gran.  S’hi han incorporat nous músics amb els instruments que no havíem tingut mai (contrabaix, acordió, mandolina,…). Som un grup ampli. Jo el més veterà en edat, ells els millors en música. Els autèntics components d’Esquirols ho saben i hi col·laboren.

L’any vinent farem el concert Esquirols XXI. Hem canviat de segle però els valors que van moure a Esquirols a cantar, avui encara són plenament vigents. Ens cal treballar i seguir sumant  per aquests valors.

Doncs, som-hi! Reserveu el 19 de juny al vespre a les vostres agendes: Tornen les cançons d’Esquirols!!!